Sovint el seny i el sentit comú és l'última cosa que pensen fer servir els "POLÍTICS"

Foc, tramuntana i parets de pedra seca

Foc, tramuntana i parets de pedra seca  

JOSEP ROST BAGUDANCH

Diumenge 22 de juliol a l'Empordà: foc, fum i cendra. Avui, arbres negres, terra grisa, i flaire de carbó cremat. Ens queda la sensació que ha passat una gran catàstrofe a la comarca, sensació amplificada pel que llegim i escoltem a tot arreu: territori arrasat, devastat, destruït. El nostre Empordà! Ara, un cop apagades les flames, convé reflexionar sobre la situació que ha portat a aquest gran incendi, analitzar les seves causes i les seves conseqüències, i valorar les actuacions que cal prendre, o no, a partir d'ara.
Per començar, podem preguntar-nos: és un incendi com aquest una catàstrofe en tots els sentits? Aquesta pregunta pot semblar, a alguns, una mica fora de lloc. Com pot no ser una catàstrofe? Bé, anem per parts: per descomptat, la pèrdua de quatre vides humanes en primer terme, i de béns materials en segon lloc (cases, bestiar, granges, càmpings, etc.) és un fet tràgic, sense pal·liatius. Cal donar suport als familiars de les víctimes de l'incendi, i solidaritzar-nos amb qui ha perdut la casa o els mitjans per guanyar-se la vida.
D'altra banda, és àmpliament acceptat que aquest incendi, o qualsevol altre, suposa una catàstrofe ecològica innegable. La pèrdua del bosc s'assumeix com un fet dramàtic i en tots els casos negatiu. Però cal saber que els boscos de l'Empordà que s'han cremat (com la majoria de boscos que són afectats per incendis al nostre país) són majoritàriament suredes, i també alzinars i pinedes de pi blanc, acompanyats per un sotabosc de brucs, arboços, llentiscles i altres matolls. Aquesta vegetació es regenera amb una facilitat i rapidesa sorprenent després d'un incendi. Les alzines sureres resisteixen el foc gràcies a la capa aïllant que els confereix el suro i rebroten tot seguit des de la capçada, com també ho fan les alzines cremades. D'aquesta manera, en pocs anys la vegetació torna a assemblar-se molt a la que hi havia abans del foc. En el cas del pi blanc, les seves pinyes s'obren per la calor del foc, alliberen els pinyons i aquests germinen durant la primavera següent. Aquests nous pins creixeran fins a formar una nova pineda, similar a la d'abans de l'incendi, al cap d'uns 30 anys després d'haver-se cremat. Pel que fa a la fauna, la zona cremada no és cap desert: moltes espècies sobreviuen al pas del foc, i un cop l'incendi s'ha acabat, van apareixent diferents espècies d'ocells, mamífers, rèptils i invertebrats, que entren a la zona cremada a mesura que el nou hàbitat format per la vegetació en regeneració els és propici. Per tant, convé valorar molts aspectes diferents abans de qualificar un incendi com a catastròfic pel medi natural. El foc forma part dels ecosistemes mediterranis, i moltes de les espècies que en són pròpies hi conviuen bé.
Cal tenir això en compte també a l'hora de plantejar segons quines actuacions a les zones cremades; en especial, ens referim a les repoblacions d'arbres, que ja s'han començat a proposar des de diversos sectors (fins i tot amb campanyes promogudes des de les xarxes socials). Cal fer nosaltres el que, com hem explicat, ja s'encarrega de fer la natura, molt millor que l'home (compta amb una experiència mil·lenària!), i sense invertir-hi ni un ral?
En qualsevol cas, un gran incendi com el de l'Empordà és un risc molt alt per a la població que hi viu, i també per als bombers i altres persones que participen en la seva extinció. Com evitar aquest tipus d'incendis que, amb vent de tramuntana i baixa humitat atmosfèrica, esdevenen incontrolables fins que no canvien les condicions, i poden cremar milers d'hectàrees en poques hores? Sempre acostumem a fixar-nos en les causes més properes: la cigarreta mal apagada. I ens hi hem de fixar, és clar: cal evitar aquesta mena de comportaments, perquè una acció individual posa en perill moltes vides. La cigarreta, apaguem-la al cendrer del cotxe!
No obstant, un cop encès el bosc, mai es produeix un gran incendi si falta l'altre factor clau: combustible en abundància. I d'això, en aquest país, en tenim cada cop més: l'abandonament de les zones rurals, i de les terres abans dedicades al conreu i a la pastura, ha estat continu durant les últimes dècades. La nostra societat ha deixat d'aprofitar els recursos naturals que ens ofereix la natura propera: els ramats pasturant, les vinyes, les oliveres i el cereal van fent-se més rars, com els mateixos pastors i pagesos (la dada esfereeix: en els últims deu anys, la meitat dels pagesos catalans han plegat; per pensar-hi).
Els pins cremats de l'Empordà ens deixen veure, ara, les parets de pedra seca i les feixes que havien construït els nostres besavis per produir el seu vi i el seu oli. De la mateixa manera, dels boscos abans se n'aprofitava la llenya, el carbó, el suro, etc. Tots aquests recursos naturals els seguim necessitant i utilitzant, però ara la major part l'importem d'altres indrets i països. I les terres abans dedicades al seu aprofitament, el bosc les engoleix, lentament però contínua, i peça a peça, les taques forestals es van connectant fins a formar grans masses boscoses contínues. És el combustible ideal, a punt per cremar en forma d'un gran incendi, qualsevol dia d'estiu, sec i amb tramuntana. Poc hi poden fer els mitjans d'extinció davant situacions com aquesta. De fet, tot i haver destinat molts recursos a aquests mitjans en els últims anys, paradoxalment, cada vegada hi ha més incendis i més grans.
Per tant, podríem dir que els grans incendis d'avui cremen sobre les cendres del nostre sector primari. Les activitats agropecuàries i forestals eren la millor gestió per a prevenir aquests grans focs. I encara ho són. Els incendis no s'apaguen a l'hivern, com se sol dir: és completament inviable, pressupostàriament parlant, de netejar tots els boscos (per cert, quina expressió tan desencertada, equiparar la vegetació amb brutícia) per reduir-ne el combustible. Els grans incendis s'eviten gestionant el paisatge en el dia a dia i evitant tanta continuïtat en les masses boscoses com tenim ara. Això es pot aconseguir potenciant el sector primari local, facilitant l'accés a la terra i protegint els nostres pagesos. I cal fer-ho des de dalt, amb programes audaços de l'administració per fomentar el sector primari, i també des de baix, promocionant individual i socialment aquest sector: per exemple, comprant aliments a productors locals, o fent servir biomassa, extreta dels nostres boscos de forma sostenible, per escalfar la casa en comptes d'utilitzar petroli.
La defensa del nostre sector primari, per tant, és una qüestió de vital importància: no només pel que suposaria d'augmentar el nostre grau d'independència actual respecte les importacions de productes de primera necessitat (aliments o energia), i de crear llocs de treball, sinó també per gestionar el territori d'una manera eficaç i prevenir grans incendis com el que ha cremat a l'Empordà fa uns dies. El debat sobre els incendis ens porta al debat sobre l'aprofitament dels recursos naturals, l'economia, la sostenibilitatÉ Com més aviat ens hi posem, menys haurem de lamentar les conseqüències dramàtiques per a la població local d'un altre gran incendi. La gestió que ens cal ara no és plantar més pins; és la defensa i foment d'un sector primari local i sostenible. Aquesta és la millor prevenció.