El Canuto dalt del seu pedestal.
Probablement la pitjor manera de passar a la posteritat sigui
dalt d’un pedestal, fet estàtua de pedra. Aquests dies de fúria
antiracista hem vist com, als Estats Units i arreu, la impotència dels
desposseïts s’acarnissava en les estàtues de prohoms del passat (en
sentit ampli) amb idees racistes (en sentit tan ampli que fins i tot una
estàtua d’Abraham Lincoln acompanyat d’un esclau agemolit n’ha estat
objectiu). Fra Juníper Serra no se n’ha deslliurat i els debats sobre
Churchill, Colom et alii provoca un desconsol que ens fa refugiar en
l’escultor Llimona. Pot semblar que no hi ha res més inútil que una
estàtua, però el cert és que els països en van plens i deu formar part
dels somnis humits de molts salvapàtries. A Castellterçol hi ha un cas
que em sembla exemplar per demostrar de què serveixen les estàtues. És
l’estàtua de marbre blanc que s’alça al xamfrà dels carrers Calvet i
Sant Roc, a l’entrada del barri del Pedregar, erigida l’any 1919. No és
gaire diferent de les estàtues de prohom a l’ús. S’hi veu un home
elegant, segons els cànons de fa un segle, amb jaqué i armilla, posat
senyorívol i silueta ventruda, amb un panxot de ca l’ample treballat a
còpia de sobretaules. Duu a la mà dreta el preceptiu bastó i l’esquerra
reposa sobre una mena de passamans de pedra amb motius vegetals. Rostre
adust, mirada desafiadora, pòmuls pronunciats, una mica de sotabarba i
unes orelles aerodinàmiques com les que John Carlin atribueix als
mascles alfa quan visita la Moncloa. Tot plegat, la imatge d’un home
benestant, decidit, tal vegada una mica ensuperbit per l’èxit.És la imatge de Cebrià Calvet Jané, àlies Canuto (1855-1932) que ell mateix es va fer erigir quan tenia 64 anys just al marge de les seves terres. Calvet, fill d’un traginer barceloní del qual li prové l’àlies, va fer fortuna dedicant-se a proveir materials per a la construcció de la línia de ferrocarril que la meva família de Vilanova agafava per anar a Barcelona i va construir desenes de segones residències per a barcelonins a Castellterçol. No sé pas què devia pensar en Canuto de les races, tot i que m’ho puc imaginar, però la peculiaritat de la seva estàtua és la motivació per erigir-la. La gent de Castellterçol n’explica la curiosa ubicació (en un extrem del seu terreny, mirant enfora cap a cal veí) perquè volia tocar la pera als de La Violeta, l’hostal veí on hi havia la parada de les diligències i ara hi ha la de busos de la Sagalés. En Canuto se les devia tenir amb ells i va pensar: “cada matí quan et llevis em veuràs la cara”. Per això serveix una estàtua. Els gossos marquen el terreny pixant a les cantonades. Alguns homes s’hi fan erigir una estàtua.
