Vista de Monells des del
Castell, situat a la part més elevada del poble, en resta ben poca
cosa, insuficient fins i tot per resseguir-ne la planta. L'únic element
clarament visible és un mur de poca alçada a la Plaça del Castell,
fet amb pedra sorrenca molt poc treballada, obert amb espitlleres
estretes i allargades que ha estat restaurat modernament. Per sobre hi
ha un petit mirador des d’on es veuen els teulats del poble. Segons Joan
Badia es pot datar al segle XI. Aquest llenç de mur enllaça amb la
base d'una torre, probablement construïda més tard, cap als segles XII
o XIII.
Curiositat: a la plaça Major, adossada ales voltes de la
cara Nord, hom pot observar una mesura de pedra que servia per a pagar
el delme (El delme o dècima, del llatí decimum (desena part), és un
impost o cens del 10% sobre la collita dels pagesos destinat a assegurar
el manteniment del clergat i els edificis religiosos) (sic) #edificissingularsBE #humanitzaciódelmedi #quasiqmzero #elmanescalfañé
dijous, 4 de març del 2021
Tempus discurrit.. 04-03-21
Tempus discurrit... 03-03-21
La prunera (Prunus domestica) és un arbre
caducifoli conreat principalment pel seu fruit, la pruna. Pertany a la
família Rosaceae i al gènere Prunus. L'espècie Prunus domestica té el
seu origen en el Caucas, Anatòlia i Pèrsia i es considera com l'espècie
europea.
Flors blanques amb 5 pètals i solitàries. És el més rústic
dels fruiters i el que es pot conrear més al nord o a més altitud, cosa
que fa que es faci servir com a peu per empeltar-hi: presseguers,
ametllers i albercoquers.
Podem trobar: claudies verdes i vermelles,
la Santa Rosa, la del frare, la blava i la cascavellana (amb un pinyol
fácil de treure) que s’utilitzava per farcir carn. Es poden assecar i
junt amb pinyons,orellanes, panses, salsitxes fan un farcit excelent
pel pollastre de Nadal !!!
Tenen propietats laxants, gràcies a la bona fibra i als sucres. #CMdlGBE #naturalocalBE #floralocalBE #humanitzaciódelmedi #quasiqmzero #elmanescalfañé
Tempus discurrit... 02-03-21
Temps de calçots en “petit comité”.
Els
calçots (allium cepa) o ceballots són una varietat de cebes tendres,
cebes poc bulboses i més suaus que es calcen a mesura que creixen
(d’ací el nom, al tapar els queda mes part sense fer la funció
clorofílica i per tant mes blanca i comestible), i que es mengen
escalivats o sia cremats directes sobre la flama dels sarments que han
quedat de la poda de la vinya, i després embolicats amb paper per que
acabin de coure.
Cap a l’Alt Camp, als voltants de Valls, una vegada embolicats fan un forat, els hi enterren i els mengen al cap d’una hora.
Per donar més de sabor es suquen en una sala que pot ser un romesco o salvitxada: una salsa que ha de tenir:
1 nyora
4 tomaquets madurs
1 cap d’all
1 vas d’oli d’oliva
150 grams d’ametlles
1 llesca de pa (o fregit )
Hidratar
la nyora la nit abans, al mati treure-li la polpa amb una cullera,
escalivar els tomaquets i els alls, picar-ho i barrejar-ho tot,
afegir-hi l’oli i a sucar!!! #CMdlGBE #naturalocalBE #floralocalBE #humanitzaciódelmedi #quasiqmzero #elmanescalfañé
Evolució (V) Selecció Natural (entrada 600 del blog)
Aclariments:
1. El conjunt dels éssers vius no és jerarquitzat
Habitualment, es descriu l'evolució com una mena de jerarquia del vivent, dins la qual els organismes més senzills (els bacteris) estarien en la base i els més complexes al cim. En aquest sentit, l'evolució anà del bacteri a l'animal unicel·lular, al peix, al mamífer, per arribar, finalment, a l'ésser humà; del nivell més baix al més alt, del més simple al més complex.
Però aquesta visió de les coses no se sosté quan tractem d'omplir, de manera exhaustiva, aquesta jerarquia del vivent: per exemple, com es determinaria quin és l'animal més "elevat" en aquesta escala si volguéssim col·locar-hi el lleó i l'elefant, o les formigues i les abelles? De fet, l'evolució no descriu pas una jerarquia del vivent, sinó més aviat de quina manera els éssers vius actuals estan emparentats.
La selecció natural, el principal mecanisme de l'evolució4, estipula que tots els individus que existeixen avui provenen de llinatges que han aconseguit transmetre llur patrimoni genètic a través de les generacions. Al llarg del temps, han sorgit innombrables estratègies per transmetre l'herència genètica i tots els organismes actuals en tenen una de pròpia5. En aquest sentit, es fa difícil qualificar els bacteris com a "inferiors": han aconseguit, amb el mateix èxit que altres organismes, reproduir-se fins als nostres dies.
Tots els organismes vius, dels bacteris als humans, passant per els roures i les formigues, ens trobem en el mateix "esglaó" de l'evolució: el conjunt dels que segueixen existint i segueixen reproduint-se encara avui. L'evolució no ha "anat del més simple al més complex", o no ha "anat de l'inferior al superior". Ha anat de l'organisme ancestral al conjunt dels organismes actuals.
Per a les persones que classifiquen els éssers vius d'aquesta manera, la força o la intel·ligència de l'animal són bons criteris per ordenar els éssers vius. Però veurem ara que aquestes característiques no són sempre tan crucials des del punt de vista de la selecció natural.
2. La "llei del més fort" no és una llei de la natura
La selecció natural no descriu una lluita despietada entre individus per tal de poder transmetre llurs gens? en aquest context, no és lògic pensar que l'individu més fort serà capaç de matar sa presa, d'amenaçar el predador i de vèncer els seus rivals per reproduir-se? Ser el més fort sembla ser la clau per tenir més menjar, menys perill i cap competència sexual –tot allò necessari per a tenir molta descendència–, i la millor estratègia per a tornar-se "el guanyador de l'Evolució".
El problema és que, en general, ser fort, té un cost, i aquest cost no compensa els beneficis en tots els contextos. Quan es fa front a un predador, pot ser més avantatjós volar ràpidament o ser prou petit per poder amagar-se fàcilment, en lloc d’enfrontar el predador directament; en cas de fam, és millor haver acumulat greix que haver produït un gran volum de massa muscular.
De fet, la selecció natural no va en la mateixa direcció en tots els contextos: cada individu és el resultat d'una selecció que el fa adequat per a un entorn particular (que inclou el clima, els recursos, però també els seus congèneres i les altres espècies que l'envolten). Si dins d'aquest entorn, ser el més fort per poder dominar els altres és un avantatge reproductiu, llavors sense cap dubte, la selecció natural afavorirà aquesta característica. Llevat que la selecció natural no és només un duel físic entre individus; en molts casos, al contrari, és més beneficiós ser discret, parsimoniós o prudent.
Éssers tan poc "forts" com ara els ratolins o els pardals també van ser seleccionats en el transcurs del temps geològic; si ara són aquí, no és a causa d'algun anomenat "error de la naturalesa", sinó perquè en el seu context evolutiu, ser el més fort no és un avantatge.
Així doncs, la llei del més fort no s'aplica a la natura, ja que hi ha altres característiques que, en funció de l'entorn, poden donar una major possibilitat de supervivència. L'important llavors és tenir característiques que permetin als individus de sobreviure, oi? Bé, en realitat ... No del tot ...
3. La supervivència no és l'objectiu final de la selecció natural
Ser capaç de sobreviure sembla ser una característica clau de la Naturalesa. Crida l'atenció constatar que l'aptitud per a sobreviure és universalment compartida per tots els éssers vius. Un animal pot gastar tota la seva energia a fugir d'un depredador, els bacteris poden respondre a l'amenaça d'antibiòtics, etc. A partir d'aquestes observacions òbvies, sembla lògic afirmar que la supervivència és l'objectiu final en termes de selecció natural.
No obstant això, alguns casos de mort deliberada es poden observar en la naturalesa: en algunes espècies d'aranyes, les mares es deixen morir prop de llur descendència per, finalment... ser menjades pels nounats!7 Aquest comportament és una forma de donar a la progènie un bon començament en la vida. Un cas més conegut és el de l'abella obrera que no dubta a sacrificar-se picant l'animal que s'apropi massa del rusc i això, simplement per poder protegir les seves germanes aptes a reproduir-se (en un rusc, totes les abelles són germanes) –germanes, per tant, que posseeixen gran part del seu patrimoni genètic. De fet, encara que la supervivència és un instint que ha estat àmpliament seleccionat durant l'Evolució no és per això el principi fonamental de la selecció natural, sinó solament una de les seves conseqüències.
Sobreviure és, sens dubte, un requisit previ per reproduir-se: un animal que sobreviu fins al moment de la seva reproducció té sobrades probabilitats de veure els seus gens transmesos a futures generacions. Però més enllà de la reproducció, si l'individu és més útil mort que viu per a la transmissió del patrimoni genètic, no hi ha cap dubte que el seu sacrifici serà afavorit per la selecció natural. La qüestió no és tant si l'individu és capaç de sobreviure, sinó més aviat si aquesta supervivència contribueix d'alguna manera a tenir major probabilitat de transmetre els seus gens.
4. La selecció natural no fa actuar l'individu per al bé de la seva espècie
Reprenguem l'exemple de les abelles que se sacrifiquen. L'insecte sembla tenir un comportament purament altruista. La seva acció és perjudicial per a ella (en aquest cas, es mor) i només beneficia les seves congèneres. La cooperació, com en el cas de les lleones que cassen en grup, és un altre comportament que sembla indicar que l'individu té una tendència natural a ajudar els seus semblants. Tant l'altruisme com la cooperació resulten totalment comprensibles si tenim en compte que una espècie és un grup solidari, que lluitarà contra les amenaces comunes, sovint representades per altres espècies: abelles contra vespes, lleons contra elefants, etc.
És important fer notar que el concepte d'espècie és delicat de manejar, fins i tot per als especialistes. Per exemple, si considerem que una espècie és un grup d'individus que es poden reproduir entre ells (com solem explicar-ho als cursos de biologia), es deixa de banda la majoria dels éssers vius: bacteris, llevats i altres organismes unicel·lulars que es reprodueixen de manera asexuada.8
Però hi ha una cosa més important, el problema dels individus que no cooperen. Posem un exemple: una colònia bacteriana on la majoria de les cèl·lules sembla altruista perquè produeix i difon en l'entorn una proteïna complexa que permet consumir un recurs. Si el producte no és directament beneficiós per a la cèl·lula que el produeix, però ajuda totes les altres cèl·lules, i (i això és important) sense distinció, aquesta manera de comportar-se pot considerar-se com purament altruista: les cèl·lules utilitzen recursos seus per produir alguna cosa que tothom pot utilitzar. Semblaria, en aquest cas, que els bacteris tenen una tendència natural a ajudar els membres de llur espècie.
Però aquesta explicació senzilla no se sosté: imaginem que un dels bacteris té una mutació que li impedeix produir aquesta proteïna particular. Es podria llavors beneficar de l'altruisme (perquè pot consumir el recurs) sense per això pagar el cost de la producció de la proteïna. Aquest guany d'energia pot ser invertit en la seva reproducció. D'acord amb la selecció natural, després d'algunes generacions, aquesta mutació es trobarà àmpliament difosa entre la població i el comportament altruista disminuirà.
Amb aquest exemple, es mostra que les afirmacions del tipus: "els individus tendeixen a actuar pel bé de llur espècie", no permeten explicar el comportament altruista i cooperatiu en els organismes vius; necessitem explicacions molt més subtils. Per als exemples anteriors, els biòlegs que estudien l'evolució, solen donar com a explicació, que l'emergència d'aquestes conductes es deu a interessos purament individuals: l'objectiu és, sempre, transmetre, millor que els congèneres, els propis gens.
Les abelles que es sacrifiquen picant el depredador no ho fan per totes les abelles del món, sinó només per les seves germanes del propi rusc amb les quals comparteixen la major part de llur patrimoni genètic9. Si alguns animals cacen junts, no és per solidaritat per a l'espècie, sinó simplement perquè si són més, més gran és la presa potencial. Si la proporció de cada caçador és més gran del que hauria obtingut caçant sol, llavors a cada membre del grup li interessa caçar juntament amb els altres.
Si els principis de la selecció natural són tan difícils de transmetre a l'opinió pública és que van en contra de certes idees profundes que hom té de la vida i de l'ésser humà. Ens agradaria veure'ns a la part superior del regne de la vida, com el resultat, necessàriament, d'una selecció que sempre porti a ser el més fort i el més intel·ligent o com formant part, naturalment, d'un grup solidari que enfronta conjuntament l'adversitat. Malauradament, o afortunadament, la ciència no sempre segueix les nostres aspiracions filosòfiques. No està aquí per complaure'ns o per afalagar al nostre ego, sinó simplement per donar-nos una visió coherent de com és el món. RENAUD HELBIG
Tempus discurrit... 01-03-21
Enguany, el ametllers de CMdlG no han fet flors, la qual cosa vol dir que no hi haurà ametlles. #CMdlGBE #naturalocalBE #floralocalBE #quasiqmzero #elmanescalfañé
Tempus discurrit... 28-02-21
Apujeu el volum!!!
Els ocells estan
esverats buscant parella i es preparen per la “Parada nupcial” (Conjunt
d’actituds i emissions sonores, generalment vocals, que precedeixen
l’acoblament o la formació de parella)
Entre els ocells, poden
ésser executades només pel mascle o bé pel mascle i la femella, quan no
hi ha dimorfisme sexual ben marcat (la femella i el mascle son molt
diferents visualment) o quan la femella és molt semblant a les femelles
d’espècies pròximes. Les parades nupcials tenen com a finalitat afavorir
el reconeixement dels individus i evitar equívocs en quant al sexe o
l’espècie, reduir l’agressivitat, estimular i sincronitzar les funcions
dels òrgans sexuals perquè l’acoblament sigui reeixit, i delimitar el
territori. Generalment, es limiten a emissions sonores, i alguns
moviments ritualitzats més que res (i sobretot entre els ocells)
consisteixen en l’exhibició per part del mascle de sons, colors, olors,
etc, distintius. #naturalocalBE #faunalocalBE #CMdlGBE #quasiqmzero #elmanescalfañé
Tempus discurrit... 27-02-21
I finalment: Casa Jorba, també anomenat Cal
Jorba o Magatzems Jorba, és un edifici comercial situat al Portal de
l'Àngel, cantonada amb el carrer de Santa Anna. Projectat per Arnald
Calvet i Peyronill, arquitecte que després va projectar a Manresa
l'edifici de Cal Jorba, un dels pocs exemples d'art déco que hi ha a
Catalunya.
Esdevingué seu dels Magatzems Jorba, empresa familiar manresana que va tenir una gran expansió.
Va esdevenir un dels millors establiments de la ciutat i, en el seu
gènere era un seriós competidor dels reconeguts magatzems El Siglo de la
Rambla. Era, igualment, un dels comerços més innovadors de tota la
península. En aquesta línia, va introduir serveis paral·lels a la venda
d'articles: estafeta de correus, agència de viatges, guarderia per als
nens (amb un parc que tenia un petit zoològic, famós pel seu ximpanzè),
etc. A la terrasa hi havia hagut una font de quatre nivells i de colors
com la de Montjuïc.
Curiositats:
Va ser el primer edifici
comercial de l'Estat que va instal·lar escales mecàniques., cosa que
recordo quan amb la mare hi anàvem, jo només estaba per les escales i el
ximpanzè de la terrasa.
El lema de l'empresa Jorba: "Labor omnia vincit" (El treball tot ho venç)
El dijous a la tarda el Sr. Vinyes de ràdio Barcelona, hi feia un programa patrocinat per Cola-cao. #edificissingularsdebarcelona #humanitzaciódelmedi #quasiqmzero #elmanescalfañé
Tempus discurrit... 26-02-21
El Palau de la Generalitat,
antigament Palau de la Diputació, és la seu de la Presidència de la
Generalitat de Catalunya. Igual que el de València, és un dels pocs
edificis d'origen medieval a Europa que es manté com a seu del govern i
de la institució que el va construir, la Generalitat de Catalunya.
És
al barri gòtic, a la plaça Sant Jaume i formava part del barri jueu.
Antigament l’entrada principal era per carrer de Sant Honorat i arribava
fins el carrer del bisbe, on hi ha un un pont neo-gòtic que l’uneix a
la casa dels Canonges. La façana del carrer del Bisbe és un mur de
carreus senzill, amb una porta d'accés que dóna al pati menor adjacent
al pati gòtic. Està coronada per una cresteria amb pinacles i
gàrgoles.
Curiositats:
1- el pati dels tarongers, que es al primer pis
2- el carrillon i
3-
el saló de Sant Jordi (La part més important de l'obra i nucli de
tota la construcció és la capella de Sant Jordi en el centre del
primer pis, amb tres naus i cúpula. Al segle XVIII esdevé Saló de
Sant Jordi. Encara conserva el paviment original fet de marbre
policrom.)
Si mai teniu oportunitat si fan visites guiades prèvia
sol·licitud, el segon i el quart cap de setmana (dissabte i diumenge) de
mes, llevat del mes d'agost. #edificissingularsdebarcelona #humanitzaciódelmedi #quasiqmzero #elmanescalfañé
Tempus discurrit... 25-02-21
Casa dels paraigües o casa Bruno Cuadros,
un comerç especialitzat en la venda de paraigües, ombrel·les, bastons,
vanos i altres complements. L’arquitecte Josep Vilaseca, va decidir
decorar la façana amb el reclam de paraigües i vanos, articles que es
venien als magatzems Bruno Cuadros. A la façana de la Rambla va establir
que hi anirien quatre agrupacions d’ombrel·les i vanos oberts i a la
façana orientada a mar tres paraigües tancats i un d’obert a l’alçada
del segon pis i un conjunt semblant als de la façana de la Rambla a
l’alçada del tercer pis. Destaca d’una manera especial l’escultura d’un
drac, feta en zinc, en un angle a l’alçada del primer pis, que sosté un
fanal amb les potes davanteres i un vano obert amb les del darrera. Sota
seu penja un paraigües tancat. Tant el drac com el fanal són
d’inspiració clarament oriental, i es diu que tant el disseny d’aquest
animal mitològic com el de les ombrel·les de la façana de la Rambla
estaven inspirats pel que havia vist Josep Vilaseca en un viatge que
acabava de fer al Japó. La idea va convèncer el propietari, perquè entre
els articles que venia n’hi havia alguns d’importats del Japó, com ara
perles cultivades. També a l’interior s’hi van posar motius decoratius
japonesos.
Curiositat: Aquesta decoració va causar sensació a la
Barcelona de finals de segle, i aviat l’edifici va passar a ser conegut
com la casa dels paraigües. La idea del drac-fanal va ser després
repetidament copiada per arquitectes modernistes que el va incloure de
forja en portes i façanes. Fins i tot després del modernisme se n’han
seguit fabricant i venent, fins al punt de convertir-se en un símbol
identificador a Catalunya. #humanitzaciódelmedi #casesquefangoig #elmanescalfañé
Tempus discurrit... 24-02-21
Porta nom de reial i ho és per la seva
bellesa. Amb un regust elegant accentuat per la font, fanals i palmeres,
la plaça Reial és una de les més bullicioses i vitals de Barcelona,
especialment de nit. Aquesta és la més apreciada de les places porxades
de Barcelona.
Cap el 1835, fruit de les desamortitzacions,
desapareixien molts dels edificis religiosos de Barcelona. Va ser el cas
de l'antic convent dels caputxins, que va passar a millor vida deixant
lliure un gran solar. S'hi urbanitzà, uns anys després, l'actual plaça
Reial.
El rei Ferran VII, monarca de l'època, havia de quedar
immortalitzat al centre de la plaça amb una estàtua eqüestre. El
monument no es va arribar a fer i al seu lloc hi trobem la font de les
Tres Gràcies.
Curiositat:
A ambdós costats de la font central hi
ha dos fanals, obra juvenil d'Antoni Gaudí. Culminats per un casc alat i
un drac, els fanals van ser instal·lats a la plaça l'any 1879 #humanitzaciódelmedi #quasiqmzero #plaçahistòricaBCN #elmanescalfañé
Tempus discurrit... 23-02-21
El que hom pot veure quan les RAMBLES son vuides: el mercat de S Josep, conegut com la Boqueria, al fons el campanar de Santa Marià del Pi(amb un gegant famós), les faroles del carrer Ferran, que uneix les Rambles amb la Plaça Sant Jaume o el Liceu que és un teatre d'òpera situat al núm. 51-59. Es va inaugurar el 4 d'abril de 1847, tot i que la seva història comença el 1837. Curiositat: Va ser, pel seu aforament, el teatre d'òpera més gran d'Europa durant els seus primers cent anys #carrerdebarcelona #humanitzaciódelmedi #elmanescalfañé
Tempus discurrit... 22-02-21
Dintre del Clots de S. Julià, a la part
alta del turó (Puigsec) hi ha una pedra curiosa el Sitial o Tron de la
Reina, es tracta d'un aflorament de roca natural que ha estat excavada i
presenta un aspecte de cova. El seu interior és de planta ovalada, amb
les parets perfectament allisades i amb una amplada de 2,5 m i 2 m
d'alçada màxima. No se sap exactament quina era la seva finalitat, tot i
que hi ha una petita creu treballada a la roca. La llegenda també diu
que el nom de la pedra és “pedra dels sacrificis” i que si celebraven
rituals pagans, i si “non e vero e ben trovato”!!!
#naturalocalBE #humanitzaciódelmedi #quasiqmzero #elmanescalfañé