Un Gran i Vell suro

Avui amb els de la BTT, hem anat a veure el suro de Sant Climent de Peralta.

Podeu comparar-lo amb el Suro d'en Xarpo, que està sobre la font de Cantagalls.

De què serveix una estàtua?

  Text d'en Marius Serra a La VANGUARDIA del dimarts 30-06-2020

El Canuto dalt del seu pedestal.

         Probablement la pitjor manera de passar a la posteritat sigui dalt d’un pedestal, fet estàtua de pedra. Aquests dies de fúria antiracista hem vist com, als Estats Units i arreu, la impotència dels desposseïts s’acarnissava en les estàtues de prohoms del passat (en sentit ampli) amb idees racistes (en sentit tan ampli que fins i tot una estàtua d’Abraham Lincoln acompanyat d’un esclau agemolit n’ha estat objectiu). Fra Juníper Serra no se n’ha deslliurat i els debats sobre Churchill, Colom et alii provoca un desconsol que ens fa refugiar en l’escultor Llimona. Pot semblar que no hi ha res més inútil que una estàtua, però el cert és que els països en van plens i deu formar part dels somnis humits de molts salvapàtries. A Castellterçol hi ha un cas que em sembla exemplar per demostrar de què serveixen les estàtues. És l’estàtua de marbre blanc que s’alça al xamfrà dels carrers Calvet i Sant Roc, a l’entrada del barri del Pedregar, erigida l’any 1919. No és gaire diferent de les estàtues de prohom a l’ús. S’hi veu un home elegant, segons els cànons de fa un segle, amb jaqué i armilla, posat senyorívol i silueta ventruda, amb un panxot de ca l’ample treballat a còpia de sobretaules. Duu a la mà dreta el preceptiu bastó i l’esquerra reposa sobre una mena de passamans de pedra amb motius vegetals. Rostre adust, mirada desafiadora, pòmuls pronunciats, una mica de sotabarba i unes orelles aerodinàmiques com les que John Carlin atribueix als mascles alfa quan visita la Moncloa. Tot plegat, la imatge d’un home benestant, decidit, tal vegada una mica ensuperbit per l’èxit.

         És la imatge de Cebrià Calvet Jané, àlies Canuto (1855-1932) que ell mateix es va fer erigir quan tenia 64 anys just al marge de les seves terres. Calvet, fill d’un traginer barceloní del qual li prové l’àlies, va fer fortuna dedicant-se a proveir materials per a la construcció de la línia de ferrocarril que la meva família de Vilanova agafava per anar a Barcelona i va construir desenes de segones residències per a barcelonins a Castellterçol. No sé pas què devia pensar en Canuto de les races, tot i que m’ho puc imaginar, però la peculiaritat de la seva estàtua és la motivació per erigir-la. La gent de Castellterçol n’explica la curiosa ubicació (en un extrem del seu terreny, mirant enfora cap a cal veí) perquè volia tocar la pera als de La Violeta, l’hostal veí on hi havia la parada de les diligències i ara hi ha la de busos de la Sagalés. En Canuto se les devia tenir amb ells i va pensar: “cada matí quan et llevis em veuràs la cara”. Per això serveix una estàtua. Els gossos marquen el terreny pixant a les cantonades. Alguns homes s’hi fan erigir una estàtua.

El Míldiu

És una malaltia provocada per un fong que provoca la mort d'una part de la planta.

Ataca a les fulles, a la tija i a les fruites i produeix una pèrdua del seu color. Es pot identificar per les taques produïdes pels micelis dels fongs, que apareixen a conseqüència del seu creixement.

Míldiu de la vinya

És el més conegut. És produït pel fong Plasmopara viticola. Afecta a les fulles i als raïms dels ceps. Les fulles afectades s'esgrogueeixen fins que cauen. En els raïms, als grans, es veu el miceli dels fongs, que hi forma un borrissol d'un color grisós. El míldiu de la vinya va arribar d'Amèrica, juntament amb els empelts que es portaven per evitar la fil·loxera. Els ceps europeus eren molt sensibles al míldiu i això va produir una nova plaga, però el remei per evitar-lo (el brou bordelès, que és sulfat de coure i calç apagada) va ser descobert prou ràpid com per evitar una nova gran crisi com la que havia produït la fil·loxera. Mesures preventives contra el míldiu de la vinya són escollir indrets on la vinya obtingui una alta insolació i garantir un bona circulació de l'aire i el bon drenatge dels sòls.

Enguany afecta als ceps, les patates  i els tomàquets.

La cuereta blanca (motacilla alba)

Ocell que fa uns 18 cm de llargada, de llarga cua i de coloració blanca, grisa i negra.

El mascle té la part superior del cap de color negre, la cara blanca i la gorja negra. El dors és grisós i la panxa blanquinosa. Les ales són negres amb línies blanques.
La cua també és negra.

La femella és més grisosa.

Reproducció: Fa el niu en escletxes de les roques i també en forats d'edificis. El recobreix amb pèls, llana i plomes.
La femella pon 5-6 ous i els incuba entre 12 i 14 dies.
Els pollets marxen del niu al cap de 2-3 setmanes.

Alimentació: Menja: llavors, insectes i aràcnids.

Hàbitat: Viu prop de rierols, horts i zones amb vegetació baixa; també abunda en zones habitades.

Camina amb rapidesa movent el cap i la cua de manera molt elegant.

Els adults acostumen a estar tot l'any en el mateix territori on crien; però també n'hi ha que migren.
Viu uns 5-10 anys.

Enguany és ja la segona niuada que han fet a la finestra de CMdlG.

Els pollets ja estan a punt de sortir del niu.

Varen fer 5 ous, van nàixer 4 pollets i un ha desaparegut del niu avui!!!