L’organització de l’economia ramadera, les tradicions i les ordenacions pastorívoles giren al voltant de l’herba. L’herba és el motor. En un país mediterrani com Catalunya, on plou poc i enlloc hi ha herba tot l’any, la ramaderia ha hagut de ser forçosament transhumant i els ramats han hagut de seguir l’herba allà on era: a muntanya a l’estiu i a terra baixa a l’hivern.
La transhumància a gran escala entre el mar o la plana i la muntanya s’ha pogut donar en aquelles èpoques de relativa seguretat. De fet, la logística transhumant que es coneix comença entre els segles X i XI, quan es reconquereix la terra baixa –les pastures d’hivern– i els monestirs, mitjançant donacions i privilegis, obtenen dels senyors feudals el dret de pas entre la plana i els Pirineus. Es crea així una xarxa de camins ramaders per on el bestiar pot travessar el país sense entrebancs i que, posteriorment, serà utilitzada també per la resta de propietaris de bestiar.
A Catalunya, aquests camins, les antigues ‘via peccorale’ que apareixen en els cartularis dels monestirs medievals, reben també el nom de ‘carrerades’, ‘cabaneres’ o ‘lligallos’, segons la comarca, i són béns de domini públic, protegits per la llei, la qual cosa obliga a inventariar-los i protegir-los. El camí s’acompanya d’eixamplaments o returades on el ramat té el dret d’aturar-se fins a tres dies a descansar i menjar i també de drets d’abeurada perquè el bestiar pugui accedir a l’aigua que necessita en el viatge.
A mesura que es bastia una extensa infraestructura, es configurava també una rica regulació de drets i de costums, entre els quals destaca el dels comunals de muntanya. Qui no tenia prou herba havia de comprar-ne –el dret de pastura– en altres indrets o donar el bestiar a conlloc. El conlloc és un contracte ramader oral i molt antic, mitjançant el qual el ramader que no té herba afegeix el seu bestiar a un altre ramat i paga un tant per cap de bestiar pel dret de pupil•latge i manutenció.
En les fires ramaderes de tardor es pagaven les herbes i els conllocs de l’estiu i es llogaven, si calia, pastors per a l’hivern. En les fires de primavera s’acostumava a arrendar les muntanyes i acordar els conllocs de bestiar durant l’estiu.
L’any dels pastors transhumants, el més primitiu i genuïnament muntanyenc, es dividia en dues meitats –una de cria i una d’engreix– separades per dues diades mítiques que, cristianitzades, són la de Tots Sants i la de les Santes Creus de maig: la diada de baixar a terra baixa i la de tornar cap a casa. Es feia perquè els parts es produïssin entre Tots Sants i Nadal, quan el ramat ja era a casa o bé a terra baixa; durant la primavera i l’estiu, s’engreixava el bestiar a muntanya, per vendre’l.
El cicle transhumant s’acabava d’organitzar a l’entorn de quatre diades més, que es corresponen aproximadament amb els solsticis i els equinoccis: Sant Miquel, Nadal, els dies emprats i Sant Joan. Si bé les dates poden ballar una mica, segons la comarca o la vall, responen a un esquema comú i persistent.
Nadal concentrava el gros dels naixements. El pastor dormia en una habitació de la casa, amb un ull tothora posat al corral. Si el clima no permetia sortir, es donava herba seca en el rastell. Era el moment de xurmar o afillar els xais, és a dir, d’ensenyar-los a mamar.
Sant Joan o Sant Pere marcaven el moment d’entrar a l’alta muntanya. Per pujar es posaven les grans esquelles de la transhumància i els collars musicats amb signes solars, instruments màgics i protectors, als moltons manyacs o els crestons que guiaven el ramat. Moment de barrejar els senyals de cada casa dins la gran ramada de l’estiu. Dies de dormir a la jaça, el bestiar, i els pastors dins de la barraca.
