Foto

La fotografia de la capçalera és d'en Lluís Bosch i va ser feta en un dinar de Nadal de Trenquem el Cuc, tocant la tenora amb en Josep Pascual de l'Estartit i amb un "públic" totalment entregat.

diumenge, 23 de desembre del 2012

Felicitació

Tot i a la mala maror, la família FaBo 
no vol pas deixar de felicitar-vos.
 

dimarts, 18 de desembre del 2012

Cap on camina el PSC?

 Rafel Bassaganyas
La deriva del PSC és evident, però no ho és tant si repassem el seu historial al llarg d’aquests últims temps. 
El PSC ha passat de tenir, a l’any 1999,  52 escons al Parlament de Catalunya, a tenir-ne 28 escons a les últimes de l’any 2010. Però la caiguda encara sembla no tenir fi. Les enquestes electorals per les eleccions del dia 25 de novembre pronostiquen que el nombre d'escons baixarà fins als 18-20 diputats.
Una pèrdua abismal ! En 12 anys haurà perdut 32 escons. 

Més de la meitat !
És casualitat LA DERIVA? Analitzem-ne les possibles causes.

·        Van votar en CONTRA de la ratificació del Preàmbul de l’Estatut.

·        Van votar en CONTRA de la gestió dels aeroports, junta amb el PP.

·        Van votar en CONTRA de les seleccions nacionals catalanes.

·        Van votar en CONTRA de l’ús del català al Congrés dels Diputats.

·        Van votar en contra de l’abolició de les curses de braus a Catalunya

·        Van votar en CONTRA de les gestió catalana de l’aeroport del Prat.

·        Van votar SI a la LOAPA portuària, que els ports de Barcelona i Tarragona tornessin a ser dirigits del tot des de Madrid furtant les competència de la Generalitat.

·        Voten NO a la liquidació del Fons de Competitivitat per Catalunya, per valor de 1.450 milions d’euros.

·        Van votar en CONTRA de la liquidació de la Disposició Addicional 3ª de l’Estatut corresponents als anys 2008 i 2009, per valor de 759 milions i 258 milions, respectivament.

·        Van votar SI a la Reforma de la Constitució, junt amb el PP, amb nocturnitat i traïdoria.

·        Van votar SI a favor de la LOAPA que va trencar el Pacte de Transició.

·        Van votar NO a l’oficialitat del català al Parlament Europeu.

·        Van votar en CONTRA de què Catalunya gestionés els recursos del 0,7% de l’IRPF, destinats a fins socials.

·        Van votar SI a favor del Corredor Central, considerant-lo prioritari, en  CONTRA del Corredor Mediterrani. En un acte de cinisme polític sense precedents el diputat FRANCESC VALLÈS, portaveu del PSC al Congrés,  va  declarar que els hi havia passat per alt i que el PSOE els hi havia marcat un gol. No va dimitir ningú !.

·        Van votar NO al Congrés dels Diputats per rebutjar i derogar el Decret  de Nova Planta de 1715 junt amb el PP.

·        Van votar en CONTRA de transferir a la Generalitat la competència per convocar referèndums, junt amb el PP.

·        Van votar en CONTRA de reprovar al Parlament Europeu, les declaracions del Sr. Alejo Vidal Quadras, que va manifestar la intervenció de la Guàrdia Civil a Catalunya.

·        Van votar en CONTRA del consens al Parlament de Catalunya, junt amb el PP, a favor del Pacte Fiscal, (excepte Ernest Maragall).

·        Es van ABSTENIR al Parlament de Catalunya, a favor de la consulta d’Autodeterminació a la propera legislatura.(excepte Ernest Maragall).

·        Recordarem la campanya, amb ungles i dents, de la CARMEN CHACON, en contra del Pacte Fiscal proposat pel Parlament de Catalunya.

·        En MONTILLA, ara Senador, contra el Pacte Fiscal per Catalunya, dient  que Catalunya no pot reclamar el Concert Econòmic perquè no té raons històriques.

·        Na ROCIO MARTINEZ, diu al Parlament de Catalunya que l’espoli fiscal  és de tant sols 791 milions d’euros, un 0,4% del PIB.

·        Defensen el Concert Basc i el neguen pels catalans, a qui es suposa representen.

·        Van votar en CONTRA de que Catalunya tingués Hisenda pròpia perquè recaptés tots els impostos que paguem els catalans.

·        El Sr. PERE NAVARRO, diu que Catalunya Independent seria un país petit i més pobre. Que la Catalunya independent estaria intervinguda i endeutada.

·        Ara diuen que VOLEN un Model Federal de l’Estat, quan el PSOE va governar Espanya, mai varen fer cap pas en aquest sentit.

·        Ara diuen que VOLEN reformar la Constitució, quan el PSOE s’ha negat,en boca del RUBALCABA i del seu pare. Felipe González.


·        Primer són els interessos del PSOE, mai els diputats del PSC a Madrid defensen els interessos dels catalans.

QUÈ EN TÉ DE CATALÀ, EL PSC.?

 ON ÉS EL SEU CATALANISME?

  NO TENEN MEMÒRIA?

   NO TENEN UN MÍNIM DE VERGONYA?

Por qué la deuda pública no debe pagarse

Vicenç Navarro

Por qué la deuda pública no debe pagarse

18 dic 2012
Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University
     La deuda pública acumulada por los países de la Eurozona es impagable. Ha alcanzado un nivel que los Estados no podrán pagar. Esto aplica prácticamente a todos los países, pero muy en especial a los países antes llamados PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia y Spain), y ahora GIPSI (con el añadido de Italia). En todos ellos la deuda pública está por encima de los niveles permitidos en el Tratado de Maastrich, que estableció las condiciones que los países debían seguir para entrar y permanecer en el euro.
Frente a esta situación deberían hacerse dos preguntas.
    Una es ¿cuál es la consecuencia de que los Estados no paguen la deuda? Y la otra, ¿debería pagarse tal deuda? En realidad, los Estados no deberían pagar la deuda, incluso en el caso de que pudieran hacerlo, pues esta deuda es exagerada y la cantidad de intereses que se ha forzado a los Estados a pagar para poder conseguir dinero, es decir, para que la banca comprara bonos públicos del Estado, es artificialmente alta e inmoral. Y digo inmoral porque esta exigencia de que los Estados paguen intereses altos se basa en que ha sido la propia banca, a través de su lobby, el Banco Central Europeo, la que ha creado la situación intolerable en la que los Estados no tenían otro remedio para conseguir dinero que pagar tales intereses exageradamente altos, pues el Estado no podía pedir prestado dinero del BCE (mientras que los bancos sí que podían). Es como si una persona robara dinero a otra y luego tuviera la osadía de prestarle el dinero robado (porque no había dinero disponible de ninguna otra fuente) a la persona robada, a unos intereses elevadísimos. El ladrón robaría dos veces a la persona robada. Esto es lo que la banca ha hecho. Ha eliminado el instrumento que los Estados tenían para protegerse de la especulación de sus bancos, y así han conseguido intereses de los bonos altísimos (ver mi artículo “La estafa de la deuda pública” en El Plural, 29.11.12)
     Por otra parte, es importante que se informe a la ciudadanía que los Estados pueden conseguir recursos y que pueden conseguirlo sin necesidad de endeudarse. La negación de esta posibilidad justifica las políticas de austeridad y los recortes de gasto público, incluyendo el gasto público social. Ahora bien, los Estados tienen enormes recursos que no se están tocando. Por ejemplo, si analizamos la propiedad pública que cada uno de estos Estados tiene, la cantidad total representa muchas veces el valor de la deuda pública. Y éste es el filón de oro donde los acreedores, es decir, los bancos, quieren meter mano. Tales Estados deberían resistirse a ceder a esta demanda, pues una vez vendida tal propiedad, ya no tienen donde apoyarse en el futuro.
     Existe, sin embargo, una enorme propiedad privada que se ha ido incrementando y concentrando durante estos hechos de recesión, cuando las desigualdades de renta y propiedad han crecido exponencialmente, es decir, muy rápidamente. Así, en Italia, el país de los GIPSI que tiene mayor deuda pública (la OCDE calcula que en 2013 será un 122% del PIB) tiene nada menos que en propiedad privada en inversiones y tierra el 377% del PIB, en inversiones financieras el 237% de PIB, y así un largo etcétera. Stefan Bach, en un interesante artículo, “Capital Levies – A Step Towards Improving Public Finances in Europe”, en Social Policy Journal calcula que un incremento de un 5% de los impuestos sobre tal propiedad privada podría conseguir el equivalente al 15% del PIB, medida que, a la vez que contribuir a reducir las desigualdades, disminuiría su enorme deuda pública. No se conocen estudios semejantes en España pero es probable que las cantidades fueran muy semejantes.
Otra área de ingresos son las rentas originadas del capital, invertidas en actividades especulativas a través de la banca. Incluyo en esta categoría la huída de capitales a paraísos fiscales u otros países, distinta a los de los depositarios. Incluso el Banco Mundial, un organismo de clara orientación conservadora, ha documentado en todos los países de elevada deuda los fondos depositados en el extranjero, que en cada uno de estos países representa una cantidad mucho mayor que el tamaño de la deuda pública (ver el libro Debt, the IMF and the World Bank. Monthly Review Press 2010, escrito por Eric Toussaint y Damien Millet).
     España, uno de los países con mayores desigualdades de la OCDE puede y debe conseguir fondos de aquellos que se beneficiaron más de los años de bonanza. Dinero lo hay con gran abundancia entre las grandes fortunas, las grandes empresas y la banca (que ha recibido fondos públicos por una cantidad equivalente nada menos que al 10% del PIB). El problema es que el Estado no los recoge. Influenciado por las grandes fortunas, por las grandes empresas y por la banca, el Estado prefiere endeudarse, beneficiando a la banca, a la cual se le paga más adelante los intereses elevadísimos, con dinero público.
Un escándalo.

dimarts, 11 de desembre del 2012