Això si que no!
Els estudis econòmics publicats per l’OCDE, el Banc Mundial, i els serveis d’estudis de les grans entitats financeres continuen especulant sobre les perspectives de creixement, la sortida de la crisi i les possibilitats ofertes pels mercats emergents.
Però, oh meravella! Cap d’ells dedica ni una ratlla a parlar de l’esgotament de les reserves que mouen tot el nostre món de la indústria, del transport, de la producció, del turisme i del consum. Pretendre que l’economia funcioni sense energia és com pretendre fer un partit de futbol sense pilota. Amb la particularitat que, enlloc de dedicar-nos a veure on podem trobar una pilota o aprendre’n a fabricar, estem tots discutint les alineacions, talment el problema fonamental no existís.
Tanmateix, l’esgotament dels recursos fòssils que han mogut el món en els darrers dos-cents anys no només és inevitable, sinó imminent. Ignorar-ho suposa inflar una bombolla condemnada a petar, de conseqüències molt més dramàtiques que la bombolla immobiliària –aquella bombolla que ara no entenem com vam poder deixar que s’inflés sense fer-hi res. El fenomen ha estat estudiat amb tot rigor per Carles Riba a “Recursos energètics i crisi: La fi de 200 anys irrepetibles”, un llibre interessantíssim.
Potser la nostra generació hauria de demanar perdó: els europeus que vam néixer als 50, 60 o 70, probablement som els primers de la història que no hem passat gana ni hem viscut guerres, i els últims que haurem viscut en un món on l’energia abundant i barata ens ha fet la vida molt fàcil: ara, amb l’energia que estem consumint, estem esgotant les reserves fòssils que es van acumular durant els milions d’anys que va durar el carbonífer.
Els nostres fills veuran com desapareixen, i els nostres néts ja no les coneixeran. Això ens aboca al canvi més brusc que haurà viscut mai la humanitat.
Malgrat l’enormitat del repte, aquest problema té solució. I no es tracta de caure en la fal·làcia fàcil de pensar que algú ja inventarà alguna cosa nova, o que aprendrem a aconseguir energia per la fusió d’àtoms: això ja està molt explorat, i no té futur. Tanmateix, tenim una font d’energia enorme, inexhaurible, i gratis que gairebé no l’aprofitem: el sol.
Evitar el col·lapse energètic amb l’aprofitament de l’energia solar no és una entelèquia; està perfectament estudiat (i l’estudi l’ha dut a terme algú molt proper a la UVic, l’enginyer Ramon Sans).
És absolutament segur que la humanitat, d’aquí a quaranta anys, anirà gairebé exclusivament amb energia solar, eòlica i hidroelèctrica. Seria interessant que la captació d’energia solar no la deixéssim en mans de grans empreses oligopolístiques disposades a xuclar-nos la sang. Elles prou que provaran d’acaparar-la (ja ho estan fent, a base d’impostos a l’autogeneració, en el cas del govern espanyol).
Però això sí que no: així com el petroli és escàs, contaminant, car, complicat de refinar, complex de convertir en electricitat i només n’hi ha en uns quants racons, l’energia solar és gratis, neta, inexhaurible, d’aprofitament senzill i n’hi ha a tot arreu. Naturalment, hi ha molts interessos en joc que faran que les grans companyies elèctriques, els seus potentats accionistes, i els governs que estan en connivència amb ells, com l’espanyol, intentin mantenir-nos en la ignorància. Fan tot el que poden per desacreditar i perjudicar els que aposten per la transició energètica. Però no serem tan ximples com per permetre’ls-ho, oi? I, en tot cas, raó de més per deixar Espanya enrere.
Si emprenem la transició energètica envers les renovables, i ho fem bé, resoldrem la triple crisi que ens tenalla: la crisi econòmica, perquè això crearà molts llocs de treball; la crisi financera, perquè estalviarem una quantitat de diners brutal quan puguem deixar d’importar les energies primàries; i la crisi ambiental, perquè és evident que el canvi climàtic té molt a veure amb la combustió de tantes tones de carbó i petroli que hem fet en els darrers dos-cents anys. Depèn de nosaltres.
