15-06-2013 1ª visita als arrosars

L'arròs comença a treure el nas!!!

Una bona opinió

Mas contra els zombis Enric Vila 11-06-2013

L'enquesta que dóna la victòria a ERC en les properes eleccions és la demostració més clara que hem tingut fins ara que el president Mas està portant el procés de manera excel·lent. Per raons que no vénen al cas aquests últims mesos he vist moltes sèries nordamericanes. He vist sèries sobre zombis, sobre invasions extraterrestres, sobre marines islamistes, sobre lladres de guant blanc, sobre polítics sense escrúpols, sobre advocats sense títol i fins i tot sobre justiciers urbans disfressats de Robin Hood, defensant la seva ciutat futurista amb arc i fletxes.

A banda de l'entreteniment, la gràcia que té veure sèries nordamericanes és que et donen una idea de quines coses preocupen el poder més enllà dels discursos que fan els intel·lectuals que gestionen la propaganda del sistema. Les sèries són les novel·les franceses del moment, et diuen cap a on va el món i on són les arrels dels grans conflictes. Ara, per exemple, està de moda dir que el progrés de les nacions depèn de la qualitat de les institucions. És un discurs que serveix perquè alguns diaris semblin seriosos i perquè el Jordi Cañas sembli alguna cosa més que un porter de discoteca. No obstant, el discurs de la crisi institucional emmascara el moll de l'os del problema d'Occident, i és que la gent comú ha perdut la tensió espiritual. 

En totes les sèries nordamericanes que he vist el missatge és el mateix: la qualitat de les institucions és un reflex de la qualitat humana de la gent, de la seva capacitat de filar prim a l'hora de prendre decisions morals complexes i de la seva resistència a les excuses que els dolents ens posen sempre. Els Estats Units eduquen el públic per combatre l'enemic interior. No només l'enemic que s'amaga entre la gent, el criminal o el terrorista, o el polític corromput pel poder, sinó també l'enemic que portem dins. Totes les sèries que he vist sembla que treballin per superar l'home massa creat per la cultura dels vells estats-nació. Aquest home petulant i capritxós, que devora més del que produeix perquè ha perdut el contacte amb la terra i no es coneix a ell mateix. Contra la retòrica del polític que atia el fals idealisme i l'enveja de la gent, o contra el columnista que repeteix els tòpics que el fan quedar millor, els americans reivindiquen l'home que defensa els seus amors concrets de les perversions del sistema, si cal saltant-se la llei.

La maduresa ho és tot i el missatge subliminal d'aquestes sèries és que tot s'aguanta per un pèl i que la base de la democràcia i la pau social no està en mans dels polítics, ni dels militars, sinó del coratge i el talent de persones molt diverses que saben qui són i què volen fer amb la seva vida. Occident viu un moment d'estancament i pessimisme, i necessita la força moral dels seus ciutadans per renovar el sistema sense engegar-lo a fer punyetes. El que fa Mas de tirar endavant sense patir pels interessos de partit és el que el fa creïble el procés cap a la independència i el que dóna al país l'oportunitat de crèixer més enllà de les antigues pors i dels vells contes de fades.

La majoria dels columnistes que cobren per equivocar-se diuen que Mas trencarà CiU, però jo diria que més aviat es carregarà el que queda del sistema autonòmic. Per això, els fatxes i l’esquerra franquista estan tan nerviosos. Justament perquè no governa per afavorir el seu partit és més difícil d'aturar i posa més en evidència les ombres xineses del sistema. El pont aeri, que va voler convertir Mas en un ninot, ara acarona el somni d'una ERC esvalotada i impacient que li doni una excusa per tornar a espantar  la gent i recuperar el control sobre el païs. Una part de l’elit encara confia en l'infantilisme de la massa per evitar la independència i branda el fantasma d'una ERC guanyant per poc i d'una convergència trencada i cainita.

Mentre van perdent lectors, algunes capçaleres venen l'estampeta d'un Mas atrapat entre Espanya i Esquerra. Per la seva banda, Mas posa a prova el patriotisme d’ERC i CiU i el coratge dels columnistes que donen lliçons de democràcia mentre publiquen en diaris en els quals està prohibit escriure paraules com independència i referèndum; Mas posa a prova l'idealisme dels nois de la CUP que promouen la cultura de la ràbia, sovint bordant per Twitter com gossos salsitxa. I, per descomptat, apel·la al pragmatisme dels senyors de Barcelona, alguns dels quals podrien perdre part dels seus negocis si posen massa resistència al curs dels esdeveniments. 

L'únic que fa Mas és posar a prova la maduresa del país. Està posant les condicions perquè cadascú tingui èxit o es faci mal solet. Ho fa amb una barreja de fe i d'escepticisme. I ho fa per ell mateix, que és el motiu pel qual s'han de fer les coses. Alguns diuen que trencarà CiU i regalarà la Generalitat a ERC. Jo crec que, si Mas i Junqueres saben mantenir el rumb prescindint dels cants de sirena i les ombres xinesques que genera el poder, els que han de patir són els altres partits. I Madrid, naturalment, quan es convoqui el referèndum.