Foto

La fotografia de la capçalera és d'en Lluís Bosch i va ser feta en un dinar de Nadal de Trenquem el Cuc, tocant la tenora amb en Josep Pascual de l'Estartit i amb un "públic" totalment entregat.

diumenge, 29 de setembre del 2013

AVUI COMENCEN A BAIXAR EL BESTIAR: EUGUES, VAQUES I OVELLES DELS PIRINEUS

(Tret de CULTURCAT)

L’organització de l’economia ramadera, les tradicions i les ordenacions pastorívoles giren al voltant de l’herba. L’herba és el motor. En un país mediterrani com Catalunya, on plou poc i enlloc hi ha herba tot l’any, la ramaderia ha hagut de ser forçosament transhumant i els ramats han hagut de seguir l’herba allà on era: a muntanya a l’estiu i a terra baixa a l’hivern.
La transhumància a gran escala entre el mar o la plana i la muntanya s’ha pogut donar en aquelles èpoques de relativa seguretat. De fet, la logística transhumant que es coneix comença entre els segles X i XI, quan es reconquereix la terra baixa –les pastures d’hivern– i els monestirs, mitjançant donacions i privilegis, obtenen dels senyors feudals el dret de pas entre la plana i els Pirineus. Es crea així una xarxa de camins ramaders per on el bestiar pot travessar el país sense entrebancs i que, posteriorment, serà utilitzada també per la resta de propietaris de bestiar.
A Catalunya, aquests camins, les antigues ‘via peccorale’ que apareixen en els cartularis dels monestirs medievals, reben també el nom de ‘carrerades’, ‘cabaneres’ o ‘lligallos’, segons la comarca, i són béns de domini públic, protegits per la llei, la qual cosa obliga a inventariar-los i protegir-los. El camí s’acompanya d’eixamplaments o returades on el ramat té el dret d’aturar-se fins a tres dies a descansar i menjar i també de drets d’abeurada perquè el bestiar pugui accedir a l’aigua que necessita en el viatge.
A mesura que es bastia una extensa infraestructura, es configurava també una rica regulació de drets i de costums, entre els quals destaca el dels comunals de muntanya. Qui no tenia prou herba havia de comprar-ne –el dret de pastura– en altres indrets o donar el bestiar a conlloc. El conlloc és un contracte ramader oral i molt antic, mitjançant el qual el ramader que no té herba afegeix el seu bestiar a un altre ramat i paga un tant per cap de bestiar pel dret de pupil•latge i manutenció.
En les fires ramaderes de tardor es pagaven les herbes i els conllocs de l’estiu i es llogaven, si calia, pastors per a l’hivern. En les fires de primavera s’acostumava a arrendar les muntanyes i acordar els conllocs de bestiar durant l’estiu.
L’any dels pastors transhumants, el més primitiu i genuïnament muntanyenc, es dividia en dues meitats –una de cria i una d’engreix– separades per dues diades mítiques que, cristianitzades, són la de Tots Sants i la de les Santes Creus de maig: la diada de baixar a terra baixa i la de tornar cap a casa. Es feia perquè els parts es produïssin entre Tots Sants i Nadal, quan el ramat ja era a casa o bé a terra baixa; durant la primavera i l’estiu, s’engreixava el bestiar a muntanya, per vendre’l.
El cicle transhumant s’acabava d’organitzar a l’entorn de quatre diades més, que es corresponen aproximadament amb els solsticis i els equinoccis: Sant Miquel, Nadal, els dies emprats i Sant Joan. Si bé les dates poden ballar una mica, segons la comarca o la vall, responen a un esquema comú i persistent.
Sant Miquel de setembre marcava el moment d’abandonar la muntanya, de triar el bestiar de cada casa. Diada festiva, de parar pletes, de fer anar el tirapeus, de comptar el bestiar a la manera d’abans, és a dir, de cinquanta en cinquanta. En muntanyes amb poca herba, es podia baixar abans: els de Gresolet, per exemple, baixaven per la Mare de Déu de setembre. La gent de muntanya es quedava pels baixants del poble fins a Tots Sants, mentre que la de la plana ja tirava avall. Temps de separar la baciva –el ramat improductiu– del ramat de cria, al qual es reservaven les millors herbes i les màximes atencions. Temps de tancar, a la nit, el corral.
Nadal concentrava el gros dels naixements. El pastor dormia en una habitació de la casa, amb un ull tothora posat al corral. Si el clima no permetia sortir, es donava herba seca en el rastell. Era el moment de xurmar o afillar els xais, és a dir, d’ensenyar-los a mamar.
El Nadal és una de les festes ancestrals dels pastors, la festa de la criança. En són testimoni les figuretes del pessebre, endiumenjades amb samarra i barretina i un moltó a les espatlles com a ofrena al Déu nascut. Era tradició, per la missa del Gall, que els pastors ensinistressin un moltó manyac perquè s’agenollés davant la figura de l’infant Jesús. El guarnien amb una gran borromba, cintes de colors i fins una candela encesa a cada banya. En alguns indrets hi ha memòria de balls rodons de pastors a l’interior de l’església. Segurament reminiscències d’un antic sacrifici pastoral en el moment de la cria; segurament la submissió d’una antiga divinitat cornada i protectora del bestiar al nou Déu cristià. En aquest moltó es reconeixia una certa divinitat protectora del ramat: no se’l matava i moria de vell al ramat.


Els dies emprats o manllevats, també anomenats les velles de març, assenyalaven el pas de l’hivern a l’estiu. Dies difícils, dies sense herba i amb un temps variable i traïdor que podia donar grans disgustos. Final de l’estació de la cria i moment de barrejar, de nou, el ramat de cria i la baciva. Temps de fer formatge als orris. Temps de tancar el ramat en pletes, al ras, d’afemar els camps i de dormir dins del burro o pastera al costat del bestiar. Dies de tondre i de marcar amb pega el senyal de cada casa als animals que han de pujar a muntanya.
Sant Joan o Sant Pere marcaven el moment d’entrar a l’alta muntanya. Per pujar es posaven les grans esquelles de la transhumància i els collars musicats amb signes solars, instruments màgics i protectors, als moltons manyacs o els crestons que guiaven el ramat. Moment de barrejar els senyals de cada casa dins la gran ramada de l’estiu. Dies de dormir a la jaça, el bestiar, i els pastors dins de la barraca.