Omplir o no omplir!!!

Un profesor se paró frente de su clase mientras tenía algunas cosas en su escritorio. Al dar comienzo a la clase, tomo un gran frasco de vidrio que estaba vacío y procedió a llenarlo con pelotas de golf. Rompió su silencio preguntando a sus alumnos si el jarro estaba lleno. Sin excepción, todos los estudiantes asintieron.

El profesor después tomo una caja con canicas de cristal y las vertió entre las pelotas de golf que antes había puesto en el jarro. El profesor sacudió el jarro suavemente y las canicas escurrieron a los espacios que habían quedado entre las pelotas de golf. Nuevamente, el profesor preguntó a sus alumnos si el jarro estaba lleno. Los alumnos, sorprendidos, respondieron con un “sí” unánime.

El profesor tomó una pequeña caja de arena y la vertió dentro del jarro. Por supuesto, la arena lleno todo el espacio que quedaba en el jarro. Pregunto una vez más si el jarro estaba lleno. Los estudiantes respondieron en voz alta y al mismo
tiempo “sí”.

El profesor sacó después dos cervezas debajo de su escritorio y las vertió completamente dentro del jarro de vidrio llenando el espacio entre la arena. Los estudiantes rieron.

“Ahora”, dijo el profesor mientras la risa disminuía, “Quiero que piensen que este jarro representa su vida. Las pelotas de golf son las cosas importantes – su familia, los hijos, la salud, los amigos y sus pasiones. Si lo perdieran todo y solo estas cosas importantes quedaran, su vida todavía estaría llena y plena. Las canicas representan las otras cosas que importan como su trabajo, su casa y su auto. La arena es todo lo demás, el resto.”

“Si ponen la arena primero dentro del jarro vacío”, continuó, “No habrá más espacio para las canicas o las pelotas de golf. Lo mismo pasa en su vida.”

“Si pasan todo su tiempo y energía en las cosas pequeñas, nunca van a tener espacio para las cosas que son realmente importantes.”

“Presten siempre atención a las cosas que son realmente importantes para ser felices. Pasen tiempo con sus hijos. Pasen tiempo con sus padres. Visiten a sus abuelos. Salgan a cenar con su esposa. Disfruten otra fiesta en familia. Siempre habrá tiempo después para limpiar la casa y cortar el césped.

“Siempre preocúpense de las Pelotas de golf primero - las cosas que realmente importan. Fijen sus prioridades. El resto es sólo arena.”

Una vez que el profesor había terminado, uno de los estudiantes levanto su mano y preguntó que representaba la cerveza. El profesor sonrió y dijo, “Que bueno que preguntaste. La cerveza solo muestra que no importa cuan llena de cosas parezca tu vida, siempre hay tiempo para compartir un par de cervezas con un amigo.”

Sabrem fer-ho bé entre tots!!!

Això si que no!

Enric Casulleras. Professor del departament d’Economia i Empresa.

Els estudis econòmics publicats per l’OCDE, el Banc Mundial, i els serveis d’estudis de les grans entitats financeres continuen especulant sobre les perspectives de creixement, la sortida de la crisi i les possibilitats ofertes pels mercats emergents.
Però, oh meravella! Cap d’ells dedica ni una ratlla a parlar de l’esgotament de les reserves que mouen tot el nostre món de la indústria, del transport, de la producció, del turisme i del consum. Pretendre que l’economia funcioni sense energia és com pretendre fer un partit de futbol sense pilota. Amb la particularitat que, enlloc de dedicar-nos a veure on podem trobar una pilota o aprendre’n a fabricar, estem tots discutint les alineacions, talment el problema fonamental no existís.
Tanmateix, l’esgotament dels recursos fòssils que han mogut el món en els darrers dos-cents anys no només és inevitable, sinó imminent. Ignorar-ho suposa inflar una bombolla condemnada a petar, de conseqüències molt més dramàtiques que la bombolla immobiliària –aquella bombolla  que ara no entenem com vam poder deixar que s’inflés sense fer-hi res. El fenomen ha estat estudiat amb tot rigor per Carles Riba a “Recursos energètics i crisi: La fi de 200 anys irrepetibles”, un llibre interessantíssim.
Potser la nostra generació hauria de demanar perdó: els europeus que vam néixer als 50, 60 o 70, probablement som els primers de la història que no hem passat gana ni hem viscut guerres, i els últims que haurem viscut en un món on l’energia abundant i barata ens ha fet la vida molt fàcil: ara, amb l’energia que estem consumint, estem esgotant les reserves fòssils que es van acumular durant els milions d’anys que va durar el carbonífer.
Els nostres fills veuran com desapareixen, i els nostres néts ja no les coneixeran. Això ens aboca al canvi més brusc que haurà viscut mai la humanitat.
Malgrat l’enormitat del repte, aquest problema té solució. I no es tracta de caure en la fal·làcia fàcil de pensar que algú ja inventarà alguna cosa nova, o que aprendrem a aconseguir energia per la fusió d’àtoms: això ja està molt explorat, i no té futur. Tanmateix, tenim una font d’energia enorme, inexhaurible, i gratis que gairebé no l’aprofitem: el sol.
Evitar el col·lapse energètic amb l’aprofitament de l’energia solar no és una entelèquia; està perfectament estudiat (i l’estudi l’ha dut a terme algú molt proper a la UVic, l’enginyer Ramon Sans).
És absolutament segur que la humanitat, d’aquí a quaranta anys, anirà gairebé exclusivament amb energia solar, eòlica i hidroelèctrica. Seria interessant que la captació d’energia solar no la deixéssim en mans de grans empreses oligopolístiques disposades a xuclar-nos la sang. Elles prou que provaran d’acaparar-la (ja ho estan fent, a base d’impostos a l’autogeneració, en el cas del govern espanyol).

Però això sí que no: així com el petroli és escàs, contaminant, car, complicat de refinar, complex de convertir en electricitat i només n’hi ha en uns quants racons, l’energia solar és gratis, neta, inexhaurible, d’aprofitament senzill i n’hi ha a tot arreu. Naturalment, hi ha molts interessos en joc que faran que les grans companyies elèctriques, els seus potentats accionistes, i els governs que estan en connivència amb ells, com l’espanyol, intentin mantenir-nos en la ignorància. Fan tot el que poden per desacreditar i perjudicar els que aposten per la transició energètica. Però no serem tan ximples com per permetre’ls-ho, oi? I, en tot cas, raó de més per deixar Espanya enrere.
Si emprenem la transició energètica envers les renovables, i ho fem bé, resoldrem la triple crisi que ens tenalla: la crisi econòmica, perquè això crearà molts llocs de treball; la crisi financera, perquè estalviarem una quantitat de diners brutal quan puguem deixar d’importar les energies primàries; i la crisi ambiental, perquè és evident que el canvi climàtic té molt a veure amb la combustió de tantes tones de carbó i petroli que hem fet en els darrers dos-cents anys. Depèn de nosaltres.

Hem de ser realistes. Som set milions i mig de consumidors i productors, contribuents nets. De què hem de tenim por?

Que ens fan fora de la UE? Serem la Noruega de la Mediterrània

Alfred Bosch

 

No hem de caure en la trampa de fer futurologia. Ells en fan, i diuen que caurem de la Unió Europea. Nosaltres tenim tendència a contestar, també fent futurologia, i diem que no, que tot indica que no, per això i per allò… No hem d'entrar-hi. Ens hem de treure els complexos, hem de dir que som europeus i europeistes i que volem ser a la Unió Europea. Això no és fer futurologia, és l'expressió d'una voluntat comprovada històricament. Som europeus, som forts, i en això també volem decidir.

Crec que hauríem de dir que si Barroso, Margallo, Van Rompuy o qui sigui ens volen empènyer fora de la UE, nosaltres podem triar de ser la Noruega o la Suïssa de la Mediterrània; si nosaltres triem això, la UE en sortirà perjudicada. En lloc de caure en el parany de mirar de desmentir els qui diuen que passarà no sé què i començar a especular sobre Catalunya i la UE, crec que hem de tenir prou amor propi i ser prou conscients de les nostres fortaleses per a dir que, d'entrada, nosaltres decidirem; que pot ser que amb tota aquesta pressió i aquestes amenaces al final acabem triant una cosa que no ens havíem proposat, però que potser descobrim que no va tan malament, com ara ser Noruega, Suïssa o Islàndia; pertànyer a l'EFTA, que vol dir que aleshores tindríem els beneficis del lliure canvi sense pagar les factures de la UE política, és a dir, de les institucions europees, l'europarlament, la comissió… Això és molt atractiu.

Catalunya és contribuent neta, i la nostra posició mental no hauria de ser la d'Espanya, que és un estat clarament beneficiari de la UE. La nostra actitud mental hauria de ser la de Noruega o la de Suïssa, o podria ser la de Dinamarca o la de Suècia, és a dir, països que trien si els convé de ser-hi o no. Quan ens comencin a amenaçar que ens faran fora, hauríem de reaccionar amb tota seguretat i serenor, i dir: 'No ho sé, ja ho veurem, potser sí…'

Ens hem de mirar al mirall i adonar-nos que som atractius per a Europa. Si tenim aquesta visió, que és més real, perquè som contribuents nets, aleshores no pensarem si ens en faran marxar o no. Hem de començar a pensar on ens convindria més d'estar. Hem de girar-la com un mitjó, aquesta ofensiva, hem de tenir més seguretat. És com quan el poder espanyol ens diu que no podrem votar. L'exercici que fem d'autoestima és molt important; perquè hem de dir que la cosa més normal és votar. Encara hem de fer aquest pas, i dir que som atractius. Per què no pensem que Catalunya és atractiva per si, pel nivell de producció, pels beneficis que dóna a l'erari europeu? Si som conscients d'això, el discurs de la por es desfà com un terròs. És una qüestió d'emancipació mental, psicològica, col·lectiva, de no infravalorar-nos.

Hem de ser realistes. Som set milions i mig de consumidors i productors, contribuents nets. De què hem de tenim por? La qüestió és què li passa a la UE política, als comissaris, a l'europarlament… Que ens faran fora? Doncs ens convertiran en la Noruega de la Mediterrània. Això perjudica sobretot la UE i evidentment també Espanya. Per a ells faran.