Les MARQUES BLANQUES

A la ràdio parlaven de LES MARQUES BLANQUES, he quedat esparverat.

Evidentment que les marques blanques son les més barates i econòmiques pel consumidor, si no fos així, no existirien, però aquest bon senyor(director d’una revista de consum) no ha dit per què ho eren i menys si això era una bona cosa pel sector primari del nostre país. 

Si el consumidor només mira el preu, aviat no existiran productes del país.

Des de fa trenta cinc anys estic ficat dintre del sector, crec que coneix-ho una mica tot el que pertany a les vaques, a la llet i els seus derivats.

En primer lloc no vull discutir la qualitat de la llet i els làctics de marca blanca, ja que la llet dels seus envasos prové, es clar, de les mateixes centrals lleteres que els hi envasen(se’n diu fer “maquila”, no he trobat cap paraula adient en català) .

Només fer notar que no es bo intentar fer desaparèixer el sector primari, pensant que els aliments es poden produir en qualsevol lloc del món, transportar-los i elaborar-los (Produir, preparar, transformar, amb el treball, especialment amb successives operacions. Elaborar un producte químic, una substància alimentària. ) ací i llestos.

Catalunya és el país d’Europa que ocupa el primer lloc en industria Agroalimentària en quan al volum de fabricació i vendes.

A “España” produïm uns 5.500.000.000 de litres de llet líquida a l’any . I en consumim uns 7.000.000.000, per tant ens cal importar-ne uns 1.500.000.000 litres, que venen principalment de França i Alemanya, ja que el mercat de distribució -comercialització i venda (grans superfícies)- es troba en mans franceses i alemanyes.

Quan hi ha abundància de llet, els que posen el preu son: les centrals de distribució i les grans superfícies (Dia, El Corte Ingles, Eroski, Orangutan, ...). Ja que a les centrals lleteres els hi sobra llet (molta llet al mercat) les centrals de distribució i grans superfícies  pacten preus a la baixa i per tan més econòmics que els de marca pròpia.

•      Imposen les marques blanques (les seves) que son més barates, ja que per fidelitzar clients les poden deixar a preu de cost  o menys (dumping), doncs recuperaran el dèficit amb productes reclam (sovint innecessaris) i no pas amb productes bàsics i essencials en la dieta alimentaria diària.

•      Obliguen que les marques de les centrals lleteres (Llet NOSTRA, ATO, Pascual, Puleva, Danone, ...) siguin més cares, a més a més de practicar trampes comercials de marketing, com per exemple:

•  posar la seva llet, iogurt, formatge fresc, etc.  a l'alçada de la ma i  de la vista

•  posar la de la central lletera amagada al prestatge més alt o al de baix de tot, per que així el client no la pugui ni abastar ni visualitzar.

•  posar la seva en paquets de sis tetrabricks, més fàcilment transportables que no pas si els traiem del cartró i els posem un a un en la lleixa.

Quan n'hi ha mancança de llet, el preu l'imposa la central lletera.

Com que la producció de  llet va escassejant degut a que:

•        En els països emergents dels Sud-est Asiàtic cada dia augmenten les classes amb possibilitats de menjar proteïnes làcties i càrnies com al països rics.

•       La producció mundial de llet en pols va disminuir dràsticament a causa de la sequera persistent dels països exportadors: Nova Zelanda i Austràlia, ambdós països remenen el 50% de tota la llet en pols del món. I el preu de la llet en pols és el que determina el preu de la llet líquida. (la que produïm nosaltres i no es pot transportar tal qual, ja que conté més del 87,5 % d’aigua, el preu del transport no es assumible i que la llet, per definició, és un aliment que té una durada de pocs dies o sigui amb data de caducitat)

•         La CEE ha estat subvencionant els estocs de llet en pols i mantega fins fa 4 anys, i va deixar de fer-ho, doncs dintre de la Política Agrària Comunitària (PAC) era una carga molt gran dintre dels pressupostos Comunitaris, ara doncs no hi ha estocs (reserves estratègiques, se’n diu d’això) i per tant no hi possibilitat de regular el preu de la llet en pols, ni de la mantega.

Així doncs, primer volen vendre la seva pròpia marca- la central lletera- i no volen envasar la seva  pròpia llet, per tant d’igual qualitat, amb la marca blanca de la gran superfície, cosa que obliga a les marques blanques a igualar el preu de les centrals lleteres  o bé son més cares o bé no n'hi ha.

Tot i així continuen amagant en els LLINEALS (prestatges o lleixes) les de les centrals lleteres.

El fet és que actualment les marques blanques estan escanyant a les centrals lleteres i aquestes s’han vist obligades a crear nous productes per sobreviure: els anomenats ALIMENTS FUNCIONALS (PUR MÀRQUETING per vendre més)

Els metges RECOMANEN (recepten) aliments FUNCIONALS ja que en els seus congressos els hi expliquen les excel·lències dels mateixos:

1.      La llet amb omega-3 i omega-6. (no seria millor beure llet pasteuritzada i menjar un verat o unes sardines)
2. Llet enriquida amb Calç. (la llet sencera en porta 1,2 grams per litre, es que potser la treuen abans i desprès n’hi afegeixen d’altra, que potser no la podrà assimilar el budell prim) 
3.   Llet amb fibra. (tan difícil es menjar coses amb alt contingut en fibra?) 
4. Productes que augmenten les defenses: Actimel. (un percentatge alt de malalties son psicosomàtiques, es curen amb aigua de Lurdes si hom hi creu) 
5. Productes que acceleren el trànsit intestinal: Activia. (menys pastes i pastisseria industrial i més verdura, amanides i fruita sencera) 
6.   Llet vegetal: Natursoy. (de llet només en segreguen les glàndules mamaries dels mamífers, el demés pot ser suc: de xufla, d’ametlles o de soja.)

És evident que l’alimentació humana, en general, ha derivat cap a una alimentació:

1.             dirigida,

2.             envasada en plàstic,

3.             amb una quantitat d’additius industrials (naturals i artificials) desesperant

4.             sanitàriament quasi perfecta,

5.             amb gustos prefabricats, que inciten al consum de la mateixa marca, 

6.             amb traçabilitat perfecta (o quasi )(dioxines?, pollastres?, oli?, etc.)

7.             amb colorants naturals, però afegits

8.             amb dates de caducitat llargues

9.             amb continuïtat durant tot l’any

10.        amb productes de tot el món, sense estacionalitat.

Cada dia veiem als restaurants dos plats (el segon sempre de carn, peix o be ous) i postres.

Hem perdut la famosa dieta mediterrània:

§         esmorzar de rei,

§         dinar de príncep,

§         sopar de pobre.

Tot amb productes nostres i de temporada:

§         cereals(pasta, arròs i pa),

§         molta verdura,

§         moltes amanides,

§         llegums sense carn,

§         poca carn (però diversa: porc, xai, vedella de tant en tant i pollastre de pagès els festius importants),

§         una mica de peix,

§         algun ou a la setmana,

§         una mica de llet cada matí o vespre,

§         o iogurt o formatge fresc o mató

§         i de postres la fruita del temps i la grana.

Desprès hem de córrer al gimnàs o fer dietes d’aprimament i els metges ens tornen a receptar productes funcionals.

VIURE PER VEURE!!!

Pell de gallina

No cal ésser gaire sensible per emocionar-se.

FESTES I ANY NOU!

A pesar de tot plegat, poc que hem pas d'oblidar-nos de celebrar, en la mesura que puguem, les Festes i l'entrada d'any nou.

 

Perdoneu la qualitat però he hagut de posar-hi les fotos que ocupessin poc espai, doncs si no es així no puc penjar-ho al bloc; o potser es que encara no en sé prou?

NOU GOVERN

A part d'anar escanyats per la crisi, haurem de suportar aquest govern colonialista que han votat els espanyolets perquè els tregui de la crisi, que Déu hi faci més que nosaltres!

Trenquem el cuc!

El dissabte passat vàrem celebrar el dinar d'hivern dels col·laboradors del programa matinal dels dissabtes de Ràdio Olot. A la festa enguany si van sumar molta gent- érem més de 125- per celebrar també els primers 27 anys del "PUGRAMA".

 Podeu veure la contra-portada d'el Punt/Avui+ del dilluns 19, o be cliqueu al link següent:

El Punt-Avui

Les MARQUES BLANQUES

A la ràdio parlaven de LES MARQUES BLANQUES, he quedat esparverat.

Evidentment que les marques blanques son les més barates i econòmiques pel consumidor, si no fos així, no existirien, però aquest bon senyor(director d’una revista de consum) no ha dit per què ho eren i menys si això era una bona cosa pel sector primari del nostre país. 

Si el consumidor només mira el preu, aviat no existiran productes del país.

Des de fa trenta cinc anys estic ficat dintre del sector, crec que coneix-ho una mica tot el que pertany a les vaques, a la llet i els seus derivats.

En primer lloc no vull discutir la qualitat de la llet i els làctics de marca blanca, ja que la llet dels seus envasos prové, es clar, de les mateixes centrals lleteres que els hi envasen(se’n diu fer “maquila”, no he trobat cap paraula adient en català) .

Només fer notar que no es bo intentar fer desaparèixer el sector primari, pensant que els aliments es poden produir en qualsevol lloc del món, transportar-los i elaborar-los (Produir, preparar, transformar, amb el treball, especialment amb successives operacions. Elaborar un producte químic, una substància alimentària. ) ací i llestos.

Catalunya és el país d’Europa que ocupa el primer lloc en industria Agroalimentària en quan al volum de fabricació i vendes.

A “España” produïm uns 5.500.000.000 de litres de llet líquida a l’any . I en consumim uns 7.000.000.000, per tant ens cal importar-ne uns 1.500.000.000 litres, que venen principalment de França i Alemanya, ja que el mercat de distribució -comercialització i venda (grans superfícies)- es troba en mans franceses i alemanyes.

Quan hi ha abundància de llet, els que posen el preu son: les centrals de distribució i les grans superfícies (Dia, El Corte Ingles, Eroski, Orangutan, ...). Ja que a les centrals lleteres els hi sobra llet (molta llet al mercat) les centrals de distribució i grans superfícies  pacten preus a la baixa i per tan més econòmics que els de marca pròpia.

•      Imposen les marques blanques (les seves) que son més barates, ja que per fidelitzar clients les poden deixar a preu de cost  o menys (dumping), doncs recuperaran el dèficit amb productes reclam (sovint innecessaris) i no pas amb productes bàsics i essencials en la dieta alimentaria diària.

•      Obliguen que les marques de les centrals lleteres (Llet NOSTRA, ATO, Pascual, Puleva, Danone, ...) siguin més cares, a més a més de practicar trampes comercials de marketing, com per exemple:

•  posar la seva llet, iogurt, formatge fresc, etc.  a l'alçada de la ma i  de la vista

•  posar la de la central lletera amagada al prestatge més alt o al de baix de tot, per que així el client no la pugui ni abastar ni visualitzar.

•  posar la seva en paquets de sis tetrabricks, més fàcilment transportables que no pas si els traiem del cartró i els posem un a un en la lleixa.

Quan n'hi ha mancança de llet, el preu l'imposa la central lletera.

Com que la producció de  llet va escassejant degut a que:

•        En els països emergents dels Sud-est Asiàtic cada dia augmenten les classes amb possibilitats de menjar proteïnes làcties i càrnies com al països rics.

•       La producció mundial de llet en pols va disminuir dràsticament a causa de la sequera persistent dels països exportadors: Nova Zelanda i Austràlia, ambdós països remenen el 50% de tota la llet en pols del món. I el preu de la llet en pols és el que determina el preu de la llet líquida. (la que produïm nosaltres i no es pot transportar tal qual, ja que conté més del 87,5 % d’aigua, el preu del transport no es assumible i que la llet, per definició, és un aliment que té una durada de pocs dies o sigui amb data de caducitat)

•         La CEE ha estat subvencionant els estocs de llet en pols i mantega fins fa 4 anys, i va deixar de fer-ho, doncs dintre de la Política Agrària Comunitària (PAC) era una carga molt gran dintre dels pressupostos Comunitaris, ara doncs no hi ha estocs (reserves estratègiques, se’n diu d’això) i per tant no hi possibilitat de regular el preu de la llet en pols, ni de la mantega.

Així doncs, primer volen vendre la seva pròpia marca- la central lletera- i no volen envasar la seva  pròpia llet, per tant d’igual qualitat, amb la marca blanca de la gran superfície, cosa que obliga a les marques blanques a igualar el preu de les centrals lleteres  o bé son més cares o bé no n'hi ha.

Tot i així continuen amagant en els LLINEALS (prestatges o lleixes) les de les centrals lleteres.

El fet és que actualment les marques blanques estan escanyant a les centrals lleteres i aquestes s’han vist obligades a crear nous productes per sobreviure: els anomenats ALIMENTS FUNCIONALS (PUR MÀRQUETING per vendre més)

Els metges RECOMANEN (recepten) aliments FUNCIONALS ja que en els seus congressos els hi expliquen les excel·lències dels mateixos:

1.      La llet amb omega-3 i omega-6. (no seria millor beure llet pasteuritzada i menjar un verat o unes sardines)
2. Llet enriquida amb Calç. (la llet sencera en porta 1,2 grams per litre, es que potser la treuen abans i desprès n’hi afegeixen d’altra, que potser no la podrà assimilar el budell prim) 
3.   Llet amb fibra. (tan difícil es menjar coses amb alt contingut en fibra?) 
4. Productes que augmenten les defenses: Actimel. (un percentatge alt de malalties son psicosomàtiques, es curen amb aigua de Lurdes si hom hi creu) 
5. Productes que acceleren el trànsit intestinal: Activia. (menys pastes i pastisseria industrial i més verdura, amanides i fruita sencera) 
6.   Llet vegetal: Natursoy. (de llet només en segreguen les glàndules mamaries dels mamífers, el demés pot ser suc: de xufla, d’ametlles o de soja.)

És evident que l’alimentació humana, en general, ha derivat cap a una alimentació:

1.             dirigida,

2.             envasada en plàstic,

3.             amb una quantitat d’additius industrials (naturals i artificials) desesperant

4.             sanitàriament quasi perfecta,

5.             amb gustos prefabricats, que inciten al consum de la mateixa marca, 

6.             amb traçabilitat perfecta (o quasi )(dioxines?, pollastres?, oli?, etc.)

7.             amb colorants naturals, però afegits

8.             amb dates de caducitat llargues

9.             amb continuïtat durant tot l’any

10.        amb productes de tot el món, sense estacionalitat.

Cada dia veiem als restaurants dos plats (el segon sempre de carn, peix o be ous) i postres.

Hem perdut la famosa dieta mediterrània:

§         esmorzar de rei,

§         dinar de príncep,

§         sopar de pobre.

Tot amb productes nostres i de temporada:

§         cereals(pasta, arròs i pa),

§         molta verdura,

§         moltes amanides,

§         llegums sense carn,

§         poca carn (però diversa: porc, xai, vedella de tant en tant i pollastre de pagès els festius importants),

§         una mica de peix,

§         algun ou a la setmana,

§         una mica de llet cada matí o vespre,

§         o iogurt o formatge fresc o mató

§         i de postres la fruita del temps i la grana.

Desprès hem de córrer al gimnàs o fer dietes d’aprimament i els metges ens tornen a receptar productes funcionals.

VIURE PER VEURE!!!

Aplec de Santa Llúcia

Avui dia 11 hem celebrat altra vegada l'Aplec, amb esmorzar d'hivern, sardanes (gràcies als amics de les Sardanes), Missa i dinar popular.
Hem cuit unes 520 botifarres i quasi hem fet curt; bon matí encara que l'hora de dinar ha estat una mica enteranyinat.
Han desaparegut: la imatge de Santa Llúcia i fins i tot els Goigs. Haurem de fer quelcom per refer-los.
L'Albert Matarrodona ha fet dos bancs nous que tenen l'escut de l'ermita i els han pintat els germans Aulet.
Vegeu unes fotos que he fet de bon matí amb els Amics de Santa Llúcia treballant de valent

La Felicitat

En comptes de córrer per atrapar la felicitat, atura't i deixa que la felicitat t'atrapi a tu. Ho diu en SLOTERDJIK (Almanac del cordill)

El vidre

El vidre és l'únic material que es pot reciclar totalment.

Per cada quilo de vidre que dipositem al contenidor de recollida selectiva, se'n obté un altre per a nous envasos (Almanac del cordill)

Dita

Més val callar que amb bèsties parlar

Bolets

Tan ahir com avui hem trobat bolets, son petits - de la mida d'una moneda-  la qual cosa fa pensar que s'en faran.
Ja hem pogut fer una bona boletada, especialment avui que hem fet un platillo amb salsitxa i pollastre de pagès, a la barraca d'en Vuiastret.
Aquesta setmana que bé serà una bona setmana.

Ja comencen a sortir!!!

Tot i que divendres ja en vaig trobar alguns, avui el bosc fa un  altra cara i els que surten son petits, pot ser que si no fa vent ni fred, encara s'en facin.

El dia de desprès de les eleccions!

I ara què?

Quant temps durarà el govern que ha sortit de les urnes?

Què farà per treure’ns de la CRISI?

Està capacitat tècnicament?

Els polítics ens han portat on estem.

Ens han endeutat fins que han pogut – a Catalunya haurem de pagar interessos fins el 2104, que sapiguem- i ara per pagar el deute ens posen (els que presten diners, en diuen el MERCAT) un tipus d’interès que no podrem pagar mai.

La gent ha escollit un nou govern amb l’afany de que millori la SEVA economia familiar, pensant que els que fins ara manaven son la part principal del problema.

De ben segur que son culpables tots els partits que estaven dintre del SISTEMA, tot i que el que governava, a més d’estar paralitzat, ha pres decisions  totalment errònies, malversant els pocs diners que quedaven a la caixa de l’Estat i també en som tots aquells que hem volgut estirar més el braç que la màniga per poder viure per sobre les nostres possibilitats reals.

L’engranatge del mateix SISTEMA té tants de factors que l’influeixen que sembla impossible de parar-lo i fins a dia d’avui ha tingut mecanismes per eliminar totes les berrugues ANTI-SISTEMA que han sorgit.

AQUEST SISTEMA s’ha mostrat incapaç de tirar endavant una economia sostenible en un Món finit –impossible mantenir un creixement constant anyal del 3%- i està col·lapsat (Paralització provisional de les activitats econòmiques, polítiques, etc.) a nivell Mundial, per culpa del CRÈDIT; encara que els polítics no ho vulguin acceptar o no els hi deixin dir.

O canviem el SISTEMA- com més aviat, menys crisi social hi haurà- o la CRISI GLOBAL ens portarà a un cataclisme de conseqüències imprevisibles.

“L’espai disponible al planeta Terra és limitat. Representa 51.000 milions d’hectàrees.

L’espai «bioproductiu», és a dir, útil per a la nostra reproducció, és de 12.000. Dividit per la població mundial actual dóna aproximadament 1,8 hectàrees per persona. Tenint en compte les necessitats de materials i d’energia, impacte de l’hàbitat, etc., s’ha calculat que el promig d’espai bioproductiu que consumeix una persona és de 2,2 hectàrees. Per tant, la humanitat ja ha sortit del límit sostenible. D’ara en endavant, ja vivim en deute i amb una distribució molt diferent al planeta. Amb dades del 2009, un ciutadà d’EUA consumeix 9,6 hectàrees, un canadenc 7,2, i un europeu 4,5. Si el nivell de vida dels europeus es generalitzés a tota la població de la terra, es necessitarien tres planetes, o amb el nivell de vida de nord-americans i canadencs caldrien set planetes. De moment es pot subsistir perquè en la major part dels països d’Àfrica consumeixen menys de 0,2 hectàrees d’espai bioproductiu.”  Tret del document de l’Assemblea Social de Catalunya.

La democràcia està ferida de mort per culpa de la  PARTITOCRÀCIA,  i últimament encara està més amenaçada a causa de que els polítics han caigut en mans de les forces econòmiques(abans en deien els poders fàctics: Que es dóna de fet i no de dret.) locals, nacionals i mundials.

A Europa hi ha dues “democràcies”- Itàlia i Grècia- en las quals no manen les persones escollides a les urnes, els n’hi ha estat imposat un des de la U.E.

Cal mantenir aquesta classe de democràcia?

Encara que, tal com deia el meu pare, de polítics només n’hi ha de dues classes: corruptes o ineptes, i que Déu ens guardi dels ineptes corruptes.

Caldria posar fil a l’agulla o ens estimbarem tots plegats!

Hi ha solucions, però totes passen per recular TOTS( fent-nos més pobres), disminuir el nostre nivell de despesa en bens MATERIALS totalment prescindibles i repartir el treball per evitar gent amb subsidi per sobreviure, tot el contrari del que diuen els economistes ORTODOXES que per sortir-ne preconitzen augmentar el consum per crear llocs de treball.

EL ROSSINYOL

A MÉS DE SER UN OCELL CANTAIRE, ÉS UN BOLET. I TAMBÉ LA CLAU MESTRA AMB QUÈ ELS SERRALLERS OBREN ELS PANYS DELS QUE SE N'HA PERDUT LA CLAU. (Almanac cel cordill)
 

Inaguració del CAMP NOU

Que fàcil és fer-nos combregar amb rodes de molí.

24 set 1957. Inauguració del Camp Nou del FC Barcelona.

Imatges en color que haurien de ser d'obligat visionat (i que segurament el 95% de la gent desconeixerà) per a la totalitat de l'actual afició blaugrana, la seva junta directiva, entrenador i plantilles de jugadors, en
les seves diferents categories, del primer equip cap avall, i que de ben segur els produiria una reacció entre la sorpresa incrèdula i el mal d'estómac, especialment les compreses entre els minuts 04:30 i 05:30. No tenen desperdici.

video

A VOTAR!

 Bon dia a tothom,

Els dies passen i el període de campanya electoral s'acaba.

A les envistes del que està passant, els nostres polítics intenten apropar la brasa a la SEVA sardina, com sempre han fet, i encara els hi queda el morro per anar-se perpetuant en el càrrec. És el moment de fer un últim esforç per ACONSEGUIR AQUEST DIPUTAT que tant de bé faria a la democràcia i que expressaria i representaria el descontentament que vivim.

La força d'un serà la força de tots si ens atrevim a sumar-nos.

És per això que des de la meva "obtusitat(Mancat d’agudesa intel·lectual o de sensibilitat) " i gosadia(Coratge que porta a arriscar-se, atreviment extraordinari)  em permeto donar sortida al problema de  NO saber a qui votar, si fos el cas que encara el tinguesiu.

www.esconsenblanc.org
Veure video 

Deute a Espanya

La crisi a ESPANYA vista per un noi amb criteri: Aleix Saló

LA PETJADA ECOLÒGICA

Quant a la teoria del decreixement, una les eines que utilitza per quantificar els danys mediambientals infligits pel creixement desenfrenat, és el càlcul de la «petjada ecològica».

Aquesta, mesura en hectàrees, la superfície bioproductiva que necessitem per mantenir el nostre nivell de consum: factors com la contaminació de l’aigua, l’aire, la destrucció de boscos, la capa d’ozó. La destrucció del planeta que el 1986 es reconstruïa l’any següent, l’any 2009 s’havia exhaurit el 23 de setembre de 2008.

L’espai disponible al planeta Terra és limitat. Representa 51.000 milions d’hectàrees.

L’espai «bioproductiu», és a dir, útil per a la nostra reproducció, és de 12.000. Dividit per la població mundial actual dóna aproximadament 1,8 hectàrees per persona. Tenint en compte les necessitats de materials i d’energia, impacte de l’hàbitat, etc., s’ha calculat que el promig d’espai bioproductiu que consumeix una persona és de 2,2 hectàrees. Per tant, la humanitat ja ha sortit del límit sostenible. D’ara en endavant, ja vivim en deute i amb una distribució molt diferent al planeta. Amb dades del 2009, un ciutadà d’EUA consumeix 9,6 hectàrees, un canadenc 7,2, i un europeu 4,5. Si el nivell de vida dels europeus es generalitzés a tota la població de la terra, es necessitarien tres planetes, o amb el nivell de vida de nord-americans i canadencs caldrien set planetes. De moment es pot subsistir perquè en la major part dels països d’Àfrica consumeixen menys de 0,2 hectàrees d’espai bioproductiu.

 La Universitat de Princenton (EUA) calcula que els 500.000 habitants més rics del món –prop d’un 0,7 % de la població actual– són responsables del 50 % de les emissions de diòxid de carboni del món (El País, 6-11-2009).

La teoria del decreixement intenta mesurar l’abast del deliri de la societat de creixement i proposa una alternativa cercant trencar el llenguatge estereotipat dels addictes al productivisme. És a dir, la renúncia al creixement il·limitat, el motor de la qual no és un altre que la recerca de benefici dels qui detenen el capital, amb conseqüències desastroses per a l’entorn i per tant per a la humanitat.

No es tracta d’un creixement negatiu, ja que la desacceleració del creixement enfonsa les nostres societats en el desassossec, augmenta les taxes de desocupació i precipita la renúncia de programes socials, sanitaris, educatius, culturals i mediambientals que garanteixen el mínim indispensable de qualitat de vida. Així doncs, la teoria del decreixement es basa en una altra lògica: rebutjar el culte irracional i gairebé idòlatra al creixement pel creixement. Abandonar la fe o una religió: la de l’economia, del progrés i del desenvolupament. Una proposta per tornar a obrir l’espai de la inventiva i de la creativitat de l’imaginari, bloquejat pel totalitarisme economicista, desenvolupista i progressista.

El projecte de decreixement pretén transformar en cercle virtuós de creixement, el cercle viciós sintetitzat en vuit «R»: revaluar, reconceptualitzar, reestructurar, redistribuir, relocalitzar, reduir, reutilitzar, reciclar.

Una reacció enfront de la desproporció, a l’hibris del sistema, que es tradueix en «híper» hiperactivitat, hiperdesenvolupament, hiperproducció, hiperabundància, hiperconsum, hiperrendiments, hipercomunicació…

Els valors que cal ressaltar enfront dels actuals: l’altruisme enfront de l’egoisme, la cooperació enfront de la competència desenfrenada, el plaer del gaudir i l’ethos del joc enfront de l’obsessió del treball, la importància de la vida enfront del consum il·limitat, el local enfront del global, l’autonomia enfront de l’heteronomia, el gust d’una bona obra enfront de l’eficiència productivista, el raonable enfront del racional, el tracte humà enfront del tracte material, etc. Preocupació per la veritat, sentit de la justícia, responsabilitat, respecte per la democràcia, elogi de la diferència, solidaritat i vida de l’esperit.

Com a mesures polítiques imminents es proposa:

• Integrar en els costos de transport, a través d’ecoimpostos, els perjudicis generats per aquesta activitat.

• Reduir el malbaratament d’energia.

• Relocalitzar les activitats.

• Recuperar una empremta ecològica igual o inferior al planeta, reduint els «consums intermedis» (transports, energia, embalatges, publicitat) sense perjudicar el consum final. És a dir eliminar fonts de malbaratament.

• Restaurar l’agricultura camperola. Encoratjar a la producció local. És important suprimir progressivament l’ús de pesticides químics, alèrgenics, neurotòxics, mutagènics, cancerígens i pertorbadors de les glàndules endocrines.

• Transformar els guanys de productivitat en reducció del temps de treball i en creació d’ocupació, mentre persisteixi la desocupació.

• Impulsar la «producció» de béns de comunicació. El coneixement és un bé col·lectiu.

45.Els envasos de plàstic són cada vegada més freqüents i sòlids. S’ha passat d’una producció d’un milió de tones en la dècada de 1960 a 230 milions de tones en el 2009.

Crisi ètica

No se’ns escapa després d’allò que s’ha descrit en l’àmbit social, en l’ecològic, en la governança, en la corrupció, en les falsedats… que realment hi ha una crisi de valors: una crisi ètica. El capitalisme depredador es regeix per una única funció: la recerca de la maximització del benefici econòmic sense límit en detriment de tota la resta, i promou l’alienació de l’ésser humà i la seva domesticació en l’individualisme, el conformisme i el consum.

La frase «El món no canvia si no canvien els déus» de Sánchez Ferlosio és un axioma.

Res no pot canviar de manera permanent amb simples reformes en un sistema que està malalt, si no es canvien els esquemes mentals inconscients. Cal descolonitzar el nostre imaginari cultural, cercant les inèrcies històriques.

Per concebre una societat en la qual els valors econòmics deixin de ser centrals o únics, on l’economia sigui un recurs de la vida humana i no una finalitat última. És a dir, per sortir de la misèria psíquica i moral dels éssers humans i evitar a més a més la destrucció de la Terra , cal anar a l’arrel on s’institucionalitzen i normativitzen els conceptes i les estructures.

• Penalitzar fermament les despeses de publicitat. Estudiar la possibilitat de prohibir gradualment tota la publicitat durant els programes dirigits als nens, en particular els missatges que valoren productes perjudicials per a la seva salut.

• Decretar una moratòria de la innovació tecnocientífica. Per exemple, afavorir més les investigacions d’agro-biología i d’agro-ecología que les d’agro-industria.

I també reprendre els projectes més atractius a escala mundial, en particular els projectes fiscals, preconitzats per Attac (Associació per a la Taxació de les Transaccions i per a l’Ajuda als Ciutadans):

• Fiscalitat financera: instaurar un impost a les transaccions de canvi i de la Borsa. Una taxa unitària addicional als guanys de les signatures multinacionals, per limitar el dúmping fiscal.

• Un impost sobre la riquesa a escala mundial: eradicant els paradisos fiscals i suprimint el secret bancari.

• Una taxa a les emissions de carboni.

• Una taxa als residus nuclears de llarga durada i alta activitat.

Tret de:

GUIA ABREVIADA DE LA CRISI MUNDIAL I ELS SEUS EFECTES EN EL DEUTE ESPANYOL

Desemmascarar el neoliberalisme: des de les veus crítiques a l’acció

Assemblea Social de Catalunya

Setembre 2011

Mercats de futurs i crisi alimentària

Un altre autor, Francesc Reguant, en el seu llibre Entendre l’agricultura: una eina imprescindible per sortir de l’embolic del segle XXI , aprofundeix en el desenvolupament dels mercats i la crisi alimentària que afecta, especialment, als països menys industrialitzats i més dependents de la seva producció agrícola. 

Perquè les finances internacionals són realment l’únic aspecte de la vida econòmica que està completament globalitzat. Els productes derivats de les hipoteques escombraries inicials s’havien difós per les sucursals bancàries de tot el món.

La conseqüència immediata fou una generalitzada crisi de confiança: cap banc es refiava de la solvència de cap altre i van deixar de prestar-se diners entre ells.

Com que avui en dia, a més a més, les empreses es nodreixen de finançament aliè, la seva carència va enfonsar sense remei els mercats, va paralitzar gairebé del tot milions d’empreses que van haver d’acomiadar els treballadors i es va reduir elconsum.

La crisi hipotecària inicial dels Estats Units es va fer financera i global i, finalment, una crisi de l’activitat econòmica real, no solament de la banca o dels grans inversors financers.

L’increment de la despesa pública per salvar la banca d’una banda i per evitar el col·lapse, d’una altra, afegit a la pèrdua d’ingressos públics com a conseqüència de la menor activitat econòmica, van produir un increment extraordinari del dèficit i el deute públic. Els Estats van recórrer a fonts de finançament igualment extraordinàries.

Quan els mercats financers i l’immobiliari van començar a donar mostres de flaquesa i invertir-hi resultava excessivament perillós, els capitals especulatius van canviar de destí per dirigir-se cap al petroli i els productes alimentaris.

Els preus de les matèries primeres i del petroli s’incrementaven aparentment sense cap lògica, empenyent a l’alça la inflació i fent que la crisi real derivada de la falta de crèdits s’aguditzés i, pitjor encara, que provoqués la mort de milers de persones que s’alimenten d’arròs o dels cereals bàsics, el preu dels quals es disparava dia a dia com a conseqüència de l’especulació.

Durant els últims quatre anys hem assistit a la formació de dues bombolles alimentàries (2007-08 i 2010-11) amb un espectacular increment de preus dels aliments bàsics.

La demanda creixent i la disminució conseqüent d’estocs alimentaris va convertir la situació en explosiva. La tensió de demanda venia originada per l’increment incessant de la població mundial i el desenvolupament econòmic dels països emergents que modificava els hàbits de consum cap a una dieta més proteica i, per tant, més exigent en recursos. Així mateix reforçava aquesta tensió l’expansió dels biocarburants, i encara més quan des del cor de l’economia mundial s’expressava la voluntat d’imposar, per norma legal, un gran creixement del consum d’etanol o biodiesel en el futur pròxim.

En definitiva, una demanda creixent i unes expectatives de demanda futura confirmades per decret obrien la bretxa de l’especulació alimentària de base financera a través de la compra de futurs, facilitada per uns excedents de liquidesa que fugien dels mercats saturats, com l’immobiliari. Això va propiciar una explosió de preus als mercats de futurs alimentaris que aviat van tenir reflex als mercats físics en forma d’onada especulativa. Efectivament, després de la inicial pujada de preus dels aliments bàsics, va venir una desviació del comerç de països productors de cereals i primeres matèries alimentàries bàsiques que veien millor retribuït el seu producte en els mercats dels països més solvents o desenvolupats, la qual cosa va obligar a bloquejar o dificultar les exportacions per part de països productors. Al mateix temps, molts productors van optar per retenir la producció amb l’esperança especulativa d’obtenir majors guanys en una venda posterior.

En conjunt, apareixia el fantasma de la inseguretat alimentària o, dit amb rotunditat, la fam amb totes les seves conseqüències humanitàries, socials i polítiques.

Els mercats de futur no van ser la causa de fons, però l’especulació sobre ells va ser clarament un distorsionador dels mercats a més del detonant i accelerador de l’explosió especulativa. Malgrat que els mercats de futurs es van crear el 1848 a Chicago com a eina estabilitzadora dels mercats alimentaris, actualment la seva utilització inapropiada dins el joc especulatiu financer provoca l’efecte contrari posant en risc quelcom tan essencial com la provisió d’aliments i amb això l’estabilitat mundial.

En resum, és fonamental regular els mercats de futurs, especialment els referits a aliments bàsics. Cal limitar dràstica-ment la participació d’agents no vinculats a la a la real comercialització física del producte.
Tret de:

GUIA ABREVIADA DE LA CRISI MUNDIAL I ELS SEUS EFECTES EN EL DEUTE ESPANYOL

Desemmascarar el neoliberalisme: des de les veus crítiques a l’acció

Assemblea Social de Catalunya

Setembre 2011