Quant a la teoria del decreixement, una les eines que utilitza per quantificar els danys mediambientals infligits pel creixement desenfrenat, és el càlcul de la «petjada ecològica».
Aquesta, mesura en hectàrees, la superfície bioproductiva que necessitem per mantenir el nostre nivell de consum: factors com la contaminació de l’aigua, l’aire, la destrucció de boscos, la capa d’ozó. La destrucció del planeta que el 1986 es reconstruïa l’any següent, l’any 2009 s’havia exhaurit el 23 de setembre de 2008.
L’espai disponible al planeta Terra és limitat. Representa 51.000 milions d’hectàrees.
L’espai «bioproductiu», és a dir, útil per a la nostra reproducció, és de 12.000. Dividit per la població mundial actual dóna aproximadament 1,8 hectàrees per persona. Tenint en compte les necessitats de materials i d’energia, impacte de l’hàbitat, etc., s’ha calculat que el promig d’espai bioproductiu que consumeix una persona és de 2,2 hectàrees. Per tant, la humanitat ja ha sortit del límit sostenible. D’ara en endavant, ja vivim en deute i amb una distribució molt diferent al planeta. Amb dades del 2009, un ciutadà d’EUA consumeix 9,6 hectàrees, un canadenc 7,2, i un europeu 4,5. Si el nivell de vida dels europeus es generalitzés a tota la població de la terra, es necessitarien tres planetes, o amb el nivell de vida de nord-americans i canadencs caldrien set planetes. De moment es pot subsistir perquè en la major part dels països d’Àfrica consumeixen menys de 0,2 hectàrees d’espai bioproductiu.
La Universitat de Princenton (EUA) calcula que els 500.000 habitants més rics del món –prop d’un 0,7 % de la població actual– són responsables del 50 % de les emissions de diòxid de carboni del món (El País, 6-11-2009).
La teoria del decreixement intenta mesurar l’abast del deliri de la societat de creixement i proposa una alternativa cercant trencar el llenguatge estereotipat dels addictes al productivisme. És a dir, la renúncia al creixement il·limitat, el motor de la qual no és un altre que la recerca de benefici dels qui detenen el capital, amb conseqüències desastroses per a l’entorn i per tant per a la humanitat.
No es tracta d’un creixement negatiu, ja que la desacceleració del creixement enfonsa les nostres societats en el desassossec, augmenta les taxes de desocupació i precipita la renúncia de programes socials, sanitaris, educatius, culturals i mediambientals que garanteixen el mínim indispensable de qualitat de vida. Així doncs, la teoria del decreixement es basa en una altra lògica: rebutjar el culte irracional i gairebé idòlatra al creixement pel creixement. Abandonar la fe o una religió: la de l’economia, del progrés i del desenvolupament. Una proposta per tornar a obrir l’espai de la inventiva i de la creativitat de l’imaginari, bloquejat pel totalitarisme economicista, desenvolupista i progressista.
El projecte de decreixement pretén transformar en cercle virtuós de creixement, el cercle viciós sintetitzat en vuit «R»: revaluar, reconceptualitzar, reestructurar, redistribuir, relocalitzar, reduir, reutilitzar, reciclar.
Una reacció enfront de la desproporció, a l’hibris del sistema, que es tradueix en «híper» hiperactivitat, hiperdesenvolupament, hiperproducció, hiperabundància, hiperconsum, hiperrendiments, hipercomunicació…
Els valors que cal ressaltar enfront dels actuals: l’altruisme enfront de l’egoisme, la cooperació enfront de la competència desenfrenada, el plaer del gaudir i l’ethos del joc enfront de l’obsessió del treball, la importància de la vida enfront del consum il·limitat, el local enfront del global, l’autonomia enfront de l’heteronomia, el gust d’una bona obra enfront de l’eficiència productivista, el raonable enfront del racional, el tracte humà enfront del tracte material, etc. Preocupació per la veritat, sentit de la justícia, responsabilitat, respecte per la democràcia, elogi de la diferència, solidaritat i vida de l’esperit.
Com a mesures polítiques imminents es proposa:
• Integrar en els costos de transport, a través d’ecoimpostos, els perjudicis generats per aquesta activitat.
• Reduir el malbaratament d’energia.
• Relocalitzar les activitats.
• Recuperar una empremta ecològica igual o inferior al planeta, reduint els «consums intermedis» (transports, energia, embalatges, publicitat) sense perjudicar el consum final. És a dir eliminar fonts de malbaratament.
• Restaurar l’agricultura camperola. Encoratjar a la producció local. És important suprimir progressivament l’ús de pesticides químics, alèrgenics, neurotòxics, mutagènics, cancerígens i pertorbadors de les glàndules endocrines.
• Transformar els guanys de productivitat en reducció del temps de treball i en creació d’ocupació, mentre persisteixi la desocupació.
• Impulsar la «producció» de béns de comunicació. El coneixement és un bé col·lectiu.
45.Els envasos de plàstic són cada vegada més freqüents i sòlids. S’ha passat d’una producció d’un milió de tones en la dècada de 1960 a 230 milions de tones en el 2009.
Crisi ètica
No se’ns escapa després d’allò que s’ha descrit en l’àmbit social, en l’ecològic, en la governança, en la corrupció, en les falsedats… que realment hi ha una crisi de valors: una crisi ètica. El capitalisme depredador es regeix per una única funció: la recerca de la maximització del benefici econòmic sense límit en detriment de tota la resta, i promou l’alienació de l’ésser humà i la seva domesticació en l’individualisme, el conformisme i el consum.
La frase «El món no canvia si no canvien els déus» de Sánchez Ferlosio és un axioma.
Res no pot canviar de manera permanent amb simples reformes en un sistema que està malalt, si no es canvien els esquemes mentals inconscients. Cal descolonitzar el nostre imaginari cultural, cercant les inèrcies històriques.
Per concebre una societat en la qual els valors econòmics deixin de ser centrals o únics, on l’economia sigui un recurs de la vida humana i no una finalitat última. És a dir, per sortir de la misèria psíquica i moral dels éssers humans i evitar a més a més la destrucció de la Terra , cal anar a l’arrel on s’institucionalitzen i normativitzen els conceptes i les estructures.
• Penalitzar fermament les despeses de publicitat. Estudiar la possibilitat de prohibir gradualment tota la publicitat durant els programes dirigits als nens, en particular els missatges que valoren productes perjudicials per a la seva salut.
• Decretar una moratòria de la innovació tecnocientífica. Per exemple, afavorir més les investigacions d’agro-biología i d’agro-ecología que les d’agro-industria.
I també reprendre els projectes més atractius a escala mundial, en particular els projectes fiscals, preconitzats per Attac (Associació per a la Taxació de les Transaccions i per a l’Ajuda als Ciutadans):
• Fiscalitat financera: instaurar un impost a les transaccions de canvi i de la Borsa. Una taxa unitària addicional als guanys de les signatures multinacionals, per limitar el dúmping fiscal.
• Un impost sobre la riquesa a escala mundial: eradicant els paradisos fiscals i suprimint el secret bancari.
• Una taxa a les emissions de carboni.
• Una taxa als residus nuclears de llarga durada i alta activitat.
Tret de:
GUIA ABREVIADA DE LA CRISI MUNDIAL I ELS SEUS EFECTES EN EL DEUTE ESPANYOL
Desemmascarar el neoliberalisme: des de les veus crítiques a l’acció
Assemblea Social de Catalunya
Setembre 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada