Els fets ens van donant la raó

Cada  dia que passa els fets ens van donant la raó.

El factor limitant de la pervivència d’un SISTEMA, sigui quin sigui, és l’Energia.

A mesura que s’esgoten les reserves mundials de petroli i s’agreugen les  conseqüències ambientals de les emissions de milions de tones de carboni a l’atmosfera, els Estats i les empreses transnacionals, enquistats en un model addicte als combustibles fòssils, planifiquen i construeixen noves mega-infraestructures amb l’excusa de garantir el subministra d’hidrocarburs.

Nous ports d’importació, magatzems de gas, plantes de liqüefacció i petroquímiques, s’imposen en el nostre territori sense el més mínim procés de consulta sobre el model energètic i de desenvolupament en què volem viure els pròxims anys.

La construcció d’aquestes noves infraestructures, generarà danys irreversibles sobre el territori on es volen instal·lar i amb especial gravetat, sobre les poblacions veïnes.

Els combustibles fòssils, a més de generar Deute Ecològic al Sud, generen impactes directes al Nord.

El sistema econòmic que tenim ara és un sistema que anava tirant fins que es va globalitzar l’economia.

Perquè l’economia lliberal tiri endavant necessita, per definició, un creixement anyal del 3% o més envers el Producte Interior Brut (PIB), així doncs, si no hi ha un creixement exponencial el sistema cau, ja que no pot generar llocs de treball i per tant no pot generar MÉS consum(sovint innecessari) que és el motor del sistema.

Finalment el sistema va trobar el CRÈDIT i amb el mateix va globalitzar l’economia de tal manera que el sistema creditici és ara de caire Universal.

En un Món FINIT, és impossible mantenir un sistema exponencial!

Amb una Energia finita, és impossible tenir un sistema exponencial!

El món occidental ha intentat, a costa del 2n. i del 3er món, viure per sobre les seves possibilitats, i això ha estat possible gràcies a que:

• l’energia fòssil  ha estat molt barata!
• han concedit crèdits a tort i dret, fins i tot a gent que no els podrà tornar mai, per incrementar el consum.

Les necessitats humanes, una vegada tenim resoltes les més bàsiques, es tornen totalment: supèrflues, incíviques, innecessàries i poc ètiques; i molt sovint ens porten a la infelicitat i a depressions personals.

L’home prefereix la comoditat!

I el fet és que per sentir-se plenament feliç, necessita: una casa pròpia, un cotxe, una pantalla plana amb cinc altaveus, una roba singular i ser el primer, o si més no, poder distingir-se dels seus veïns.

Es per això que els nostres (sic) polítics s’han cregut que el que els hi deien els assessors era veritat i ho han proclamat als quatre vents i a més a més ho han posat a la pràctica, per desgràcia del mateix sistema i de la Humanitat.

Total que han suprimit els transports públics, o els han fet ineficients! (Manca de regularitat, manca de connexió entre trens-autobusos-vaixells-avions, preu del servei desorbitat).

Han proposat un sistema de connexió i trasllat totalment individualitzat, cada viatge un individu i un cotxe (fins ara l’energia era barata i ha esta possible).

Evidentment semblant bestiesa vol dir que hi ha més quilòmetres lineals de cotxes que de carreteres i per tant ens han proposat sempre: Ei! cal fer: més carreteres, més carrils, més rotondes, més senyals de trànsit, més il·luminació viaria.

Encara és molt pitjor el trasllat de mercaderies, més del 90% de les mateixes es fa en camions, quan el tren i el vaixell son molt més barats, més eficients i molt menys contaminants.

El fet és que els nostres(sic) governants polítics ens han omplert de ciment i d’asfalt el territori. Encara no han vist:

• Que l’economia sostenible necessita més transport públic i menys transport privat.
• Que és insostenible anar a treballar lluny de la llar amb cotxe propi.
• Que és insostenible, a més a mes de la despesa energètica que representa, produir gasos contaminants per anar a treballar.
• Que és insostenible destrossar el TERRITORI per què la gent pugui circular més ràpid i arribi abans!
• Que és insostenible una economia que ens fa creure que sense infraestructures viàries no pot avançar.
• Que és insostenible una economia que ha de tenir un creixement exponencial per viure en un món finit.

Exemple 1

Com es pot ampliar l’autopista AP-2 a tres carrils quan des del Setembre del 2010, ha disminuït el 20 % del trànsit a la mateixa. O es que tenim de fer com a Madrid, on l’Estat està -estem- pagant 300 milions d’Euros anyals perquè les autopistes de pagament van buides i com que és una concessió estatal i no hi guanyen prou –les grans empreses constructores i bancs- els tenim d’ajudar perquè no tinguin dèficit?

Exemple 2

Com es pot destrossar l’Empordà amb la C-31, una “Nadalada” amb talussos i rodones per donar prioritat als que fan desplaçaments llargs (menys freqüència) i fer donar tombs als del territori que la han d’utilitzar cada dia?

Les carreteres més importants ja estan fetes, nomes cal millorar-les per fer-les més segures, amb carreteres d’onze metres d’amplada es pot fer i mantenir una xarxa bàsica el suficientment mallada per mantenir una comunicació fluïda entre els principals pobles i ciutats i mantenir una xarxa de petites carreteres ben condicionades per entrellaçar les viles, poblets i nuclis urbans petits, així com camins rurals que ens mantinguin units al TERRITORI i ens doni als que hi vivim -i també als que ens visitin- aquesta qualitat de vida que fins avui hem pogut gaudir.

Sens dubte que caldrà millorar els SERVEIS PÚBLICS DE TRANSPORT DE PERSONES I DE MERCADERIES.

1. Potser caldran unes línees regulars amb autobusos més petits i amb major freqüència.
2. Potser caldrà pensar en tornar a tenir un tramvia o un tren modern, com ja havíem tingut i els nostres (sic) polítics amb visió de futur van deixar perdre(imagineu, encara que només sigui per un moment, si encara funcionessin: el tren petit, el tren pinxo de Banyoles, el tren d’Olot i el de Girona a la Costa quina quantitat de desplaçaments diaris en cotxe estalviaria i no cal dir que representaria per al Turisme tant d’estiu com d’hivern).
3. Potser caldrà posar autobusos que menin als polígons industrials per evitar que cada persona utilitzi un sol vehicle. (es probable que el preu dels combustibles ens hi obligui abans del que pensen els nostres (sic) polítics)
4. Potser caldrà tornar a obrir les Escoles dels pobles per evitar que la mainada estigui més hores en el transport escolar que a la mateixa escola.
5. Potser caldrà que els polítics siguin molt més terrenals i pensin, tocant amb els peus a terra, que l’espècie humana depèn quasi únicament del nínxol ecològic on viu: EL SEU TERRITORI .

L’Energia, o millor dit la seva manca, ens portarà on tenim d’estar i d’on no hauríem d’haver sortit mai!

Gent pel Territori

La crisi alimentària colpeja de nou (MOLT INTERESSANT)

L’especulació alimentària i la ‘petrodependència’ com a detonants

Esther Vivas

L’amenaça d’una nova crisi alimentària és ja una realitat. El preu dels aliments ha tornat a augmentar assolint xifres rècord, en una escalada creixent i consecutiva de preus des de fa vuit mesos, segons informa l’Índex de la FAO pel Preu dels Aliments de febrer del 2011, que analitza mensualment els preus a escala global d’una cistella formada per cereals, oleaginoses, làctics, carn i sucre. L’Índex apunta a un nou màxim històric, el més elevat des que la FAO va començar a estudiar els preus alimentaris l’any 1990.

Aquest augment del cost del menjar, sobretot dels cereals bàsics, té greus conseqüències pels països del Sud amb baixos ingressos i dependència de la importació alimentària així com per a milions de famílies, en aquests països, que destinen entre un 50 i un 60% dels seus ingressos a la compra d’aliments, xifra que pot arribar fins a un 80% en els països més pobres. En aquests casos, l’augment del preu dels productes alimentaris els converteix en inaccessibles.

Ens tornem a acostar, doncs, a la xifra de mil milions de persones, una de cada sis en el planeta, que avui no tenen accés al menjar. El mateix president del Banc Mundial, Robert Zoellick, ho deixava clar a l’afirmar que l’actual crisi alimentària havia fet augmentar en 44 milions el nombre de persones que pateixen fam crònica. Cal tenir en compte que l’any 2009 ja es va superar aquesta xifra, arribant als 1.023 milions de persones subnutrides a tot el planeta, dada que va reduir-se lleument el 2010, però sense tornar als índexs anteriors a la crisi alimentària i econòmica del 2008 i 2009.

Aquesta crisi es dóna en un context d’abundància d’aliments. La producció de menjar s’ha multiplicat per tres des dels anys 60, mentre que la població mundial tan sols s’ha duplicat des d’aleshores. Per tant, de menjar n’hi ha. No es tracta d’un problema de producció sinó d’un problema d’accés als aliments, a diferència del que puguin afirmar les institucions internacionals (FAO, BM, OMC), que insten a augmentar la producció a través d’una nova revolució verda, la qual no faria res més que agreujar la crisi alimentària, social i ecològica que enfrontem.

Les revoltes populars

Les revoltes populars al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà van tenir entre els seus múltiples detonants l’escalada del preu dels aliments. Al desembre del 2010, a Tunísia, les capes més pobres de la població ocupaven la primera línia del conflicte exigint, entre d’altres, accés al menjar.

Al gener del 2011, joves manifestants a Algèria tallaven carreteres, cremaven tendes i atacaven estacions de policia per protestar per l’augment del preu dels productes bàsics. Casos similars s’han viscut a Jordània, Sudan i Iemen. I no hem d’oblidar que Egipte és el primer importador de blat del planeta, dependent de la importació alimentària.

Evidentment a aquest malestar cal afegir-n’hi d’altres: altes taxes d’atur, falta de llibertats democràtiques, corrupció, manca de vivendes i serveis bàsics, etc. que van constituir el moll de l’os de les revoltes. De totes maneres, la pujada del preu dels aliments va ser un dels detonants inicials.

Una causa central

Però, quines han estat les causes d’aquest nou augment del cost del menjar? Malgrat que institucions internacionals i experts en la matèria han assenyalat diversos elements com: fenòmens meteorològics que haurien afectat a les collites en països productors, l’augment de la demanda en països emergents, l’especulació financera, la creixent producció d’agrocombustibles, entre d’altres; varis indicis apunten a l’especulació amb les matèries primeres alimentàries com una de les raons principals de l’escalada del preu del menjar.

De fet, en el període 2007 y 2008 ja es va viure una crisi alimentària profunda, amb una pujada del preu dels cereals com el blat, la soja i l’arròs, d’un 130%, un 87% i un 74% respectivament. Aleshores, com avui, diferents van ser les causes indicades, tot i que destacaven l’augment de la producció en agro-combustibles i les creixents inversions especulatives en els mercats de futurs alimentaris. Però aquest augment del preu del menjar es va estancar l’any 2009, en part, probablement, a causa de la crisi econòmica i la disminució de l’especulació financera.

A mitjan 2010, una vegada apaivagats els mercats financers internacionals, i amb quantioses sumes públiques injectades a la banca privada, l’especulació alimentària colpejava de nou i el preu del aliments tornava a pujar. Per “salvar a la banca”, després de l’esclat de la crisi financera del 2008-2009, es calcula que els governs dels països rics van aportar un total de 20 bilions de dòlars per apuntalar al sistema bancari i rebaixar les taxes d’interès.

Amb aquesta entrada de diners, els especuladors van veure’s incentivats per a demanar nous préstecs i comprar mercaderies que previsiblement augmentarien ràpidament de valor. Els mateixos bancs, fons d’alt risc, etc. que van causar la crisis de les hipoteques subprime són, actualment, els responsables de l’especulació amb les matèries primeres i l’augment del preu del menjar, aprofitant-se d’uns mercats globals de mercaderies profundament desregularitzats.

La crisi alimentària està íntimament lligada a la crisi econòmica i a la lògica d’un sistema que promou, per exemple, uns plans de rescat a Grècia i a Irlanda, supeditant la sobirania d’aquests països a les institucions internacionals com es supedita la sobirania alimentària dels pobles als interessos del mercat.

Garantia o negoci

De fet, sempre s’ha donat una certa especulació amb el preu dels aliments i aquesta lògica impera en el funcionament dels mercats de futurs, que, tal i com els coneixem actualment, daten de mitjan segle XIX, quan van començar a funcionar als Estats Units. Aquests són acords legals estandarditzats per a fer transaccions de mercaderies físiques en un temps futur establert prèviament i han estat un mecanisme per a garantir un preu mínim al productor davant les oscil·lacions del mercat.

Per explicar-ho en poques paraules: el pagès ven a un comerciant la producció abans de la collita per tal de protegir-se de les inclemències del temps o d’altres i garantir-se un preu a futur. El comerciant, per la seva banda, també, se’n beneficia. L’any en que la collita va malament, el pagès obté bons ingressos, i quan la collita és òptima, el comerciant encara se’n beneficia més.

En l’actualitat, però, aquest mateix mecanisme és emprat pels especuladors per a fer negoci aprofitant la desregulartizació dels mercats de matèries primeres, que va ser impulsada a meitats dels anys 90 als Estats Units i Gran Bretanya per bancs, polítics partidaris del lliure mercat i fons d’alt risc, en el marc del procés de desregulació de l’economia mundial. Els contractes per a comprar i vendre menjar van convertir-se en “derivats” que podien comercialitzar-se independentment de les transaccions agrícoles reals. Naixia, doncs, un nou negoci: l’especulació alimentària.

Els especuladors, avui, són qui tenen més pes en els mercats de futurs, malgrat que les seves transaccions de compra i venda no tenen res a veure amb l’oferta i la demanda real. En paraules de Mike Masters, gerent de Masters Capital Management, si l’any 1998 la inversió financera amb caràcter especulatiu en el sector agrícola era d’un 25%, actualment aquesta es situa al voltant d’un 75%. Aquestes transaccions es porten a terme a les borses de valors, la més important de les quals, a nivell mundial, és la borsa de comerç de Chicago, mentre que a Europa els aliments i les matèries primeres es comercialitzen a les borses de futurs de Londres, París, Amsterdam i Frankfurt.

Un “dipòsit 100% natural”
 
El 2006/2007, inversors institucionals com bancs, companyies d’assegurances, fons d’inversió, entre d’altres, després de la caiguda del mercat de crèdits hipotecaris d’alt risc als Estats Units, van buscar indrets més segurs i amb major rendibilitat, com matèries primeres i aliments, on invertir els seus diners. En la mesura en que el preu del menjar pujava, augmentaven les inversions en els mercats de futurs d’aliments, empenyent el preu dels grans a l’alça i empitjorant la inflació en el preu del menjar.

A Alemanya, el Deutsche Bank anunciava guanys fàcils si s’invertia en productes agrícoles a l’alça. I negocis similars proposava un altre dels principals bancs europeus, el BNP Paribas. Però no cal anar tan lluny per a trobar exemples concrets.

Catalunya Caixa, antiga Caixa Catalunya, instava, aquest gener del 2011, als seus clients a invertir en matèries primeres sota el lema “dipòsit 100% natural”. I què oferia? Una garantia del 100% del capital amb possibilitat d’obtenir una rendibilitat de fins al 7% anual. I com? En funció, com indicava en la seva publicitat, de “l'evolució del rendiment de tres matèries primeres alimentàries: sucre, cafè i blat de moro”. Per donar garanties de l’alta rendibilitat, la publicitat no dubtava en assenyalar com la cotització d’aquests tres productes, els darrers mesos, havia augmentat en un 61%, un 34% i un 38% respectivament, a causa de “la demanda creixent que va a un ritme superior a la producció”, “per l’increment de la població mundial” i pel “seu ús en agrocombustibles”.

Catalunya Caixa, però, obviava una informació important: l’especulació alimentària, que tants bons rèdits econòmics dóna, augmenta el preu dels aliments, els fa inaccessibles a àmplies capes de població en països del Sud global i condemna a la fam, a la misèria i a la mort a milers de persones en aquests països.

Dependència del petroli

Un altre element que aguditza la crisi alimentària és la forta dependència del petroli de l’actual model de producció i distribució d’aliments. De fet, l’augment del preu del petroli repercuteix directament en una pujada similar del cost dels aliments bàsics. L’any 2007 i 2008 tant el preu del petroli com el dels aliments van assolir xifres rècord. Entre juliol del 2007 i juny del 2008, el petroli cru va passar de 75 dòlars el barril a 140 dòlars, mentre que el preu dels aliments bàsics augmentava de 160 dòlars a 225 dòlars, segons l’Índex de la FAO pel Preu dels Aliments.

I es que l’agricultura i l’alimentació són cada dia més ‘petrodependents’. Després de la 2a Guerra Mundial i amb la revolució verda, dels anys 60 i 70, i amb el supòsit d’augmentar la producció, es va apostar per un model d’agricultura industrial i intensiu. El sistema agrícola i alimentari actual, amb aliments que recorren milers de kilòmetres abans d’arribar a la nostra taula, amb l’ús de intensiu de maquinària agrícola, de químics, pesticides, herbicides i fertilitzants artificials no subsistiria sense el petroli.

L’augment del preu del petroli així com l’estratègia de diferents governs per a combatre el canvi climàtic ha conduït, també, a una creixent  inversió en la producció de combustibles alternatius, agrocombustibles, com el biodièsel i/o el bioetanol, elaborats a partir de sucre, blat de moro o d’altres. Però aquesta producció ha entrat en competència directa amb la producció d’aliments pel consum sent una altra de les causes de l’augment del preu dels aliments.

El mateix Banc Mundial reconeixia que quan el preu del petroli sobrepassa els 50 dòlars per barril, aleshores un 1% d’increment del seu preu comporta un 0.9% d’augment del preu del blat de moro, ja que “per cada dòlar que el preu del petroli augmenta la rendibilitat de l’etanol i, conseqüentment, la demanda de blat de moro per elaborar-lo també creix”. Des de l’any 2004, 2/3 de l’augment de la producció mundial de blat de moro van ser destinades a satisfer la demanda nord-americana d’agrocombustibles. L’any 2010, el 35% de la collita de blat de moro dels Estats Units, que significa un 14% de la producció de blat de moro mundial, va ser utilitzada per a produir etanol. I aquesta tendència va a l’alça.

Però més enllà d’una sèrie de causes com l’especulació alimentària i l’augment del preu del petroli que repercuteix en una creixent inversió en agrocombustibles, provocant una competència entre la producció de cereals pel consum o per l’automoció, ens trobem davant d’un sistema agroalimentari profundament vulnerable i ens mans del mercat. La creixent liberalització del sector en les darreres dècades, la privatització de bens naturals (aigua, terra, llavors...), la imposició d’un model de comerç internacional al servei dels interessos privats, etc. ens ha conduït a aquesta situació.

Mentre l’agricultura i l’alimentació continuïn sent considerades una mercaderia en mans del millor postor, i els interessos empresarials prevalguin per damunt les necessitats alimentàries i els límits del planeta, la nostra seguretat alimentària i el benestar de la terra no seran garantits.


*Esther Vivas és autora “Del campo al plato. Los circuitos de producción y distribución de alimentos” (Icaria ed.). Article publicat a La Directa, núm. 221.

Trobada de Bolibars, Bolibarts i Bolivarts

La trobada va començar en un viatge amb catamarà des de Blanes fins a Calonge, desembarc a la platja i vermut amb l'alcalde que dona la benvinguda. Passeig cap a la casa on primer hi va viure un Bolibart i anada al hotel, foto de grup i dinar després  powerpoint amb les últimes descobertes de l'arbre genealògic, mural de 24 metres amb tot l'Arbre i cantada d'havaneres, rianxeira i la hora dels adéus.

Fotografia Oficial de la trobada

Diumenge dia 3

Trobada per celebrar els 30 anys d'Escoltisme a la Bisbal, exposició de fotografies al Castell i dinar al Cau dels Pins de S. Climent de Peralta

Abril

La pluja d'abril té molta importància per a l'agricultura. També és bàsica per al desvetllament dels camps i dels boscos.

Trobada de BOLIBARS de Tot el Món

El dissabte dos d'Abril de 2011, es troben a Calella de la Costa quasi tots els que porten per cognom Bolibar, sembla que ve d'un Poblet d'Euskalerria: Bolibar (Ziortza):

Les primeres dades que trobem en els arxius corresponen a Pau Bolibart a principis del Segle XVIII, concretament en un “llibre  de la cana” on queden registrats tots els propietaris de Calella de l’any 1736, surt com propietari d’un hort i que viu a Calella, posteriorment l’any 1759 apareix el seu fill Jaume Bolibart amb la mateixa propietat. A partir d’aquest moment els trobem referenciats en diversos documents com els d’arrendament de la sal i referències a les propietats  i a la situació de “matriculats” a Calella.
L’arribada de Pau Bolibart és un misteri, però no s’ha trobat cap document del segle XVII on surti un Bolibart, hem trobat Galups, Moreu i altres cognoms vinculats a la família però cap Bolíbar o Bolibart.
Podem suposar que un avantpassat del poble de Bolíbar, Pais Basc, que van haver d’emigrar a Occitània l’any 1000 per problemes de guerres, el què va passar de l’any 1000 a 1700 no ho sabem, tot és possible. L’emigració de “gascons” al Maresme estan datades al segle XVI i XVII i amb la finalització de la guerra de Successió es van produir força moviments de persones entre poblacions properes o no.
A Calella està comprovat l’arribada de famílies de Mataró, Barcelona i altres indrets de Catalunya.
També és possible que un capità anomenat Tomas Bolíbar arribés a Calella provinent de Galícia,  segons la “Gran enciclopèdia Gallega”  a la seva entrada de Bolívar, Simón, consta que el quart avi de Bolívar va morir  el 4 de febrer de 1640 a la parròquia de San Vicente de Elviña. Consta  la visita de Juan Vicente Bolívar pare de Simón Bolívar  a La Coruña l’any 1775 per reivindicar la seva condició de propietari de terres d’aquella zona.
No podem descartar que les relacions marítimes entre  Catalunya i Galícia  portessin a un capità, mariner... a establir-se a Calella  amb el cognom Bolívar, originari del País Basc. 
En farem una petita crònica diumenge o dilluns

La malta

La malta era una infusió que es feia antigament. En deien cafè de pobre. Era feta a base d'ordi torrat a la paella, i molt en un molinet de cafè. per cert feien la infusió posant l'ordi dins d'una mitja o un mitjó. I el mitjó dins d'un tupí d'aigua bullint.(almanac del cordill)

Les carxofes

En aquesta època de l'any, tingueu en compte les carxofes. Feu-les a la brasa, bullides, fregides o al forn, de totes maneres son molt bones

aTENCIÓ !

Avui DORMIREM UNA HORA MENYS!!!

Les orenetes

L'arribada de les orenetes ens porta sense equivocar-nos, l'anunci del bon temps. Petites i molt lleugeres, de dors blau i brillant, pit blanc i coll vermell ataronjat, les orenetes són molt golafres. Poden endrapar una gran quantitat de mosquits diàriament. per això són beneficioses. a les cases on nien hi sol haver, de segur, poques mosques i pocs mosquits. (Almanac del cordill)

"TOT SURT DEL LLIBRE DE LA NATURALESA" Antoni GAUDÍ. (Almanac del cordill)

El Presseguer

Quan el presseguer floreix i madura, el dia i la nit tenen la mateixa mesura

Avui 22 de març _DIA MUNDIAL DE L'AIGUA

Cal tenir-ho present per fer-ne sempre un bon ús, per exemple aquests molins fariners de la part sud de Galícia; on l'aigua usada del primer aprofita el desnivell i fa funcionar el següent i així successivament.

 Foto de: Os muiños do Folón

Dietari amb apunts de l'almanac del cordill

(Almanac del cordill)

• Avui dia 20 arriva la Primavera i son Fires a Mollerusa i Gironella
• Avui-17-03-2011 El Sol surt a les 6 i es pon a les 6 per tant encara que no el veurem hi serà durant 12 hores
• El van salar i va callar i no va dir res.../tal com passa amb el porc no hi ha cap part del bacallà que no s'aprofiti. Gràcies a la conserva en sal, era un dels pocs peixos que la gent de terra endins podia menjar antigament. El cuinaven durant tot l'any, però sobretot en menjaven per Quaresma. Almenys aquells que no havien pagat la butlla de l'Església, 

(Almanac del cordill)

• Quan la fico i quan la trec,ella em fa la zigo-zec ???
• La clau
• El pare no és nat i el fill ja corre pel terrat ???
• El foc i el fum.
• Polvus eris et en polvus reverteris( Dimecres de Cendra). Avui s'acaven els contractes dels músics i solen canviar de Cobla 

(Almanac del cordill)

• Perquè les pomes al forn siguin més tendres i ben cuites, cal que hi poseu al damunt un polsim de sal quan siguin a mig coure. Per cert una vegada fredes podeu farcir-les, buidant el cor, amb crema catalana
• Dijous llarder botifarra menjaré.

(Almanac del cordill)

• El XALOC és un vent que ve del Sud-oest. A la Serra del Cadí en diuen: Matacabres; a Tarragona : buidassacs; al Baix Empordà: vent de quaresma o de la fam; és molt dolent per les collites ja que ve del desert. 

(Almanac del cordill)

• La falguera no floreix i per tant, tampoc no llavora. Es reprodueix per espores. Abans creien que floria, granava i tirava la llavor en una sola nir. Deien que qui trobés llavors de falguera veuria com es converteixen en follet.

(Almanac del cordill)

• Olivera vora el camí, ni tu faràs oli, ni jo vi
• Les Orenetes tornen, d'any en any, per aquestes dates als mateixos llocs de niada
• Un llum al Sol no fa claror
• Els tomàquets de penjar són un dels tresors del rebost d'hivern. De pell dura i color rosat, es tallen amb branques i tot, i així es punjan en un fil tibat.
• Que els ametllers floreixin al Febrer vol dir que són els arbres fruiters més resistents. Fent flor tan aviat, s'arrisquen a ensopegar amb una gelada. I és cert que l'ametller suporta força bé el fred. Té resistència. Li agrada la terra pedregosa i no massa humida.

El dia de S. Josep ens va visitar una perdiu

Heus ací les imatges que hem pogut captar de la perdiu dintre del recinte del pati i de l'hort dels Fa-Bo

Arriba la primavera

 A les envistes de la primavera he posat en marxa l’hort!

Hort quasi urbà tal com podeu veure en les fotos, però força productiu, aprofitant l’avinentesa  de que tenim compostatge vegetal.

Ja he plantat: 5 enciams de roure vermell, de meravella i 6 escaroles

No vols caldo...

El Govern “Español”, ens obsequia amb la privatització de les caixes, quan estiguin SANEJADES es clar, les absorbiran els grans  bancs: BBVA i Santander. Es el peatge del govern envers el que tenen el CAPITAL.

Ja anirem ben servits!

Article d'opinió de l'amic Josep Matas al Punt Diari (20-12-2010)

D'Orient a la Bisbal 

Ses Majestats de l'Orient. 

No tinc la vostra adreça electrònica, ni sou al Facebook ni al Twitter. 

Per això des d'aquí us vull comunicar una informació útil per a la vostra arribada a la zona de la Bisbal d'Empordà, confiant que algun patge ho llegeixi i us ho transmeti. 

Com que no utilitzeu GPS ni mapes i us guieu pels estels, cal que sapigueu que no hi ha l'autovia denominada variant de la Bisbal, que està tot aturat, de manera que el pla de Velleses i la plana entre Cruïlles i la Bisbal no han estat destrossats per les màquines. 

Els nens de Fonteta estan contents perquè el seu poble i l'escola no han quedat voltats de carreteres. 

També ho està la gent de Castell d'Empordà, que encara veuen un paisatge fantàstic des del Cap del Portal. 

Els bisbalencs, els de Corçà o els de Vulpellac, han pogut anar a buscar bolets a les Gavarres (se n'han fet) sense salvar vials o talussos. 

Si veniu des del nord entendreu què us vull dir, perquè haureu vist com han destrossat la plana de forma irracional i exagerada. 

De fet, la vostra caravana potser serà la més llarga que hagi entrat en molts mesos a la Bisbal (esperem-ho) perquè ja no se'n fan de turistes o de camions. 

No patiu, per tant, que no trobareu cues. 

Per això, si encara esteu preparant la càrrega, poseu-hi també sacs de seny i de sentit comú per als nostres governants, que bona falta ens farà.

Aplec de Santa Llúcia-2010

Bones Festes !

Ja tornen les ELECCIONS!

ESCONS EN BLANC

Hola noies i nois!

El temps corre i no te’n dones compte, i de cop, altra vegada ens convoquen a les urnes!

Avui tornaré a fer proselitisme polític.

Fa temps que els polítics d’aquest país m’han defraudat i estan defraudant a molta gent.

I com que sempre he anat a votar, doncs per poder criticar cal participar.

I veient:

• Que cap fa el que diu,
• Que tots aspiren a parapetar-se a la cadira,
• Que volen tenir prebendes en Diputacions i Consells Comarcals(veritables estables pels principals alliberats dels partits),
• Que els hi agrada remenar les cireres de “l’APARATO” del Partit,
• Que no volen acceptar amb valentia les llistes obertes,
• Que en trenta cinc anys han estat incapaços de fer una llei de finançament de partits i els continuen mantenint  amb FINANÇAMENTS anòmals,
• Que essent quatre independentistes, tenim 15 partits independentistes,
• Que en canvi sí volen servir no sé quins interessos més o menys ocults, que ens han portat a la destrucció d’una economia sostenible,
• Que han permès que els que remenen els nostres estalvis, no hi perdin mai,
• Que han malbaratat el diner públic en aplicar-se un sous que son altíssims envers la ineficiència de la gestió realitzada,
• Que...

He passat de votar per “ideologia”  i de votar “en blanc”, que era un vot perdut; i abans de les últimes penúltimes eleccions vaig descobrir:

“escons insubmisos”

un partit sense partit, que vol fer veure als polítics que ens porten cap a la ruïna total de la DEMOCRÀCIA, els polítics no poden sentir-se amos, han de ser servidors, per això cada un dels escons que SURTIN romandran buits durant tota la Legislatura, per vergonya dels polítics, si en tenen és clar.

Podíeu veure al bloc:   http://esconsinsubmisos.blogspot.com/ ; però enguany ha canviat a:

ESCONS EN BLANC

Si creus que aquesta opció és una bona opció per millorar el sistema polític actual, busca informació al bloc: http://www.esconsenblanc.org/

EN LES DARRERES ELECCIONS GENERALS AL SENAT JA VÀREM ARRIBAR A 12.149 VOTS A TOT CATALUNYA!