SENSE PARAULES

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=e3oNVmSaMsE

La Mona

Com cada any, enguany la meva "padrina" m'ha portat la mona.
Una mona extraordinària, com sempre.
Es tracte de la burra per la barraca de Can Manons de les Goresques, però ja veig que amb aquesta hauré de continuar estassant.

Almanac del cordill

Per molt estrany que sembli, hi ha un tipus de granota australiana que s'empassa els seus propis ous i els incuba a l'estómac.
Per tant, quan neixen surten de la boca de la mare.

Les granotes australianes: Rheobatrachus; van ser un gènere de granotes de terra natives del Rainsforest de Queensland a Austràlia Oriental. El gènere va consistir en dues espècies, els quals es van extingir a finals del segle XX.
El gènere fou únic perquè contenia la només dues espècies d'anur coneguda que incuben les etapes prejuvenils de la seva descendència a l'estómac de la mare.
Ambdues espècies estaven associats a sistemes de rierol en les selves tropicals a altituds d'entre 350 (1.150 m) i 1.400 (4.600 m). Les causes d'extinció de la  granota no són clares, però la pèrdua d'hàbitat i la degradació, la contaminació, i algunes malalties pot haver contribuït.
Científics de la Universitat de Newcastle i la Universitat de New South Wales va anunciar al març 2013 que la granota seria el tema d'un intent de clonació , denominat "Lazarus Project" (ressuscitar l'espècie).
Els embrionshan estat  clonats amb èxit

Formatges

Proveu formatges del país, artesanals, quallats amb herbacol, de llet de vaca, ovella o cabra.
Frescos o curats.
De motllo, drap o farcell.
Salats, empebrats o amb aromes de farigola o romaní.

L'espelta

L'espelta és un dels primers cereals coneguts per l'home.
És una mena de blat molt antic.
Fa uns 3000 anys ja es conreava a l'Orient Mitjà.

Pa d'espelta

Dimarts de Carnestoltes

Diada de l'escudella a Castellterçol

El «dia de l'escudella» se celebra cada any el dimarts de carnestoltes. 

És una festa que data de temps molt llunyans, alguns parlen del segle XVI, quan era necessari menjar una bona escudella i divertir-se, abans de començar la «quaresma», un període de dejuni i abstinència, segons l'autoritat religiosa.

Trobar una explicació enraonada a aquesta tradició no és fàcil. 

Hi ha qui diu que es tractava de poder oferir un plat calent als visitants que acudien a la vila, per les festes de Carnestoltes. 

Hi ha, fins i tot, qui explica que donat que anys enrere hi havia molts pobres que passaven a demanar almoina i caritat, en aquesta diada se'ls podia oferir un plat calent... 

Sigui com vulgui, a Castellterçol la festa no solament s'ha conservat, sinó que fins i tot s'ha millorat, i la participació ha anat en augment a mida que passen els anys.
 

A primers del segle passat només hi havia 4 ó 5 calderes de brou, que es repartien a la Plaça Vella. L'elaboració de l'Escudella només es va interrompre durant la guerra, en acabar,el dia 30 de gener de 1939, el dimarts de Carnestoltes del mateix any, ja es va tornar a fer amb 3 perols.

Avui la festa és esplèndida, amb molta participació dels veïns, visitants i, fins i tot, escolars que volen conèixer aquesta tradició. Abans es matava un porc expressament per a fer la festa, després es recollien almoines per a la vila, i actualment la festa es costejada i potenciada per l'Ajuntament.

Durant tot el matí, un grup d'escudellers del poble la cuinen a la «Plaça Nova». 

En aquesta plaça una filera de tubs de ferro fan de clemàstecs per a penjar-hi unes 25 calderes d'uns 60 litres, que podran donar un brou suculent a prop de quatre mil persones. 

S'utilitzen dos perols a part per a fer l'adob, on s'hi cou la vedella, el porc i el pollastre, que després es distribueix amb uns cullerots per a tots els perols. 

 Es remena amb unes llosses de fusta i amb unes escumadores se'n treuen les impureses.
 

Al migdia i després de ser beneïda pel rector de la Parròquia i un personatge conegut, l'Escudella es reparteix als vilatans i visitants aplegats a la plaça.

Alguns se la mengen a la mateixa plaça.

HORARIS

A partir de les 7h del matí ja es comença a fer la brasa per les calderes i ja cap a les 9h que es col·loquen les calderes i l'aigua perquè tot comenci a bullir... 

Amb paciència i amb gust mica en mica es van tirant els diferents ingredients. 

La gent comença a arribar, a controlar que l'escudella està fent-se correctament, alguns van disfressats, d'altres venen encuriosits... 

A les 13h l'Escudella ja ha d'estar a punt... i des de la Plaça Nova el Mossèn les beneeix, el convidat d'honor diu unes paraules d'agraïment.... i a servir que hi ha cua

Omplir o no omplir!!!

Un profesor se paró frente de su clase mientras tenía algunas cosas en su escritorio. Al dar comienzo a la clase, tomo un gran frasco de vidrio que estaba vacío y procedió a llenarlo con pelotas de golf. Rompió su silencio preguntando a sus alumnos si el jarro estaba lleno. Sin excepción, todos los estudiantes asintieron.

El profesor después tomo una caja con canicas de cristal y las vertió entre las pelotas de golf que antes había puesto en el jarro. El profesor sacudió el jarro suavemente y las canicas escurrieron a los espacios que habían quedado entre las pelotas de golf. Nuevamente, el profesor preguntó a sus alumnos si el jarro estaba lleno. Los alumnos, sorprendidos, respondieron con un “sí” unánime.

El profesor tomó una pequeña caja de arena y la vertió dentro del jarro. Por supuesto, la arena lleno todo el espacio que quedaba en el jarro. Pregunto una vez más si el jarro estaba lleno. Los estudiantes respondieron en voz alta y al mismo
tiempo “sí”.

El profesor sacó después dos cervezas debajo de su escritorio y las vertió completamente dentro del jarro de vidrio llenando el espacio entre la arena. Los estudiantes rieron.

“Ahora”, dijo el profesor mientras la risa disminuía, “Quiero que piensen que este jarro representa su vida. Las pelotas de golf son las cosas importantes – su familia, los hijos, la salud, los amigos y sus pasiones. Si lo perdieran todo y solo estas cosas importantes quedaran, su vida todavía estaría llena y plena. Las canicas representan las otras cosas que importan como su trabajo, su casa y su auto. La arena es todo lo demás, el resto.”

“Si ponen la arena primero dentro del jarro vacío”, continuó, “No habrá más espacio para las canicas o las pelotas de golf. Lo mismo pasa en su vida.”

“Si pasan todo su tiempo y energía en las cosas pequeñas, nunca van a tener espacio para las cosas que son realmente importantes.”

“Presten siempre atención a las cosas que son realmente importantes para ser felices. Pasen tiempo con sus hijos. Pasen tiempo con sus padres. Visiten a sus abuelos. Salgan a cenar con su esposa. Disfruten otra fiesta en familia. Siempre habrá tiempo después para limpiar la casa y cortar el césped.

“Siempre preocúpense de las Pelotas de golf primero - las cosas que realmente importan. Fijen sus prioridades. El resto es sólo arena.”

Una vez que el profesor había terminado, uno de los estudiantes levanto su mano y preguntó que representaba la cerveza. El profesor sonrió y dijo, “Que bueno que preguntaste. La cerveza solo muestra que no importa cuan llena de cosas parezca tu vida, siempre hay tiempo para compartir un par de cervezas con un amigo.”

Sabrem fer-ho bé entre tots!!!

Això si que no!

Enric Casulleras. Professor del departament d’Economia i Empresa.

Els estudis econòmics publicats per l’OCDE, el Banc Mundial, i els serveis d’estudis de les grans entitats financeres continuen especulant sobre les perspectives de creixement, la sortida de la crisi i les possibilitats ofertes pels mercats emergents.
Però, oh meravella! Cap d’ells dedica ni una ratlla a parlar de l’esgotament de les reserves que mouen tot el nostre món de la indústria, del transport, de la producció, del turisme i del consum. Pretendre que l’economia funcioni sense energia és com pretendre fer un partit de futbol sense pilota. Amb la particularitat que, enlloc de dedicar-nos a veure on podem trobar una pilota o aprendre’n a fabricar, estem tots discutint les alineacions, talment el problema fonamental no existís.
Tanmateix, l’esgotament dels recursos fòssils que han mogut el món en els darrers dos-cents anys no només és inevitable, sinó imminent. Ignorar-ho suposa inflar una bombolla condemnada a petar, de conseqüències molt més dramàtiques que la bombolla immobiliària –aquella bombolla  que ara no entenem com vam poder deixar que s’inflés sense fer-hi res. El fenomen ha estat estudiat amb tot rigor per Carles Riba a “Recursos energètics i crisi: La fi de 200 anys irrepetibles”, un llibre interessantíssim.
Potser la nostra generació hauria de demanar perdó: els europeus que vam néixer als 50, 60 o 70, probablement som els primers de la història que no hem passat gana ni hem viscut guerres, i els últims que haurem viscut en un món on l’energia abundant i barata ens ha fet la vida molt fàcil: ara, amb l’energia que estem consumint, estem esgotant les reserves fòssils que es van acumular durant els milions d’anys que va durar el carbonífer.
Els nostres fills veuran com desapareixen, i els nostres néts ja no les coneixeran. Això ens aboca al canvi més brusc que haurà viscut mai la humanitat.
Malgrat l’enormitat del repte, aquest problema té solució. I no es tracta de caure en la fal·làcia fàcil de pensar que algú ja inventarà alguna cosa nova, o que aprendrem a aconseguir energia per la fusió d’àtoms: això ja està molt explorat, i no té futur. Tanmateix, tenim una font d’energia enorme, inexhaurible, i gratis que gairebé no l’aprofitem: el sol.
Evitar el col·lapse energètic amb l’aprofitament de l’energia solar no és una entelèquia; està perfectament estudiat (i l’estudi l’ha dut a terme algú molt proper a la UVic, l’enginyer Ramon Sans).
És absolutament segur que la humanitat, d’aquí a quaranta anys, anirà gairebé exclusivament amb energia solar, eòlica i hidroelèctrica. Seria interessant que la captació d’energia solar no la deixéssim en mans de grans empreses oligopolístiques disposades a xuclar-nos la sang. Elles prou que provaran d’acaparar-la (ja ho estan fent, a base d’impostos a l’autogeneració, en el cas del govern espanyol).

Però això sí que no: així com el petroli és escàs, contaminant, car, complicat de refinar, complex de convertir en electricitat i només n’hi ha en uns quants racons, l’energia solar és gratis, neta, inexhaurible, d’aprofitament senzill i n’hi ha a tot arreu. Naturalment, hi ha molts interessos en joc que faran que les grans companyies elèctriques, els seus potentats accionistes, i els governs que estan en connivència amb ells, com l’espanyol, intentin mantenir-nos en la ignorància. Fan tot el que poden per desacreditar i perjudicar els que aposten per la transició energètica. Però no serem tan ximples com per permetre’ls-ho, oi? I, en tot cas, raó de més per deixar Espanya enrere.
Si emprenem la transició energètica envers les renovables, i ho fem bé, resoldrem la triple crisi que ens tenalla: la crisi econòmica, perquè això crearà molts llocs de treball; la crisi financera, perquè estalviarem una quantitat de diners brutal quan puguem deixar d’importar les energies primàries; i la crisi ambiental, perquè és evident que el canvi climàtic té molt a veure amb la combustió de tantes tones de carbó i petroli que hem fet en els darrers dos-cents anys. Depèn de nosaltres.

Hem de ser realistes. Som set milions i mig de consumidors i productors, contribuents nets. De què hem de tenim por?

Que ens fan fora de la UE? Serem la Noruega de la Mediterrània

Alfred Bosch

 

No hem de caure en la trampa de fer futurologia. Ells en fan, i diuen que caurem de la Unió Europea. Nosaltres tenim tendència a contestar, també fent futurologia, i diem que no, que tot indica que no, per això i per allò… No hem d'entrar-hi. Ens hem de treure els complexos, hem de dir que som europeus i europeistes i que volem ser a la Unió Europea. Això no és fer futurologia, és l'expressió d'una voluntat comprovada històricament. Som europeus, som forts, i en això també volem decidir.

Crec que hauríem de dir que si Barroso, Margallo, Van Rompuy o qui sigui ens volen empènyer fora de la UE, nosaltres podem triar de ser la Noruega o la Suïssa de la Mediterrània; si nosaltres triem això, la UE en sortirà perjudicada. En lloc de caure en el parany de mirar de desmentir els qui diuen que passarà no sé què i començar a especular sobre Catalunya i la UE, crec que hem de tenir prou amor propi i ser prou conscients de les nostres fortaleses per a dir que, d'entrada, nosaltres decidirem; que pot ser que amb tota aquesta pressió i aquestes amenaces al final acabem triant una cosa que no ens havíem proposat, però que potser descobrim que no va tan malament, com ara ser Noruega, Suïssa o Islàndia; pertànyer a l'EFTA, que vol dir que aleshores tindríem els beneficis del lliure canvi sense pagar les factures de la UE política, és a dir, de les institucions europees, l'europarlament, la comissió… Això és molt atractiu.

Catalunya és contribuent neta, i la nostra posició mental no hauria de ser la d'Espanya, que és un estat clarament beneficiari de la UE. La nostra actitud mental hauria de ser la de Noruega o la de Suïssa, o podria ser la de Dinamarca o la de Suècia, és a dir, països que trien si els convé de ser-hi o no. Quan ens comencin a amenaçar que ens faran fora, hauríem de reaccionar amb tota seguretat i serenor, i dir: 'No ho sé, ja ho veurem, potser sí…'

Ens hem de mirar al mirall i adonar-nos que som atractius per a Europa. Si tenim aquesta visió, que és més real, perquè som contribuents nets, aleshores no pensarem si ens en faran marxar o no. Hem de començar a pensar on ens convindria més d'estar. Hem de girar-la com un mitjó, aquesta ofensiva, hem de tenir més seguretat. És com quan el poder espanyol ens diu que no podrem votar. L'exercici que fem d'autoestima és molt important; perquè hem de dir que la cosa més normal és votar. Encara hem de fer aquest pas, i dir que som atractius. Per què no pensem que Catalunya és atractiva per si, pel nivell de producció, pels beneficis que dóna a l'erari europeu? Si som conscients d'això, el discurs de la por es desfà com un terròs. És una qüestió d'emancipació mental, psicològica, col·lectiva, de no infravalorar-nos.

Hem de ser realistes. Som set milions i mig de consumidors i productors, contribuents nets. De què hem de tenim por? La qüestió és què li passa a la UE política, als comissaris, a l'europarlament… Que ens faran fora? Doncs ens convertiran en la Noruega de la Mediterrània. Això perjudica sobretot la UE i evidentment també Espanya. Per a ells faran.

Almanac del cordill

El XUT és el més petit dels nostres ocells rapinyaires.
Els seus ulls rodons li permeten una visió de 110 graus.
Xut, xot o mussol petit (Otus Scops).

Almanac del cordill

Paella

En estrenar una paella, renteu-la bé i unteu-la amb oli.

Almanac del cordill

Al Japó usen un wàter molt antic i molt senzillque ara ens arriba aquí.
La cisterna rep l'aigua de la pica on es renten les mans .
AIXÍ ESTALVIEM AIGUA!!

Almanac del cordill

Tots som pagesos si tenim un test al balcó amb un enciam i la sensibilitat per entendre la vida NATURAL

Des de desembre i durant tot el mes de gener plantarem els arbres i arbustos de fulla caduca.
És el millor temps perquè ara tenen un total repòs.

També és ara quan hem de fer les podes més fortes.

Opinió de Manuel Delgado

El proceso soberanista catalán como movimiento de masas. 

Saludo de Año Nuevo para los/as estudiantes de la asignatura "Antropología de los espacios urbanos y de la globalización", del Máster de Antropología y Etnografía de la UB

Damas de la alta burguesía catalana manifestándose en favor de la independencia.
La foto es de Àlex Brull.

Os envío mis mejores deseos para que este 2014 os sea propicio. Me gustaría aprovechar esta felicitación para haceros notar algo sobre el contenido de la asignatura y su relación con lo que muy probablemente va a pasar en este año que ahora empieza.

Yo sé que la impresión que os puede ofrecer la materia es que es de orden casi exclusivamente teórico. No es así. A lo que os estoy invitando, como marco general, es a que tengáis en cuenta el papel que juega la calle y el tipo de sociabilidad que la caracteriza en tanto que verdadera institución social, es decir ámbito en que se desarrollan mecanismos, dispositivos, lógicas..., mediante los cuales un orden social abre espacios y tiempos en los que el azar y la indeterminación juegan un papel que puede llegar a ser estratégico. Ese "ahí afuera" —los huecos y canales que se abren entre volúmenes construidos de una ciudad— es el escenario de una actividad que no es sino la del trabajo de lo social sobre sí mismo, una labor incansable en la que puede pasar cualquier cosa en cualquier momento y de la que están siempre a punto de derivarse y se derivan desarrollos inopinados.

Al respecto, hemos estado hablando en concreto de cómo, en relación con ciertas circunstancias, las calles y las plazas se llenan de conglomerados humanos solidificados, coaliciones viandantes de viandantes, que actúan al unísono siguiendo pautas que no debemos dudar en catalogar como rituales, que ponen de manifiesto la capacidad creativa y a veces transformadora de la acción colectiva. Ese es el asunto del que hemos hablado a lo largo del curso: aquello a lo que un día llamamos —y merecen todavía ese nombre— las masas.

Pues bien, me atrevo a pediros que estéis atentos a lo que pase a vuestro alrededor y ante vuestros ojos este 2014, porque de seguro que comprobareis la vigencia de ese viejo poder de la calle que un día creímos desactivado. No sé cuáles son vuestras opiniones acerca del proceso político que está viviendo Catalunya ahora mismo. Imagino que cada cual tendrá las suyas, legítimas, por supuesto. Es más, sospecho que algunos de quienes venís de otros países ni siquiera estáis al corriente —al menos a fondo— de lo que está ocurriendo. Lo que sí que os puedo asegurar es que este 2014 os brindará la oportunidad de conocer de cerca, y quién sabe si vivir, eso que se da en llamar acontecimientos históricos.

Puestos a hacer un pronóstico, creo que no habrá referéndum, que se celebrarán elecciones anticipadas plebiscitarias y un parlamento con abrumadora mayoría independentista proclamará un estado catalán. Qué pase luego, cuál vaya a ser la reacción del gobierno de Madrid, del ejército y de sectores sociales en los que se está larvando un auténtico odio étnico, es lo que queda por saber. Pero no se puede descartar algún tipo de uso de la fuerza o reacción violenta ante lo que muy probablemente sea la disolución de España, al menos tal y como la conocemos hasta hoy. Por muchas vueltas que le doy, no veo que esto tenga otra salida, porque lo que no va a haber es marcha atrás.

Pues bien, todos los episodios que están jalonando esta dinámica de cambio histórico son, en efecto, ejemplificaciones de lo que en otra época llamaríamos movimiento de masas o lo que la tradición sociológica clásica designaría, siguiendo a Durkheim, como efervescencia colectiva. No os quepa duda de que la iniciativa la llevan las movilizaciones en la calle y lo que sea que pase tendrá sus momentos clave también ahí afuera. Es posible que todo lo que está pasando fuera inicialmente impulsado desde instancias de poder y con el apoyo de medios de comunicación afines a sus intereses, pero está claro que la reacción suscitada ha desbordado ampliamente las intenciones de sus eventuales instigadores. Eso es lo que distingue precisamente el proceso que está conociendo Catalunya de otros parecidos con los que suele comparársele, como Quebec o Escocia, puesto que aquí aparece impulsado por eso que damos en llamar la sociedad civil, es decir por instancias organizativas de base y no gubernamentales. En todo caso, es importante que me dejéis remarcaos esto, porque vais a tener bien cerca un ejemplo de cómo se van a continuar desencadenando episodios cuyo protagonismo le corresponde a las calles y a lo que sucede en ellas, que no es otra cosa que lo que os estoy describiendo como algo parecido a la escritura automática de la sociedad.

Cabe plantearse, es cierto, qué pasará luego, cuando la ebullición cese y las cosas se vuelvan a asentar. Es muy probable, casi seguro, que los de siempre recuperarán el control y se asegurarán de que todo vuelva a su cauce, es decir al cauce de ellos, el que ellos impongan de acuerdo con los intereses de clase que obedecen. Ahora bien: atención a ese "casi". Nada está escrito en la historia de las sociedades y ahí están esas aberturas en la estructura social que siempre y en todos sitios están dispuestas para que se abran paso nuevos proyectos de sociedad. Es decir, en este proceso hay mucha gente que está dispuesta a, puestos a cambiar, cambiarlo todo. Desde luego la oportunidad va a ser única y no se va a repetir.

Atended no solo lo que pasa, sino también los discursos que suscita el escándalo de la actividad colectiva en las calles. Oiréis que os dicen que se trata de una movilización al servicio de los intereses de la burguesía. Informaros bien y veréis que la burguesía aquí, incluso la nacionalista catalana, ha sido siempre españolista y es posible que buena parte lo continúe siendo. Por otra parte, creedme, no hay cientos de miles de burgueses en Catalunya. Con la burguesía catalana se llena el Liceo, pero no las calles y carreteras de un país.

Otra cosa que escucharéis es que la gente que ha salido y —no lo dudéis— volverá a salir a la calle están manipuladas. Como veis, el argumento contra las muchedumbres se repite: si hacen lo que creemos que deben hacer es que han visto por fin la luz; si no, son víctimas de la sugestión de los medios de comunicación o de la demagogia política. Según nos de la razón, son el pueblo o el populacho. Ya os remarqué que las teorías sobre la manipulación de la gente acuden siempre en auxilio de quienes viven como un enigma insufrible el que los demás no piensen como ellos.

Os pediría que hicierais una indagación en vuestras cercanías. Que habléis con personas que participaron en la manifestación del 11 de septiembre de 2012 o en la cadena humana de hace unos meses. Averiguad quiénes son, a qué estratos sociales pertenecen, cuáles son sus ideas políticas.
Os encontraréis de todo: gente de ideas conservadoras, pero también un montón de radicales de izquierda que intuyen la ocasión de una transformación radical de la realidad; burgueses, sin duda, pero sobre todo gente trabajadora, como mucho de esa baja clase media que conforma la mayoría de la población; obreros/as, amas de casa, perqueños/as empresarios/as, funcionarios/as, oficinistas, tenderos/as, estudiantes, parados/as, jubilados/as, niños/as...; catalanoparlantes, pero un número ingente de "charnis" -lo que yo soy- e incluso de inmigrantes recientes. Son vuestros/as vecinos/as. Imaginároslos fundidos o cogidos de la mano. Luego tomadlos uno a uno y miradles a la cara. Preguntadles que hacían allí, por qué salieron a la calle, qué les convocó, de quién fue la llamada y por qué la atendieron. Exigirles que confiesen que estaban manipulados por la prensa nacionalista; obligadles a asumir que eran marionetas en manos de los intereses de la burguesía. Y veréis  lo que os dicen.

¿Quien le dice a esa multitud que la fiesta se ha acabado y que se vuelva a sus casas? Esa gente está ahí —porque continúa ahí, de guardia, aunque no la veamos— porque creen que pueden volver a empezar en un país nuevo, y quién sabe si, puestos, también una nueva sociedad. No aceptarán una decepción. Lo que quieren, lo quieren ahora. Recordar lo que explico en clase: las masas no mienten, ni disimulan.

En cuanto a quienes contemplan con desprecio o indiferencia lo que está pasando, también hay que saber entenderlos —no descarto que haya alguno de ellos entre vosotros. Se saben superiores y ya sabemos lo difícil que resulta ser modesto cuando se es el mejor. Mantengámosles al corriente para que nos juzguen y esperemos de ellos la benevolencia de los lúcidos. 

Bones Festes i Bon Any Nou!!!

El Gall de Nadal

Un àpat com el de Nadal demana preparació i uns quantes hores de bona cuina
Després de l'escudella amb galets grossos, la carn d'olla no hi pot mancar, però el gran plat de la taula serà el gall, capó o pollastre de corral, ben rostit, amb la pell torradeta, i un bon farciment que porti: pinyons, exquisits i les meloses prunes.
I li donareu un gust noble, si compartiu el secret de les millors cuines: el dia abans de cuinar-lo. poseu-li entre carn i pell, 20 g de tòfona.

A Aragó hi ha una dama

que és bonica com un sol;

té la caballera rossa,

li arriba fins els talons.

Ai, amorosa Anna Maria,

robadora de l'amor,

ai, amorós.

És la lletra de "la dama d'Aragó", una de les més antigues del nostre cançoner, típica de l'ofici dels paraires, dedicats a rentar, cardar i preparar la llana per a poder ser teixida.

Castellteçol: El Roquer
Agost 2008. 
Es tracta d'una bellíssima construcció, al costat de la riera de Fonts Calents, feta amb pedra amb una volta de mig punt amb dovelles de pedra picada que formen un arc, entregat pels dos costats a sengles parets de pedra i que va a morir al fons de la bauma o espluga. En aquest lloc, durant els segles XVI, XVII i XVIII, els paraires hi rentaven la llana. Posteriorment, durant la decadència del tèxtil del segle XIX, els veïns el van utilitzar com a safareig per a rentar roba.

Aplec de Santa Llúcia de l'Arboç!!!

Enguany, com cada any, hem celebrat l'Aplec, amb : esmorzar d'hivern, missa, sardanes i dinar. Hem gaudit d'un temps impecable, fins l'any que ve!!!

En Toti Soler

Toti Soler a Sputnik

Una de pastors

El pastor i el gos