dimarts, 18 d’octubre del 2011
Tria de Mulats d'Espinavell (2)
Després d'esmorzar cal ajuntar tots els animals per fer-los baixar cap a Espinavell.
Tria de Mulats d'Espinavell (3)
Després cal fer-los baixar cap a sota d'Espinavell, per fer la TRIA i el mercat.
i finalment fer-ne la tria i el mercat
Podeu mirar el vídeo amb l'arribada a Espinavell
diumenge, 9 d’octubre del 2011
dilluns, 3 d’octubre del 2011
Crisi ?
L'ACCENT us oferim un resum dels principals eixos d'aquest treball que permet una millor comprensió de l'allau d'informacions econòmiques que rebem, sovint descontextualitzades.
Article sencer
EN QUINS PUNTS ES BASA EL PLA D’AJUST IMPOSAT PER LA UE A L’ESTAT ESPANYOL?
Article sencer
EN QUINS PUNTS ES BASA EL PLA D’AJUST IMPOSAT PER LA UE A L’ESTAT ESPANYOL?
Per poder continuar optant a finançament, la Unió Europea ha imposat als països més endeutats un conjunt de mesures recollides en un pla d'ajustper tal de permetre mantenir la confiança dels creditors. Els aspectes principals d'aquest pla d'ajust són la reducció dràstica de la despesa pública, la pèrdua de drets laborals, processos de privatització i un sistema impositiu cada cop menys progressiu.
Pel que fa a la reducció de la despesa pública, es pretén situar l'estat espanyol en un dels nivells més baixos dels països avançats en despesa respecte el PIB. Aquesta reducció de despesa, però, no anirà acompanyada d'un augment dels ingressos, que continuaran estant per sota de la mitjana europea. Així, pel 2013 és previst que la despesa pública suposi només el 41,7% del PIB, però els ingressos només siguin del 36% de PIB. Cal tenir en compte que països com França tenen uns ingressos superiors al 50% del PIB, mentre que a Alemanya i Itàlia ronden el 45%.
Pel que fa a la reforma laboral, una de les principals conseqüències és la precarització dels contractes laborals i, sobretot, la intenció de remodelar el sistema de tal manera que els possibles augments salarials vagin lligats a qüestions de productivitat i no a l'augment de l'IPC. Aquest fet provocarà una caiguda del poder adquisitiu dels treballadors.
També s'han posat en marxa un seguit de processos de privatització. L'exemple més clar és la bancarització de les caixes d'estalvi, però també hi ha importants indicis d'experiments privatitzadors en el camp de la sanitat (per exemple, amb la implementació de l'anomenat “model Alzira”) o bé en la gestió d'aeroports o les loteries.
Finalment, els diversos canvis sobre el sistema impositiu estan construint un model d'impostos amb una preponderància cada vegada major de l'IVA, un dels impostos menys progressius que existeixen. Juntament amb l'augment de l'IVA, l'altre gran canvi ha estat l'eliminació dels impostos de successions i de patrimoni, així com la proposta europea de disminuir l'impost de societats per a les empreses transnacionals. En canvi, s'ha descartat qualsevol canvi significatiu que suposi una major gravació tributària de les rendes del capital, mantenint-se l'estat espanyol en un dels nivells més baixos a nivell europeu en aquest aspecte.
AQUEST PLA D’AJUST SERVEIX REALMENT PER COMBATRE EL DÈFICIT I SORTIR DE LA CRISI?
Pel que fa a la reducció de la despesa pública, es pretén situar l'estat espanyol en un dels nivells més baixos dels països avançats en despesa respecte el PIB. Aquesta reducció de despesa, però, no anirà acompanyada d'un augment dels ingressos, que continuaran estant per sota de la mitjana europea. Així, pel 2013 és previst que la despesa pública suposi només el 41,7% del PIB, però els ingressos només siguin del 36% de PIB. Cal tenir en compte que països com França tenen uns ingressos superiors al 50% del PIB, mentre que a Alemanya i Itàlia ronden el 45%.
Pel que fa a la reforma laboral, una de les principals conseqüències és la precarització dels contractes laborals i, sobretot, la intenció de remodelar el sistema de tal manera que els possibles augments salarials vagin lligats a qüestions de productivitat i no a l'augment de l'IPC. Aquest fet provocarà una caiguda del poder adquisitiu dels treballadors.
També s'han posat en marxa un seguit de processos de privatització. L'exemple més clar és la bancarització de les caixes d'estalvi, però també hi ha importants indicis d'experiments privatitzadors en el camp de la sanitat (per exemple, amb la implementació de l'anomenat “model Alzira”) o bé en la gestió d'aeroports o les loteries.
Finalment, els diversos canvis sobre el sistema impositiu estan construint un model d'impostos amb una preponderància cada vegada major de l'IVA, un dels impostos menys progressius que existeixen. Juntament amb l'augment de l'IVA, l'altre gran canvi ha estat l'eliminació dels impostos de successions i de patrimoni, així com la proposta europea de disminuir l'impost de societats per a les empreses transnacionals. En canvi, s'ha descartat qualsevol canvi significatiu que suposi una major gravació tributària de les rendes del capital, mantenint-se l'estat espanyol en un dels nivells més baixos a nivell europeu en aquest aspecte.
AQUEST PLA D’AJUST SERVEIX REALMENT PER COMBATRE EL DÈFICIT I SORTIR DE LA CRISI?
No.
Les mesures d'aquest pla no serveixen per eixugar el dèficit, ja que ni hi ha un canvi cap a un model econòmic que permeti revertir el dèficit en la balança comercial, ni hi ha un augment d'ingressos per a l'estat, ni de poder adquisitiu per als treballadors, ni de llocs de feina. Aquest pla serveix per a una finalitat que va més enllà de la crisi: canviar el model de producció i acumulació de capital.
L'aposta és construir un sistema amb menor consum agregat a nivell mundial, davant la impossibilitat de recuperació del model de producció de la globalització neoliberal. Els grans poders econòmics estant aconseguint aplicar un model amb menys salaris i pitjors condicions laborals, menys drets socials, menys consum, molt menys crèdit, menys treball però amb un nivell d'explotació i despossessió que imitarà determinats moment de segles anteriors.
La sortida de la crisi no suposarà un retonr als anys anteriors, sinó a una situació permanent de deteriorament social i econòmic, amb un atur estructural de més de tres milions i un descens del poder adquisitiu dels treballadors.
L'alternativa a això és avançar cap a societats més justes.
Per a fer-ho, no hi ha altra via que la de promoure una eliminació radical del capital fictici global.
Les mesures d'aquest pla no serveixen per eixugar el dèficit, ja que ni hi ha un canvi cap a un model econòmic que permeti revertir el dèficit en la balança comercial, ni hi ha un augment d'ingressos per a l'estat, ni de poder adquisitiu per als treballadors, ni de llocs de feina. Aquest pla serveix per a una finalitat que va més enllà de la crisi: canviar el model de producció i acumulació de capital.
L'aposta és construir un sistema amb menor consum agregat a nivell mundial, davant la impossibilitat de recuperació del model de producció de la globalització neoliberal. Els grans poders econòmics estant aconseguint aplicar un model amb menys salaris i pitjors condicions laborals, menys drets socials, menys consum, molt menys crèdit, menys treball però amb un nivell d'explotació i despossessió que imitarà determinats moment de segles anteriors.
La sortida de la crisi no suposarà un retonr als anys anteriors, sinó a una situació permanent de deteriorament social i econòmic, amb un atur estructural de més de tres milions i un descens del poder adquisitiu dels treballadors.
L'alternativa a això és avançar cap a societats més justes.
Per a fer-ho, no hi ha altra via que la de promoure una eliminació radical del capital fictici global.
És a dir, eliminar aquest sistema i construir-ne un d'alternatiu.
dimarts, 20 de setembre del 2011
S'apropem eleccions, cal anar fent memòria!
Per si no ho havies llegit abans o per no oblidar-ho...
Un mal negocio
La Vanguardia
David García | 18/11/2010
El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar.
Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?
¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?
¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?
¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?
Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?
Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?
¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?
¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?
Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.
España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su leitmotiv nacional.
dimarts, 13 de setembre del 2011
Català a l'atac!
Poca gent, només el 2% de la població, 200 persones a l'acte en suport d'una escolà en català.
Podeu comprovar-ho a totbisbal
Podeu comprovar-ho a totbisbal
diumenge, 11 de setembre del 2011
Confuci
Quant la Natura domina sobre la Cultura, som salvatges.
Quan la Cultura domina sobre la Natura, som saberuts i pedants.
Quan la Natura i la cultura es troben en equilibri, som civilitzats.
Pere Quart
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res.
Màrius Serra: 'Català a l'atac! Visca la llengua viva!'
L'escriptor defensa la immersió en l'acte institucional de la Diada
De tots els discursos que s'han sentit aquest Onze de Setembre en defensa de la llengua i a favor de la immersió lingüística, el més aplaudit ha estat el de Màrius Serra, que ha fet, en l'acte institucional de celebració de la Diada al parc de la Ciutadella, una glossa sobre l'evolució de la llengua l'últim segle, en ocasió del centenari de la Secció Filològica del IEC. Serra ha reivindicat de fondre el cap i el cor en la llengua. 'Necessitem més immersió lingüística que mai. Català a l'atac! Visca la llengua viva!', ha acabat dient, enmig de forts aplaudiments de tots els assistents a l'acte i dels representants dels partits que hi havia a la tribuna d'oradors. De tots, menys d'Alícia Sánchez Camacho, que es continuava ventant amb un full de paper.Dicurs d'en Marius Serra
dissabte, 27 d’agost del 2011
Anar de 21 BOTONS
Significa anar ben vestit. I, també, anar a ballar. perquè 21 botons son els botons que té l'acordió diatònic. En origen doncs qui anava a de vint-i-un botons , anava mudat per a ballar en alguna festa.
Acordió diatònic
Un cereal poc exigent
El SÈGOL té una espiga prima i allargada. ÉS un cereal poc exigent, a Catalunya es cultiva des de fa molts anys en terrenys alts, poc assolellats i pobres en rendiment.
VIKIPEDIA
VIKIPEDIA
El sègol [ségol ] o sègle (Secale cereale) és una planta herbàcia anual, monocotiledònia de la família de les gramínies de 60 a 200 cm d'alçària, de fulles amplament linears i planes, d'espiga llarga, densa i una mica comprimida, i d'espícules amb dues flors aristades.
A diferència de l'ordi i el blat, que van ser domesticats, el sègol apareix, en un principi, com a mala herba dels cultius anteriors. En lloc d'eliminar-la, els pobles la van adoptar com a cultiu. La planta és originaria del sud-oest asiàtic, a la regió càspia. A l'any 3.000 a. de C. es coneix ja detalladament i el seu cultiu s'estén per Europa durant el següent mil·lenni.[1]
El sègol pot germinar fins a -1 °C i madurar a una temperatura inferior als 12 °C, atributs que li permetrien ésser cultivat en aquells llocs on el blat no ho podia ser, com ara el nord d'Europa. A més, el fet de presentar una rel llarga, de fins a dos metres, el convertiria en un cultiu apte per a llocs secs, especialment de muntanya.[2] És un cereal que es cultiva per extreure'n el gra, com a planta farratgera i per aprofitar un fong que el parasita.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)