La solidaritat de l'Estat Español

Anuncia gratuït per els productes de quilòmetre 0

Casa Martell

L'Empordanet està exuberant!!!

Heus ací la mona d'enguany

Els meus padrins"adoptius": la Gemma i en Xevi de La Folcrà de S. Pau de Seguries han complert amb el seu deure :

O caixa o faixa!!!

tret de l'almanac del cordill
En Prim (General) dixit.
Amb dotze pams de llargada, i de teixit molt resistent, la faixa ha estat peça imprescindible per a pagesos i traginers, gent de feina dura, que han de subjectar la musculatura abdominal. També la porten els castellers i, curiosament, els militars, per bé que la seva és de seda i serveix només per distingir els generals. Per cert, havent d'esclafar una rebel·lió popular a Barcelona, el famós militar Joan Prim va exclamar: "o caixa o faixa", que volia dir: mort o ascens. I va ser faixa: la de general.

Si encara hi som a temps, pedem fer-hi quelcom!

Els 5 penediments més freqüents quan se'ns acosta la mort

Una infermera australiana que va treballar durant anys en cures pal·liatives ha saltat a la fama amb un llibre que recull la seva experiència i explica de què ens penedim quan estem a punt de morir

ARA

Barcelona | Actualitzada el 09/02/2013 20:20

 

El moment de la mort porta a la reflexió / THINKSTOCK

 

Ens passem la vida lluitant per objectius inútils o superflus? Ens deixem portar per coses que deixarem de trobar importants quan ens ho mirem en perspectiva i que ens obliguen a deixar de banda altres activitats més gratificants? Molta gent respondria 'sí' a aquestes preguntes, més o menys per intuïció. Però des de fa uns mesos, se'n té conformació empírica mitjançant el llibre 'The Top Five Regrets of the Dying' [Els 5 penediments més freqüents dels moribunds], publicat per una infermera australiana especialista en cures pal·liatives.

Aquest és el rànquing, segons Bronnie Ware, que ha vist i ajudat a morir molts pacients:
1. Tant de bo hagués tingut el coratge de viure la meva pròpia vida, i no la que esperaven els altres. És el penediment més freqüent, segons explica Ware. Quan s'acosta la mort, la gent s'adona que no ha complert els seus somnis i ha d'assumir que ha estat per decisions que ells mateixos han pres o han deixat de prendre.

2. M'agradaria no haver treballat tant. És el penediment de tots els homes, que lamenten no haver estat prou pels seus fills quan eren petits. Algunes dones també en parlen, però, per raons generacionals, poques de les dones que va atendre Ware havien tingut la feina com a activitat principal.

3. M'agradaria haver tingut la valentia d'expressar els meus sentiments. Molta gent reprimeix els seus sentiments per evitar conflictes i arriba a la mort amb la sensació d'haver tingut una vida mediocre i amb sentiments d'amargor.

4. M'agradaria haver mantingut més el contacte amb els meus amics. L'autora assegura que ha vist remordiments molt profunds en pacients que morien, perquè descobrien que havien deixat perdre amistats molt valuoses atrapats pel ritme del dia a dia.
5. M'agradaria haver-me permès ser més feliç. Aquesta sensació és "sorprenentment comuna" entre els moribunds, segons Bronnie Ware, que assegura que la gent entén, quan ja és massa tard, que la felicitat és una elecció, i que ells mateixos se l'han limitat.

La JUSTICIA

Si ni les etiquetes diuen el que hi ha, què mengem?

Nestlé retira del mercat productes Buitoni amb carn de cavall

Nestlé ha retirat del mercat a l'Estat espanyol i Itàlia productes de pasta Buitoni que suposadament eren de carn de vedella però als quals s'hi ha trobat carn de cavall, informa l'agència Reuters. La companyia alimentària més gran del món, que va assegurar la setmana passada que els seus productes no estaven afectats per l'escàndol, ha dit que la decisió de retirar aquests productes arriben després de proves fetes durant el cap de setmana, que han trobat més d'un 1% d'ADN de cavall als aliments. El portaveu de Nestlé, Chris Hogg, ha dit aquest dimarts que no es preveu que aquest gest tingui un impacte financer a la companyia, ja que no la quantitat dels productes retirats no és molta.

Els productes retirats a l'Estat i a Itàlia són els ravioli i els tortellini de vedella Buitoni, així com les lassanyes a la bolonyesa congelades que es feien servir per a càterings i que són produïdes a França.

L'escàndol de la carn de cavall en productes etiquetats com a vedella s'ha escampat per tota Europa des del mes passat, produint altres retirades de productes, queixes del consumidors i investigacions governamentals a les complicades cadenes alimentàries del vell continent.

Per perdre 10 minuts de les nostres vides, au!!!

Tchaikovsky Concert per a violí

“Españolizar” o el pecat de ser català

Francisco Javier Cubero Egea va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.

Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).

És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines més importants…

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.
De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».

Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

Francisco Javier Cubero Egea

Coses que no s'han de fer

14/01/13 02:00 - Josep Matas

La bona fe i la ingenuïtat no l'hem de perdre, sempre que puguem opinar

Hi ha coses que no s'haurien de fer però fem, un i altre cop. Sabem que no s'han de fer, però hi tornem. Parlo de coses tan senzilles i òbvies com no deixar la clau de casa amagada en el test del costat de la porta, o sota la petita catifa que diu “Benvinguts”, els dos primers llocs on la buscarà qui vulgui entrar sense permís. Dia sí i dia també, moltes persones encenen l'aparell de televisió confiant (encara!) trobar un bon programa. La tancaran decebuts i l'endemà hi tornaran. Tampoc no s'ha de preguntar a la verdulaire o a l'home de la fruiteria si les mongetes o les peres són bones, però ens agrada sentir-li contestar que “boníssimes, tothom ens ho diu” (quina altra cosa ens podria dir?). Reincidim en aquestes i en tantes altres coses amb una actitud, potser sí, una mica innocent, una candidesa no sempre ben vista com s'encarrega de recordar-nos la veu popular: “dues vegades bo és ser bobo.” Però ben mirat és una sort que tinguem, que conservem, aquest punt d'ingenuïtat i de bona fe. La necessitem per mantenir una actitud positiva i oberta, tant en aspectes de la nostra vida quotidiana com en d'altres de més transcendents. Si no fos així, què passaria, per exemple, quan es convoquen eleccions? Qui aniria a votar si tots fóssim implacables amb els incompliments dels programes electorals, amb els partits que justifiquen o toleren als corruptes, amb els que accedeixen al poder per servir-se'n i no per servir? Ens arriben cada dia notícies de fets i conductes injustificables de persones que ens representen. Probablement són una minoria de tots els que ocupen llocs de responsabilitat política, però són una minoria ja massa gran. Però tot i això hem de continuar confiant en aquest sistema de representació, que és el nostre sistema, l'únic possible, sense deixar de ser exigents i crítics. Poques feines són tan dignes com la de representar els ciutadans i per això hem d'exigir el màxim d'integritat. “Les peres d'ahir eren verdes”, li hem de dir al de la fruiteria amb veu ben alta, fins i tot perquè ho sentin els altres clients i en prenguin nota. Així doncs, la bona fe i la ingenuïtat no l'hem de perdre, sempre i quan puguem parlar, queixar-nos, opinar. Fer callar el client, això és el que no hem d'admetre de cap manera. No deixar-lo triar ni decidir... això sí que és inadmissible. Vostè continuaria anant a comprar a qui li ven peces verdes un cop i altre, les hi fa pagar cares i no el deixa ni parlar? Hi ha coses que no s'han de fer.

Felicitació

Tot i a la mala maror, la família FaBo 

no vol pas deixar de felicitar-vos.

 

Cap on camina el PSC?

 Rafel Bassaganyas

La deriva del PSC és evident, però no ho és tant si repassem el seu historial al llarg d’aquests últims temps. 
El PSC ha passat de tenir, a l’any 1999,  52 escons al Parlament de Catalunya, a tenir-ne 28 escons a les últimes de l’any 2010. Però la caiguda encara sembla no tenir fi. Les enquestes electorals per les eleccions del dia 25 de novembre pronostiquen que el nombre d'escons baixarà fins als 18-20 diputats.
Una pèrdua abismal ! En 12 anys haurà perdut 32 escons. 
Més de la meitat !
És casualitat LA DERIVA? Analitzem-ne les possibles causes.

·        Van votar en CONTRA de la ratificació del Preàmbul de l’Estatut.

·        Van votar en CONTRA de la gestió dels aeroports, junta amb el PP.

·        Van votar en CONTRA de les seleccions nacionals catalanes.

·        Van votar en CONTRA de l’ús del català al Congrés dels Diputats.

·        Van votar en contra de l’abolició de les curses de braus a Catalunya

·        Van votar en CONTRA de les gestió catalana de l’aeroport del Prat.

·        Van votar SI a la LOAPA portuària, que els ports de Barcelona i Tarragona tornessin a ser dirigits del tot des de Madrid furtant les competència de la Generalitat.

·        Voten NO a la liquidació del Fons de Competitivitat per Catalunya, per valor de 1.450 milions d’euros.

·        Van votar en CONTRA de la liquidació de la Disposició Addicional 3ª de l’Estatut corresponents als anys 2008 i 2009, per valor de 759 milions i 258 milions, respectivament.

·        Van votar SI a la Reforma de la Constitució, junt amb el PP, amb nocturnitat i traïdoria.

·        Van votar SI a favor de la LOAPA que va trencar el Pacte de Transició.

·        Van votar NO a l’oficialitat del català al Parlament Europeu.

·        Van votar en CONTRA de què Catalunya gestionés els recursos del 0,7% de l’IRPF, destinats a fins socials.

·        Van votar SI a favor del Corredor Central, considerant-lo prioritari, en  CONTRA del Corredor Mediterrani. En un acte de cinisme polític sense precedents el diputat FRANCESC VALLÈS, portaveu del PSC al Congrés,  va  declarar que els hi havia passat per alt i que el PSOE els hi havia marcat un gol. No va dimitir ningú !.

·        Van votar NO al Congrés dels Diputats per rebutjar i derogar el Decret  de Nova Planta de 1715 junt amb el PP.

·        Van votar en CONTRA de transferir a la Generalitat la competència per convocar referèndums, junt amb el PP.

·        Van votar en CONTRA de reprovar al Parlament Europeu, les declaracions del Sr. Alejo Vidal Quadras, que va manifestar la intervenció de la Guàrdia Civil a Catalunya.

·        Van votar en CONTRA del consens al Parlament de Catalunya, junt amb el PP, a favor del Pacte Fiscal, (excepte Ernest Maragall).

·        Es van ABSTENIR al Parlament de Catalunya, a favor de la consulta d’Autodeterminació a la propera legislatura.(excepte Ernest Maragall).

·        Recordarem la campanya, amb ungles i dents, de la CARMEN CHACON, en contra del Pacte Fiscal proposat pel Parlament de Catalunya.

·        En MONTILLA, ara Senador, contra el Pacte Fiscal per Catalunya, dient  que Catalunya no pot reclamar el Concert Econòmic perquè no té raons històriques.

·        Na ROCIO MARTINEZ, diu al Parlament de Catalunya que l’espoli fiscal  és de tant sols 791 milions d’euros, un 0,4% del PIB.

·        Defensen el Concert Basc i el neguen pels catalans, a qui es suposa representen.

·        Van votar en CONTRA de que Catalunya tingués Hisenda pròpia perquè recaptés tots els impostos que paguem els catalans.

·        El Sr. PERE NAVARRO, diu que Catalunya Independent seria un país petit i més pobre. Que la Catalunya independent estaria intervinguda i endeutada.

·        Ara diuen que VOLEN un Model Federal de l’Estat, quan el PSOE va governar Espanya, mai varen fer cap pas en aquest sentit.

·        Ara diuen que VOLEN reformar la Constitució, quan el PSOE s’ha negat,en boca del RUBALCABA i del seu pare. Felipe González.

·        Primer són els interessos del PSOE, mai els diputats del PSC a Madrid defensen els interessos dels catalans.

QUÈ EN TÉ DE CATALÀ, EL PSC.?

 ON ÉS EL SEU CATALANISME?

  NO TENEN MEMÒRIA?

   NO TENEN UN MÍNIM DE VERGONYA?

Por qué la deuda pública no debe pagarse

Vicenç Navarro

Por qué la deuda pública no debe pagarse

18 dic 2012

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University

     La deuda pública acumulada por los países de la Eurozona es impagable. Ha alcanzado un nivel que los Estados no podrán pagar. Esto aplica prácticamente a todos los países, pero muy en especial a los países antes llamados PIGS (Portugal, Irlanda, Grecia y Spain), y ahora GIPSI (con el añadido de Italia). En todos ellos la deuda pública está por encima de los niveles permitidos en el Tratado de Maastrich, que estableció las condiciones que los países debían seguir para entrar y permanecer en el euro.
Frente a esta situación deberían hacerse dos preguntas.
    Una es ¿cuál es la consecuencia de que los Estados no paguen la deuda? Y la otra, ¿debería pagarse tal deuda? En realidad, los Estados no deberían pagar la deuda, incluso en el caso de que pudieran hacerlo, pues esta deuda es exagerada y la cantidad de intereses que se ha forzado a los Estados a pagar para poder conseguir dinero, es decir, para que la banca comprara bonos públicos del Estado, es artificialmente alta e inmoral. Y digo inmoral porque esta exigencia de que los Estados paguen intereses altos se basa en que ha sido la propia banca, a través de su lobby, el Banco Central Europeo, la que ha creado la situación intolerable en la que los Estados no tenían otro remedio para conseguir dinero que pagar tales intereses exageradamente altos, pues el Estado no podía pedir prestado dinero del BCE (mientras que los bancos sí que podían). Es como si una persona robara dinero a otra y luego tuviera la osadía de prestarle el dinero robado (porque no había dinero disponible de ninguna otra fuente) a la persona robada, a unos intereses elevadísimos. El ladrón robaría dos veces a la persona robada. Esto es lo que la banca ha hecho. Ha eliminado el instrumento que los Estados tenían para protegerse de la especulación de sus bancos, y así han conseguido intereses de los bonos altísimos (ver mi artículo “La estafa de la deuda pública” en El Plural, 29.11.12)
     Por otra parte, es importante que se informe a la ciudadanía que los Estados pueden conseguir recursos y que pueden conseguirlo sin necesidad de endeudarse. La negación de esta posibilidad justifica las políticas de austeridad y los recortes de gasto público, incluyendo el gasto público social. Ahora bien, los Estados tienen enormes recursos que no se están tocando. Por ejemplo, si analizamos la propiedad pública que cada uno de estos Estados tiene, la cantidad total representa muchas veces el valor de la deuda pública. Y éste es el filón de oro donde los acreedores, es decir, los bancos, quieren meter mano. Tales Estados deberían resistirse a ceder a esta demanda, pues una vez vendida tal propiedad, ya no tienen donde apoyarse en el futuro.
     Existe, sin embargo, una enorme propiedad privada que se ha ido incrementando y concentrando durante estos hechos de recesión, cuando las desigualdades de renta y propiedad han crecido exponencialmente, es decir, muy rápidamente. Así, en Italia, el país de los GIPSI que tiene mayor deuda pública (la OCDE calcula que en 2013 será un 122% del PIB) tiene nada menos que en propiedad privada en inversiones y tierra el 377% del PIB, en inversiones financieras el 237% de PIB, y así un largo etcétera. Stefan Bach, en un interesante artículo, “Capital Levies – A Step Towards Improving Public Finances in Europe”, en Social Policy Journal calcula que un incremento de un 5% de los impuestos sobre tal propiedad privada podría conseguir el equivalente al 15% del PIB, medida que, a la vez que contribuir a reducir las desigualdades, disminuiría su enorme deuda pública. No se conocen estudios semejantes en España pero es probable que las cantidades fueran muy semejantes.
Otra área de ingresos son las rentas originadas del capital, invertidas en actividades especulativas a través de la banca. Incluyo en esta categoría la huída de capitales a paraísos fiscales u otros países, distinta a los de los depositarios. Incluso el Banco Mundial, un organismo de clara orientación conservadora, ha documentado en todos los países de elevada deuda los fondos depositados en el extranjero, que en cada uno de estos países representa una cantidad mucho mayor que el tamaño de la deuda pública (ver el libro Debt, the IMF and the World Bank. Monthly Review Press 2010, escrito por Eric Toussaint y Damien Millet).
     España, uno de los países con mayores desigualdades de la OCDE puede y debe conseguir fondos de aquellos que se beneficiaron más de los años de bonanza. Dinero lo hay con gran abundancia entre las grandes fortunas, las grandes empresas y la banca (que ha recibido fondos públicos por una cantidad equivalente nada menos que al 10% del PIB). El problema es que el Estado no los recoge. Influenciado por las grandes fortunas, por las grandes empresas y por la banca, el Estado prefiere endeudarse, beneficiando a la banca, a la cual se le paga más adelante los intereses elevadísimos, con dinero público.
Un escándalo.

Aplec de S. Llúcia de l'Arboç(1)

7 del matí 09-12-12 (1 ºC), encesa del foc per fer caliu.

Aplec de S. Llúcia de l'Arboç(2)

Els Amics de S. Llúcia!!!

Aplec de S. Llúcia de l'Arboç(3)

La cobla: La Principal de l'Escala

Aplec de S. Llúcia de l'Arboç(4)

Dinar (09-12-12)

És interactiu i està molt bé!

http://www.stumbleupon.com/su/1UN1CF/primaxstudio.com/stuff/scale_of_universe/

Fascinant

https://www.facebook.com/photo.php?v=3882770673816