Art ANTIC

Per fer-se passar l'estrés.
Cliqueu aquí:coves de Lascaux

Ous

(Almanac del cordill)
No hi ha millors ous que els de gallines de corral ben alimentades i amb capacitat de moviment, tant per l'era com pel corral, espaiós i sanejat. Heu de saber que el ous que comprem, porten un número d'identificació.
Quan la xifra comença per 0, és un ou post per una gallina de camp, amb alimentació ecològica.
Si comença per 1, és de gallina de camp.
Si comença per 2, l'ha post una gallina de granja, que es mou amb dificultats.
I si la xifra comença per 3, l'ha post una gallina de gàbia, que gairebéno es pot moure.

La llet (almanac del cordill)

La llet i els seus derivats, sobretot els formatges, ens aporten una proteïna (la caseïna) que resulta relaxant i és ideal contra l'insomni.

Tria de mulats d'Espinavell

Avui 13 d'octubre, S. Eduard, Ha tingut lloc com cada any la tria de mulats d'Espinavell.
Dia amb un Sol radiant i una boira arrapada a la plana, que ha anat pujant a mida que el matí avançava, cosa que ha fet que no es podessin localitzar totes les eugues.
Gran diada pels que estimem les poques costums que encara resten de temps pretèrits.

Una visió prou entenedora del com i el perquè de la situació actual ( cal llegir-lo sencer )

          

Es temps de reflexió i de molta clama. Com la fruita madura, tot caurà pel seu pes.

España pierde Cataluña, como dijo Unamuno
Xavier Martínez Celorrio - Profesor de Sociología. Universidad de Barcelona
13/09/2012 - 07:00h La Diada del 2012 marca el fin de 140 años de pactismo catalán para modernizar el Estado y hacer encajar la diversidad multicultural de España. Así de tajante es el mensaje de la masiva manifestación soberanista de Barcelona. Un clamor popular, tan ninguneado y minimizado por buena parte de la prensa madrileña como resaltado por la prensa internacional. También ciertas voces de la izquierda española culta han mostrado incomprensión, hilaridad y paternalismo posesivo contra esta demostración de fuerza del soberanismo catalán.
Primero te ignoran, luego se ríen de ti y cuando te atacan, ganas. Con estas tres fases, el soberanismo no violento de Gandhi resumía las reacciones en contra que recibía del Imperio británico. Eran otros tiempos y otras latitudes pero el marco mental de los que se sienten superiores parece ser el mismo en todas partes y momentos.
El catalanismo que propugnaba la solución federal de España, con Pi i Margall al frente, se remonta a la muy olvidada I República (1873), hace ahora 140 años. El sueño federal de Pi i Margall, inspirado en Proudhon y su ideario cooperativo, marca el inicio de la continua influencia catalana en la articulación institucional de la España contemporánea. Una influencia modernizadora siempre mal asumida y ninguneada por unas élites madrileñas y provinciales acomplejadas ante lo catalán, esa alteridad y némesis de la España decimonónica, de trono, sables y altar.
Asumiendo, a la larga, la dualidad incompatible entre el alma castellana y la catalana, Miguel de Unamuno reconocía en carta a Manuel Azaña (1918): “Justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra”. Casi un siglo después, Unamuno es profético. Eso sí, un siglo sinuoso y áspero que no ha resuelto ni la conllevancia orteguiana entre España y Cataluña ni los problemas de la identidad española y su memoria histórica, tolerando un mapa de fosas de la guerra civil que hoy da escalofríos. Pero, ya saben, aquí los crímenes del franquismo no se tocan y los archivos de Salamanca eran un derecho de conquista hasta hace dos días.
El actual Estado de las autonomías, diseñado para disolver las reivindicaciones nacionales de Cataluña y País Vasco como reconocía Esperanza Aguirre sin rubor alguno, es otra hoja de parra caducada, inviable y deslegitimada que no puede disimular la realidad de su fracaso. A la vista del mundo y de los mercados internacionales, el modelo autonómico español dista mucho de ser funcional, eficiente y federal. Algo muy propio de unas élites que mantienen vetado cualquier cambio o reforma constitucional para diferenciar cuáles son nacionalidades y cuáles son regiones, atribuyendo y delimitando modelos de autogobierno y cooperación mutua, un Senado territorial efectivo y un modelo fiscal eficiente y solidario. De eso nada.
La intocable y sagrada Carta Magna (votada solo por un tercio de los españoles hoy vivos) solo se reforma por la puerta de atrás, sin debate ni referéndum, para constitucionalizar el techo de déficit (2011) asumiendo, por dictado de Berlín, un tótem neoliberal que antes era indigesto para la socialdemocracia. Hay reformas y reformas.
Ante la secular intolerancia y torpeza de la derecha para asumir la plurinacionalidad de la España real, la izquierda española no ha contrapuesto un proyecto histórico alternativo, modernizador y cohesivo. Ni adoptó medidas para desinflar el paraíso artificial del España va bien con salarios bajos y sin apenas impuestos ni construyó un relato consistente de justicia territorial y reconocimiento de la diversidad más allá del artificio de la España plural, ardid creado por el marketing de usar y tirar del que no queda nada.
Ya en 1999 dicen que Felipe González confesó a Pasqual Maragall que al pueblo español le costaba mucho asumir nuevos conceptos. El federalismo asimétrico no suponía uno, sino dos conceptos inasibles y complejos para la baja cultura política de los ciudadanos, según él. De aquel paternalismo protector y de renuncia, vienen estos lodos.
En el 2000, la factoría ideológica del PP actualizó la consigna gramsciana de la lucha continua por la hegemonía discursiva y mediática y sacó de la chistera el patriotismo constitucional. Dos en uno. Ni se toca la Carta Magna ni la integridad de la única nación-patria de los españoles. Dos conceptos que, al parecer, han calado y conectado con el alma española mejor de lo que suponían algunos. Hasta su padre intelectual, Jürgen Habermas, alucinaba de la capacidad vampírica de la derecha española que, para rematar la faena, estigmatizó el Estatut catalán cual impureza heterodoxa desplegando una catalanofobia que rendía votos.
En ningún sistema federal, las regiones más ricas contribuyen al fondo de solidaridad hasta quedarse empobrecidas y con peores servicios públicos y de bienestar que el resto de regiones a las que ayuda. En Alemania y en Estados Unidos las regiones ricas no pasan del 4% de su PIB en transferencias de solidaridad. Cataluña aporta cada año a España un 8% de su PIB, unos 16.000 millones de euros, acumulando así una deuda de 42.000 millones a causa de un sistema disfuncional e irracional de financiación que, encima, la deja con menor inversión en políticas sociales y educación que el resto.
El déficit fiscal acumulado acaba convirtiéndose en déficit social y castiga injustamente a las clases populares catalanas. Un ejemplo, sólo un 27% de los hijos menores de 16 años de familias pobres catalanas tienen alguna forma de beca de estudios. El capítulo de becas, nominalmente, está transferido pero bloqueado desde Madrid. ¿Por qué la bloquean los gobiernos de Madrid, sean socialistas o conservadores? ¿Cómo pueden perpetuar esta injusticia los socialistas españoles que va en detrimento de la igualdad de oportunidades? De los catalanes pobres, pero no de los pobres de otras partes.
En paralelo, los ciudadanos comprueban, indignados, cómo otras regiones más pobres financian de modo universal y no por razón de renta, ordenadores en las escuelas y otras prestaciones y servicios que son y han sido inimaginables en Cataluña. Entre 1986-2006, Cataluña ha transferido 213.963 millones de euros a las regiones menos desarrolladas de España, cuyos líderes regionales ahora ríen y ridiculizan la actual asfixia de recursos y tesorería de la Generalitat. Por eso, el modelo de financiación no es federal sino depredador, expoliador y regresivo.
Hartos de la ingratitud, de la ignorancia y de los tópicos anticatalanes que se remontan a tiempos de Quevedo, la Diada del 2012 marca un antes y un después. Ninguna democracia permite a su Tribunal Constitucional revocar una norma legal y estatutaria aprobada en referéndum. Ninguna economía y administración moderna esconde y hace opacas las balanzas fiscales a sus ciudadanos. Ningún Estado incumple lo que dictan los tribunales y retiene el autogobierno de las becas, discriminando a los hijos pobres de las regiones más ricas. Ninguno, salvo España.
El listado de agravios es proporcional al silencio e indiferencia que recibimos desde la España dialogante, abierta y cosmopolita que antaño elogiaba Cataluña como motor económico, innovador y creativo. No hay puentes, ni interés, ni voluntad de conocer al otro. Solo faltaba que Peces-Barba volviera a intimidar con bombardear Barcelona, tal y como antes amenazaron Azaña o Fraga. Viejo recurso trasnochado de autoridad e impotencia en plena globalización y rearticulación política de Europa. España está instalada en otra onda, en otra fase y en otro tiempo.
Como reacción veremos ahora muchos federalistas salir de los armarios. Justo cuando Cataluña inaugura un nuevo ciclo y cierra 140 años de esfuerzos por construir un Estado español que ha dejado de sentir como propio. El derecho a decidir se abre paso y tiemblan las telarañas de una España autonómica en plena crisis de todas sus instituciones. De aquellos vientos, estas tempestades de cambio, empoderamiento y libertad.

El que pensen d'España alguns alemanys!!!

Asunto: Asi nos ven en Alemania - la verdad sin disimulos

ASÍ NOS VEN EN ALEMANIA

La verdad sin disimulos.

Traducción de un artículo publicado el jueves 6 en varios periódicos económicos alemanes, por Stefanie Claudia Müller, su corresponsal en España:

Hoy, 6 de septiembre, se encuentran en Madrid los gobiernos de Alemania y España, acompañados de un nutrido grupo de empresarios, y donde seguro hablarán sobre las condiciones para poder otorgar más ayudas financieras a España o a su sistema bancario. En los dos lados se ha elevado el tono en los últimos meses y es con gran expectación que España espera ahora la decisión que va a tomar el Tribunal Constitucional alemán, que esa sí es crucial, el día 12, sobre la conformidad o no del rescate europeo y las obligaciones derivadas para los alemanes.

En Alemania crece la critica contra la supuesta "mentalidad de fiesta" de los españoles; en España los medios cada vez son más negativos con la supuesta dureza de la canciller Merkel. Pensamos que la situación es mucho más compleja de lo que presentan ambos gobiernos y la mayoría de los medios. España no es Grecia, pero España puede ser un paciente crónico si Alemania, junto con Europa, no contribuye a solucionar sus verdaderos problemas.

España no debería recibir más dinero sin que se cambie a fondo el sistema político y económico, hoy en manos de una oligarquía política aliada con la oligarquía económica y financiera, y sin que se aumente la participación ciudadana real en las decisiones políticas. Para no perpetuar la crisis y endeudar a los españoles durante generaciones, el Gobierno español debe reformar a fondo la administración de las comunidades autónomas y los ayuntamientos, en su mayoría en bancarrota y completamente fuera de control, sometiendo a referéndum el modelo de Estado.

Este tema es la clave del futuro de España, porque las regiones, ayuntamientos y diputaciones son los responsables de los dos tercios del gasto público -234.000 millones frente a 118.000 el Estado en 2011-, excluyendo la Seguridad Social -23.000 millones-, y este gasto se realiza en condiciones de descontrol, despilfarro y corrupción totalmente inaceptables. Las razones verdaderas de la crisis del país, en consonancia con lo dicho, nada tienen que ver con salarios demasiado altos -un 60 % de la población ocupada gana menos de 1.000 euros/mes-, ni pensiones demasiado altas -la pensión media es de 785 euros, el 63% de la media de la UE-15- ni pocas horas de trabajo, como se ha trasmitido a veces desde Alemania. A España tampoco le falta talento, ni capacidad empresarial ni creatividad. Tiene grandes pensadores, creativos, ingenieros, médicos excelentes y gestores de primer nivel.

La razón de la enfermedad de España es un modelo de Estado inviable, fuente de todo nepotismo y de toda corrupción, impuesto por una oligarquía de partidos en connivencia con las oligarquías financiera y económica, y con el poder judicial y los organismos de control a su servicio. En España no existe separación de poderes, ni independencia del poder judicial, ni los diputados representan a los ciudadanos, solo a los partidos que los ponen en una lista. Todo esto lleva también a una economía sumergida que llega al 20% del PIB y que frena la competencia, la eficacia y el desarrollo del país. Además, detrae recursos con los que podrían financiarse educación y sanidad.

Las ayudas para España, igual que para otros posible candidatos de rescates, no deben ir a bancos ya casi en bancarrota y fuertemente politizados. En la CAM, el Gobierno ha comprometido 16.000 millones de dinero público en lugar de cerrarla; en Bankia, 23.000, y el Ejecutivo acaba de darle 5.000 millones urgentemente para cubrir pérdidas en vez de cerrarla, y además de forma tan extraña que despierta todo tipo de recelos. ¿Por qué se ha utilizado el dinero de los españoles (FROB) en vez de esperar los fondos de la UE? Es lícito suponer que la razón es la siguiente: los bancos no quieren que la UE investigue sus cuentas.

Control estricto y duras condiciones. Ya el caso de Grecia ha demostrado que las ayudas europeas tienen que estar vinculadas a un control estricto y condiciones duras. Esas condiciones no pueden solamente representar recortes sociales o subidas brutales de impuestos, como hace ahora el Gobierno de Mariano Rajoy con la excusa de Europa . Se tiene que cambiar más en España que cortar gasto social, que de todos modos es mucho más bajo que en Alemania, y hay otros gastos infinitamente más relevantes que se pueden eliminar. Además, los casos de corrupción resultan tan escandalosos, incluso en el propio Gobierno, que uno solamente puede llegar a una conclusión: el dinero de Europa no puede ser manejado por personas tan increíblemente corrompidas.

La pasada semana el ministro de Industria Soria -imputado también por corrupción urbanística en Canarias- acusó al ministro de Hacienda en el Consejo de Ministros de favorecer descaradamente a la empresa líder de renovables, Abengoa, de la que había sido asesor, en la nueva regulación de estas energías, que reciben más de 7.000 millones de euros de subvenciones anualmente. Y Rajoy, al que entregó una carta probatoria, ni dijo ni hizo absolutamente nada.

No puede permitirse por más tiempo este nivel de corrupción, y menos aún a 17 regiones funcionando como estados independientes, con todos los organismos multiplicados por 17, desde 17 servicios meteorológicos a 17 defensores del pueblo, con 200 embajadas, 50 canales de TV regionales en pérdida, 30.000 coches oficiales o 4.000 empresas públicas que emplean a 520.000 personas, creadas específicamente para ocultar deuda y colocar a familiares y amigos sin control ni fiscalización alguna. En conjunto, unos 120.000 millones, equivalentes al 11,4% del PIB, se despilfarran anualmente en un sistema de nepotismo, corrupción y falta de transparencia.

Y con esto se tiene que acabar, entre otras cosas, porque ya no hay dinero. Los últimos datos de las cuentas públicas conocidos la pasada semana son escalofriantes. El déficit del Estado a julio ascendió al 4,62% del PIB, frente a un déficit del 3,5% comprometido con la UE para todo el año (del 6,3% incluyendo regiones y ayuntamientos). Pero lo realmente inaudito es que España está gastando el doble de lo que ingresa. 101.000 millones de gasto a julio frente a 52.000 millones de ingresos, y precisamente para poder financiar el despilfarro de regiones y ayuntamientos, que no están en absoluto comprometidos con la consolidación fiscal.

El tema del déficit público es algo que roza la ciencia ficción, y que ilustra perfectamente la credibilidad de los dos últimos gobiernos de España.

En noviembre de 2011, el anterior Gobierno dijo que el déficit público era del 6% del PIB; a finales de diciembre, el nuevo Gobierno dijo que le habían engañado y que el déficit era superior al 8%, y que se tomaba tres meses para calcularlo con toda precisión. A finales de marzo, se dijo que definitivamente era del 8,5%, y ésta fue la cifra que se envió a Bruselas. Dos semanas después, la Comunidad de Madrid dijo que sus cifras eran erróneas y el Ayuntamiento de la capital igual… el déficit era ya del 8,7%.

Sin embargo, la semana pasada el INE dijo que el PIB de 2011 estaba sobrevalorado y, con la nueva cifra, el déficit era del 9,1%; dos días después, Valencia dijo que su déficit era de 3.000 millones más; o sea, que estamos en el 9,4% y las otras 15 CCAA y 8.120 ayuntamientos aún no han corregido sus cifras de 2011. Lo único que sabemos es que están todas infravaloradas. El déficit real de 2011 puede estar por encima del 11%, por lo cual en 2012 se está gastando el doble de lo que se ingresa. Como dice el Gobierno de Rajoy, “estamos en la senda de convergencia”. Y es verdad… de convergencia hacia Grecia.

Claramente, la joven democracia española tiene todavía muchos déficits de representatividad y de democracia que deberían interesar a la canciller Merkel y también a Europa, si queremos evitar una Grecia multiplicada por cinco y salvar el euro. Esto es lo que ha hecho posible el despilfarro masivo de las ayudas europeas, con una asignación disparatada de las mismas, a pesar de que estas ayudas han supuesto una cifra mayor que la del Plan Marshall para toda Europa.

Es frustrante que a causa de este sistema oligárquico nepotista y corrupto se destroce talento y creatividad y que ahora muchos jóvenes se vean forzados a trabajar fuera, muchos en Alemania. Esa situación nos ha llevado a una distribución de riqueza que es de las más injustas de la OECD. La antaño fuerte clase media española está siendo literalmente aniquilada.

Resumiendo: no es una falta de voluntad de trabajo, como se piensa tal vez en algunos países del norte de Europa, lo que hace que España sufra la peor crisis económica de su Historia. Es un sistema corrupto e ineficiente. La crítica del Gobierno alemán y sus condiciones para un rescate de España se deberían concentrar en la solución de esos problemas. En caso contrario, solo conseguirán que una casta política incompetente y corrupta arruine a la nación para varias generaciones.

*Stefanie Claudia Müller es corresponsal alemana en Madrid y economista.

Dites de l'octubre

El bolet i el moixernó,
de l'octubre és el millor.

Quant l'octubre és finit
mor la mosca i el mosquit.

Caure de l'escambell (Almanac del cordill)

L'escambell és el tamboret o seient de de fusta baix, sense respatller, i amb un forat per a traginar-lo.

tant serveix per a enfilar-s'hi com per a seure, ben arran de terra. Quan en una casa naixia un noi després que ja hi hagués una nena, la gent deia: "aquesta noia ha caigut de l'escambell". Es referien al fet que la noia perdia els privilegis de pubilla, i la propietat passava a l'hereu mascle.

Bolets?

El bon boletaire no és pas qui arriba a casa amb el cistell més ple, sinó aquell que en marxar del bosc no deixa empremtes visibles del seu pas per allí. però encara hi ha un boletaire millor: aquell que recull deixalles  d'altres persones.

Rugbi del BO!!!

USAP

Dissabte dia 15 a les tres de la tarda a l'estadi Lluís Companys de Barcelona
Partit de bon Rugbi entre : l'USAP i el Toulouse
Hi sou tots convidats, enguany encara queden algunes entrades.

LA DIADA

Avui, 11 de setembre de 2012, una part important del POBLE, es farà sentir i veure per dir a tot el Món que ja n'hi ha prou de fer l'imbècil i que volem ser un nou estat d'Europa

Maite Mer i la Principal de la Bisbal

L'herbacol (Almanac del cordill)

L'herbacol (Cynara cardunculus) és una planta típicament mediterrània, semblant a les carxoferes. La flor, assecada, es fa servir per a fer matons i formatges. Primer, la flor es posa en remull en aigua tèbia, per a treure'n l'essència natural. Després es cola i s'afegeix a la llet que es vol formatjar.

Què és la PETJADA ECOLÒGICA?

La gran majoria de les activitats que realitzes en el teu dia a dia impliquen el consum de recursos naturals (energia, aigua, fusta, etc.), la generació de residus i l'ocupació d'un espai on portar a terme aquestes accions.

La nostra llar requereix d'un consum d'energia per tal que els electrodomèstics i els aparells elèctrics funcionin. Quan mengem, o quan ens desplacem d'un lloc a un altre, requerim d'un consum d'energia i recursos. Al mateix temps, el consum de productes relacionats amb l'alimentació, la neteja o l'oci, també implica el consum de recursos i la generació de tot un seguit de residus.

Tal com veurem, totes aquestes activitats "ocupen" un espai físic en el nostre planeta. Aquest espai físic és el que anomenem petjada ecològica o, dit d'altra manera, la superfície biològicament productiva (boscos, prats, cultius i mars) necessària per produir els recursos que consumim i absorbir els residus que generem.

El concepte de la petjada ecològica va ser creat al principi dels anys noranta per William Rees i Mathis Wackernagel, dos estudiosos de l'ecologia. Amb aquest concepte pretenien elaborar un indicador que permetés unir en un sol valor la superfície necessària per produir els recursos consumits per una determinada comunitat humana, així com la necessària per absorbir els residus que genera, independentment de la localització d'aquestes àrees.

D'aquesta manera, la petjada ecològica integra tant l'impacte que la comunitat realitza sobre la seva pròpia regió o país, com el que realitza en altres parts del món, a través de la importació de materials i energia, i l'exportació de residus. Els resultats obtinguts a través d'aquest indicador s'expressen en hectàrees per persona i any.

Així, per exemple, un ciutadà de Catalunya per viure necessita com a terme mitjà cada any gairebé 4 hectàrees, és a dir, l'equivalent a 5 camps de futbol. Aquesta superfície és la que necessitarà, per exemple, per cultivar els productes dels quals s'alimenta, pescar els peixos que consumeix, tractar els residus que genera, i disposar dels boscos dels quals extraurà la fusta i que, al mateix temps, absorbiran les emissions de gasos derivats de les seves activitats.

QUÈ ÉS LA CAPACITAT DE CÀRREGA?

La capacitat de càrrega és la superfície de terreny biològicament productiu del qual disposem en un territori per produir el que consumim i per absorbir els residus que generem.

Ens indica els recursos naturals als quals podem accedir a partir de les superfícies de boscos, cultius, pastures o mar que existeixen en una regió, un país o el conjunt del planeta. La capacitat de càrrega ens permet conèixer els límits al nostre consum.

Si repartim la superfície productiva de la Terra entre tots els seus habitants, a cada persona li corresponen 1,8 hectàrees per cobrir totes les seves necessitats.

Què passaria si una part de la població del planeta utilitzés més d'aquestes 1,8 hectàrees?

Doncs que no hi hauria suficient territori per produir i absorbir allò que consumim i els residus que generem. En l'actualitat ja són necessaris 2 planetes Terra per satisfer el nostre model de consum! El nostre estil de vida és, per tant, INSOSTENIBLE.

QUÈ ÉS EL DÈFICIT ECOLÒGIC?

Si una població com la de Mataró utilitza major superfície de terreny productiu del que disposa en el seu municipi, diem que es produeix un dèficit ecològic.

Per tant, si la petjada ecològica d'una població és més petita que la capacitat de càrrega del territori en què habita, aquesta població és autosuficient, ja que no consumeix més recursos dels que disposa en el seu territori. És, per tant, una població sostenible.

En canvi, si la petjada ecològica d'una població és major que la capacitat de càrrega del territori en què habita, la regió té dèficit ecològic, ja que s'utilitza més terra que la que la població té disponible. Llavors la població està essent insostenible, ja que utilitza terres productives d'altres llocs del món, o bé recursos de les generacions futures.

ULL!!!

Avui el món entre en dèficit ecològic!!!
España ja hi va entrar el 20-04-2012!!!

Horaci - (Quintus Horatius Flaccus)

POTS FER FORA LA NATURA AMB UNA AIXADA, PERÒ SEMPRE TORNARÀ!

Arròs a la cassola

Almanac del cordill.

L'arròs a la cassola demana paciència.
Que la ceba del sofregit agafi la densitat de la mel i el color de la fusta vernissada.
I poca cosa més: si de cas, un brou de verdures en comptes d'aigua, un grapat de camagrocs secs i un polsim d'il·lusió.

El que fan els veïns!!!

El que cal i no es fa.

Està escrit en castellà, però val la pena l'informació que conté!

Lo que PUEDE hacer un gobierno en 56 días.

P.ej, ahora mismo el francés. y en 56 días el diferencial del bono de Francia ha bajado respecto al alemán a 101, y el nuestro con tanto recorte volando por +500.

Ésto es lo que ha hecho Hollande (hechos, no palabras, pero en serio) en sólo

56 días:
...
- Ha suprimido 100% de los coches oficiales y los ha subastado; y lo recaudado se destina al Fondo de Bienestar para ser distribuido a las regiones con el mayor número de centros urbanos con los suburbios ruinosos.

- Ha hecho enviar un documento (doce líneas) a todos los organismos estatales dependientes de la administración central en el cual les comunicaba la abolición de los "vehículos de empresa" desafiando de manera provocativa e insultando a los altos funcionarios, con frases como "si un ejecutivo que gana 650.000 euros año, no puede permitirse el lujo de comprar un buen coche con sus ingresos del trabajo, quiere decir que es demasiado ambicioso, que es estúpido, o que es deshonesto. La nación no necesita ninguna de estas tres figuras". Touchè. Fuera los Peugeot y los Citroen. 345 millones de euros salvados de inmediato, y trasladados a crear (apertura 15 de agosto 2012) 175 institutos de investigación científica avanzada de alta tecnología, asumiendo la contratación de 2560 jóvenes científicos desempleados "para aumentar la competitividad y la productividad de la nación".

- Ha abolido el concepto de paraíso fiscal (definido "socialmente inmoral") y promulgó un decreto presidencial de de urgencia estableciendo un porcentaje del 75% de aumento en la tributación para todas las familias que, netos, ganan más de 5 millones de euros al año. Con ese dinero (manteniendo así el pacto fiscal) sin que ello afecte un euro al presupuesto, ha contratado a 59,870 licenciados desempleados, de los cuales 6.900 desde el 1 de julio de 2012, y luego otros 12.500 el 1 de septiembre como profesores en la educación pública.

- Ha privado a la Iglesia de subsidios estatales por valor de 2,3 millones de euros que financiaban exclusivos colegios privados, y ha puesto en marcha (con ese dinero) un plan para la construcción de 4.500 jardines de infancia y 3.700 escuelas primarias, iniciando un plan de recuperación la inversión en la infraestructura nacional.

- Ha establecido el "bono-cultura" presidencial, un mecanismo que permite a cualquiera pagar cero impuestos si se constituye como cooperativa y abre una librería independiente contratando al menos dos licenciados desempleados de la lista de desempleados, con el fin de ahorrar dinero del gasto público y realizar una contribución mínima al empleo y al relanzamiento de nuevas posiciones sociales.

- Ha abolido todos los subsidios gubernamentales a las revistas, fundaciones y editoriales, sustituyéndolos por comités de "emprendedores estatales"" que financian acciones culturales sobre la base de la presentación de planes de negocio relacionados con estrategias de mercado avanzadas.

- Ha puesto en marcha un procedimiento muy complejo en el que ofrece a los bancos una elección (sin impuestos): Quien proporcione préstamos blandos a empresas francesas que produzcan bienes recibe beneficios fiscales, quien ofrece instrumentos financieros paga una tarifa adicional: lo tomas o lo dejas.

- Ha reducido en un 25% el sueldo de todos los funcionarios del gobierno, el 32% de todos los diputados y el 40% de todos los funcionarios estatales de alto nivel que ganan más de 800 000 € por año. Con esa cantidad (alrededor de 4 millones de euros) ha establecido un fondo que ofrece garantías de bienestar a las "madres solteras" en condiciones financieras difíciles garantizándoles un salario mensual por un período de cinco años, hasta que el niño vaya a la escuela primaria, y tres años si el niño es mayor. Todo ello sin modificar el equilibrio del presupuesto.

Resultado: miren qué SORPRESA! El diferencial con los bonos alemanes cayó, por arte de magia. Ha llegado a 101 (el nuestro viajando por 570). La inflación no ha aumentado. La competitividad de la productividad nacional se ha incrementado en el mes de junio por primera vez en tres años. ¿Hollande es un genio de la economía?

De qui son els recursos NATURALS?

https://www.youtube.com/watch?v=rZOzKPGXL5s&feature=player_embedded

Sovint el seny i el sentit comú és l'última cosa que pensen fer servir els "POLÍTICS"

Foc, tramuntana i parets de pedra seca

Foc, tramuntana i parets de pedra seca  

JOSEP ROST BAGUDANCH

Diumenge 22 de juliol a l'Empordà: foc, fum i cendra. Avui, arbres negres, terra grisa, i flaire de carbó cremat. Ens queda la sensació que ha passat una gran catàstrofe a la comarca, sensació amplificada pel que llegim i escoltem a tot arreu: territori arrasat, devastat, destruït. El nostre Empordà! Ara, un cop apagades les flames, convé reflexionar sobre la situació que ha portat a aquest gran incendi, analitzar les seves causes i les seves conseqüències, i valorar les actuacions que cal prendre, o no, a partir d'ara.
Per començar, podem preguntar-nos: és un incendi com aquest una catàstrofe en tots els sentits? Aquesta pregunta pot semblar, a alguns, una mica fora de lloc. Com pot no ser una catàstrofe? Bé, anem per parts: per descomptat, la pèrdua de quatre vides humanes en primer terme, i de béns materials en segon lloc (cases, bestiar, granges, càmpings, etc.) és un fet tràgic, sense pal·liatius. Cal donar suport als familiars de les víctimes de l'incendi, i solidaritzar-nos amb qui ha perdut la casa o els mitjans per guanyar-se la vida.
D'altra banda, és àmpliament acceptat que aquest incendi, o qualsevol altre, suposa una catàstrofe ecològica innegable. La pèrdua del bosc s'assumeix com un fet dramàtic i en tots els casos negatiu. Però cal saber que els boscos de l'Empordà que s'han cremat (com la majoria de boscos que són afectats per incendis al nostre país) són majoritàriament suredes, i també alzinars i pinedes de pi blanc, acompanyats per un sotabosc de brucs, arboços, llentiscles i altres matolls. Aquesta vegetació es regenera amb una facilitat i rapidesa sorprenent després d'un incendi. Les alzines sureres resisteixen el foc gràcies a la capa aïllant que els confereix el suro i rebroten tot seguit des de la capçada, com també ho fan les alzines cremades. D'aquesta manera, en pocs anys la vegetació torna a assemblar-se molt a la que hi havia abans del foc. En el cas del pi blanc, les seves pinyes s'obren per la calor del foc, alliberen els pinyons i aquests germinen durant la primavera següent. Aquests nous pins creixeran fins a formar una nova pineda, similar a la d'abans de l'incendi, al cap d'uns 30 anys després d'haver-se cremat. Pel que fa a la fauna, la zona cremada no és cap desert: moltes espècies sobreviuen al pas del foc, i un cop l'incendi s'ha acabat, van apareixent diferents espècies d'ocells, mamífers, rèptils i invertebrats, que entren a la zona cremada a mesura que el nou hàbitat format per la vegetació en regeneració els és propici. Per tant, convé valorar molts aspectes diferents abans de qualificar un incendi com a catastròfic pel medi natural. El foc forma part dels ecosistemes mediterranis, i moltes de les espècies que en són pròpies hi conviuen bé.
Cal tenir això en compte també a l'hora de plantejar segons quines actuacions a les zones cremades; en especial, ens referim a les repoblacions d'arbres, que ja s'han començat a proposar des de diversos sectors (fins i tot amb campanyes promogudes des de les xarxes socials). Cal fer nosaltres el que, com hem explicat, ja s'encarrega de fer la natura, molt millor que l'home (compta amb una experiència mil·lenària!), i sense invertir-hi ni un ral?
En qualsevol cas, un gran incendi com el de l'Empordà és un risc molt alt per a la població que hi viu, i també per als bombers i altres persones que participen en la seva extinció. Com evitar aquest tipus d'incendis que, amb vent de tramuntana i baixa humitat atmosfèrica, esdevenen incontrolables fins que no canvien les condicions, i poden cremar milers d'hectàrees en poques hores? Sempre acostumem a fixar-nos en les causes més properes: la cigarreta mal apagada. I ens hi hem de fixar, és clar: cal evitar aquesta mena de comportaments, perquè una acció individual posa en perill moltes vides. La cigarreta, apaguem-la al cendrer del cotxe!
No obstant, un cop encès el bosc, mai es produeix un gran incendi si falta l'altre factor clau: combustible en abundància. I d'això, en aquest país, en tenim cada cop més: l'abandonament de les zones rurals, i de les terres abans dedicades al conreu i a la pastura, ha estat continu durant les últimes dècades. La nostra societat ha deixat d'aprofitar els recursos naturals que ens ofereix la natura propera: els ramats pasturant, les vinyes, les oliveres i el cereal van fent-se més rars, com els mateixos pastors i pagesos (la dada esfereeix: en els últims deu anys, la meitat dels pagesos catalans han plegat; per pensar-hi).
Els pins cremats de l'Empordà ens deixen veure, ara, les parets de pedra seca i les feixes que havien construït els nostres besavis per produir el seu vi i el seu oli. De la mateixa manera, dels boscos abans se n'aprofitava la llenya, el carbó, el suro, etc. Tots aquests recursos naturals els seguim necessitant i utilitzant, però ara la major part l'importem d'altres indrets i països. I les terres abans dedicades al seu aprofitament, el bosc les engoleix, lentament però contínua, i peça a peça, les taques forestals es van connectant fins a formar grans masses boscoses contínues. És el combustible ideal, a punt per cremar en forma d'un gran incendi, qualsevol dia d'estiu, sec i amb tramuntana. Poc hi poden fer els mitjans d'extinció davant situacions com aquesta. De fet, tot i haver destinat molts recursos a aquests mitjans en els últims anys, paradoxalment, cada vegada hi ha més incendis i més grans.
Per tant, podríem dir que els grans incendis d'avui cremen sobre les cendres del nostre sector primari. Les activitats agropecuàries i forestals eren la millor gestió per a prevenir aquests grans focs. I encara ho són. Els incendis no s'apaguen a l'hivern, com se sol dir: és completament inviable, pressupostàriament parlant, de netejar tots els boscos (per cert, quina expressió tan desencertada, equiparar la vegetació amb brutícia) per reduir-ne el combustible. Els grans incendis s'eviten gestionant el paisatge en el dia a dia i evitant tanta continuïtat en les masses boscoses com tenim ara. Això es pot aconseguir potenciant el sector primari local, facilitant l'accés a la terra i protegint els nostres pagesos. I cal fer-ho des de dalt, amb programes audaços de l'administració per fomentar el sector primari, i també des de baix, promocionant individual i socialment aquest sector: per exemple, comprant aliments a productors locals, o fent servir biomassa, extreta dels nostres boscos de forma sostenible, per escalfar la casa en comptes d'utilitzar petroli.
La defensa del nostre sector primari, per tant, és una qüestió de vital importància: no només pel que suposaria d'augmentar el nostre grau d'independència actual respecte les importacions de productes de primera necessitat (aliments o energia), i de crear llocs de treball, sinó també per gestionar el territori d'una manera eficaç i prevenir grans incendis com el que ha cremat a l'Empordà fa uns dies. El debat sobre els incendis ens porta al debat sobre l'aprofitament dels recursos naturals, l'economia, la sostenibilitatÉ Com més aviat ens hi posem, menys haurem de lamentar les conseqüències dramàtiques per a la població local d'un altre gran incendi. La gestió que ens cal ara no és plantar més pins; és la defensa i foment d'un sector primari local i sostenible. Aquesta és la millor prevenció.

ESPAÑA en DEU frases

Espanya en deu frases

Josep Maria Vall Comaposada

Un dels mètodes més fiables per mesurar el geni nacional d'un poble és mitjançant l'anàlisi del seu pensament col·lectiu. De vegades, els catalans infravalorem massa el pensament espanyol, força infecund i reaccionari en línies generals, però que els ha servit per sotmetre'ns durant centenars d'anys. De fet, ni que avui dia sembli inversemblant, fins a la pèrdua de les darreres colònies d'ultramar a la Universitat de Madrid s'impartia una assignatura anomenada Arte de la colonización dins els estudis de carrera funcionarial i diplomàtica.

A mitjans segle XVIII, l'enciclopedista francès Louis de Jaucourt es preguntava "Però què es deu a Espanya? Què ha fet Espanya per Europa?". I ell mateix es responia amb un lacònic "res". Un compatriota seu, Montesquieu, sorprès per la inoperància i ganduleria dels espanyols, ja advertia en les Cartes Perses que a Espanya "la noblesa s'adquireix a les cadires".

Com que les opinions dels estrangers podrien ser exagerades o tendencioses, el millor exercici metodològic és analitzar frases o expressions dels propis espanyols que ajudin a comprendre els trets caracterològics que han fet el pensament espanyol d'essència castellana tan irrellevant i antipàtic arreu del món.

És per això que hem cercat deu màximes o sentències prou representatives del pensament espanyol de diverses èpoques. La selecció hagués pogut ser més àmplia, però les conclusions seguirien sent igual d'inquietants. Així, generació rere generació, trobem una mateixa constant: el pitjor del pensament espanyol no desapareix amb el temps sinó que es perpetua i es reformula a sí mateix per donar-se una perversa pàtina de modernitat. Per evitar recular massa en la cronologia, i en el benentès que totes les societats evolucionen, ens hem cenyit a expressions posteriors al 1812, data on els espanyolistes diuen que es fonamenta la seva nació moderna.

1) ¡Muera la libertad! ¡Vivan las cadenas! Amb aquest demencial crit va rebre el poble madrileny al rei Fernando VII, quan aquest va fer la seva entrada triomfal a la capital el 1814, tornant de l'exili francès. Per si fos poc, els madrilenys van desenganxar els cavalls del seu carruatge per estirar-lo amb tracció humana, i el van dur pels carrers de la Villa y Corte com si d'un faraó o un sàtrapa es tractés. No és estrany que veien aquella rebuda premedieval, el borbó restablís el règim absolutista i es permetés tot tipus de demagògies i abusos.

2) Vuelva usted mañana és el títol d'un imprescindible article de Mariano José de Larra, publicat el 1833, que reflecteix magistralment el patètic funcionament de l'administració espanyola posterior a la Primera Restauració borbònica. Malauradament, Ebre enllà, aquesta resposta encara es pot sentir en alguns funcionaris públics. Larra era un madrileny intel·ligent. Potser per això es va suïcidar. Seria conscient que l'Espanya que ell volia reformar era immutable?

3) Mejor honra sin barcos que barcos sin honra va ser la pertorbada divisa que ha anat conduint la política exterior espanyola de derrota en derrota fins el desastre final. Va ser pronunciada el 1866 per l'almirall Casto Méndez Núñez quan, amb l'estat en bancarrota (com ara), es van reclamar quantioses indemnitzacions al Perú i Xile en concepte de reparacions colonials per llurs independències, obtingudes quaranta anys abans. Els sudamericans, lògicament, s'ho van prendre a broma fins que l'armada espanyola va començar a bombardejar els seus ports. Aquesta folla aventura militar va acabar en desastre; les successives també. Fins que el 1898 a Espanya ja no li van quedar ni barcos ni honra.

4) Son españoles los que no pueden ser otra cosa es la frase lapidària que va pronunciar Antonio Cánovas del Castillo, artífex de la Segona Restauració borbònica, durant la redacció de la constitució espanyola de 1876. Davant la dificultat de definir el que era ser espanyol i el desprestigi que representava ser súbdit d'aquell estat fallit, no era fàcil trobar una accepció que convencés. Segle i mig després, les coses no han canviat gaire.

5) ¡Que inventen ellos! Amb aquesta alegre expressió del 1906 el pensador Miguel de Unamuno va sentenciar que majoritàriament els espanyols estan desprovistos d'esperit innovador. Però enlloc de lamentar-se'n com faria Ortega y Gasset, proposava que aquesta mancança fos assumida desacomplexadament com una característica més del caràcter propi. Gairebé tothom hi va estar d'acord.

6) Ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en este mundo va pontificar sense immutar-se José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, durant un discurs l'any 1934. Una bajanada tan rotunda com aquesta no es troba ni en el Mein Kampf de Hitler ni en els discursos de Mussolini. Potser caldria inscriure l'obra escrita del precursor de la dialéctica de los puños y las pistolas, entre els autors més destacats del surrealisme hispà.

7) ¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte! El general feixista José Millán-Astray, fundador de la Legión, es va adreçar amb aquest grotesc crit a l'auditori congregat a la Universitat de Salamanca el 1936, tres mesos després del cop d'estat encapçalat pel seu company i amic Francisco Franco. No cal dir que pronunciar aquestes paraules en un temple d'intel·ligència, com és una universitat, ja dóna pistes sobre la categoria intel·lectual i ètica dels oficials de l'exèrcit espanyol.

8) ¡Quieto todo el mundo! ¡Se sienten, coño! Prova que l'esperit ancestral del castissisme espanyol perviu de generació en generació és l'ordre que el coronel de la Guardia Civil, Antonio Tejero, va proferir el 23-F del 1981 durant l'assalt al Congrés de Diputats de Madrid. Tots els cops d'estat solen comportar violència, però no tanta xabacaneria i cutresa. Al costat del chusquero colpista del tricorni, Napoleó, Ataturk o Pinochet semblen els àrbitres de l'elegància.

9) ¿Por qué no te callas? Aquesta pregunta retòrica va ser etzibada pel rei Juan Carlos I al president veneçolà Hugo Chávez durant la XVII Cimera Iberoamericana celebrada a Santiago de Xile el 2007. Chávez estava criticant l'anterior govern de José M. Aznar -qui havia auspiciat el fracassat cop d'estat reaccionari del 2002 a Caracas- i el Borbó, sense guardar cap forma ni educació, va tallar-lo de tant abrupta manera. L'hereu de Franco va demostrar mundialment que, a part d'un penques, és també un prepotent. Qui sap si amb aquella actitud neocolonial pensava fer valer els títols de rey de las Indias, de las Islas y Tierra Firme del Mar Océano.

10) ¡Que se jodan! És l'esperpèntic improperi llençat fa pocs dies a les Corts per Andrea Fabra (PP) contra els ciutadans víctimes de les retallades del govern de Mariano Rajoy. L'únic mèrit de la diputada "popular" per ocupar l'escó és ser la filla del cacic castellonenc Carlos Fabra, fatxa reconegut implicat en múltiples delictes de corrupció. El nepotisme parlamentari ha estat una constant en la vida política espanyola des de la instauració del règim borbònic. I així ens ha anat.

Amb aquests exemples hem vist que el pensament espanyol produït en aquests darrers dos-cents anys no ha donat gaire de sí. I el que és pitjor, els mateixos símptomes d'absurditat, ultramuntanisme, bogeria i aberració d'èpoques pretèrites segueixen vigents en una part significativa de l'espanyolisme actual. Sense anar més lluny, arrel dels greus incendis de l'Empordà d'aquest estiu, les piulades catalanòfobes que els espanyols han fet al Twitter han superat -i de llarg- les mostres de suport. L'odi anticatalà torna a brollar amb virulència a Espanya.
Per no espantar en excés als lectors, oferirem només un petit i amarg tast de les desaprensives paraules que han estat pronunciades amb total impunitat aquests darrers dies. Un tal Javi de la Torre es planyia foteta "Pobres catalufos, pidiendo ayuda en catalán, ahí se quemen todos"; i el genocida en potència anomenat Koke Campos García advertia: "Atención un mensaje para toda ESPAÑA: estos catalanes se creen muchas cosas así que... Muerte a todos, sin compasión. Gracias". De res.

Tanmateix, mai no diré que el pensament català sigui superior a l'espanyol. En català també s'han pronunciat absurditats diverses. Però de debò que costa trobar expressions, col·lectives i individuals, tan aberrants i desproporcionades com les que els espanyols han llegat a la humanitat. Si els defensors de Barcelona durant el setge de 1714 combatien sota el lema "Viurem lliures o morirem" i els madrilenys del 1814 (just un segle exacte després) rebien el Borbó al crit de "Muera la libertad", és que hi ha un abisme profund entre la cosmovisió d'uns i d'altres.

L'explicació a aquesta divergència ens la dóna Antoni Gaudí -que ja va vaticinar el fracàs de la unitat d'Espanya per les diferències insalvables entre el pensament català i l'espanyol de matriu castellana- quan assegurava que mai s'aconseguiria la fusió d'ambdues mentalitats: "No ens podrem soldar mai. Els puntals del poble català són el govern, el comerç, l'art; tot, coses sintètiques. Els castellans són abstractes, i l'abstracció porta sempre als extrems, que són la màxima abstracció. (...) Els catalans som del mig, som la gent d'equilibri. (...) De manera que, les nostres qualitats, els del centre no les tenen, ni tampoc els nostres defectes; no hi ha soldadura." No seré jo qui gosi rebatre al nostre gran arquitecte universal.

I aquí és quan toca preguntar-nos: no seria ja hora que deixéssim que el genuí pensament català rebroti lliure en una Catalunya sobirana i tan allunyada mentalment com sigui possible de les astracanades mesetàries dels nostres colonitzadors? Ni que sigui per conservar la nostra pròpia salut mental...