Plantar o sembrar... (Almanac del cordill)

És temps de plantar tomàquets, carbassons, melons, cogombres, síndries, albergínies i pebrots.

Quan parlem de sembrar ens referim a colgar les llavors.

tomàquet

albergínia

carbassó

 Quan diem plantar volem dir trasplantar una petita planta.

albergínia

carbassó

Tomàquet

Patates, trumfos i creïlles

Des que van arribar d'Amèrica, la patata s'ha convertit en aliment bàsic per a milions d'europeus.
Ara, el cultiu creix molt a l'Àsia i a l'Àfrica.
A Catalunya tenim patates delicioses com les del buffet o les kanabec.
Compreu-ne un sac i guardeu-les en un rebost fosc i fresc.
 Si broten traieu-ne els grills per evitar que es panseixin.

Buffet

La del Buffet no és arrodonida i te moltes malformacions i ulls, que fa difícils de pelar-les, cosa que les ha relegades a un segon terme ja que la gent no te pas paciència per pelar-les i prefereix les de fàcil maneig.
És una patata cremosa, gustosa i una mica dolça ideal per a bullir-la.
La d'Alinyà, es d'aquesta varietat

Kanabec

La kanabec o kennebec és una patata més versàtil, serveix per fregir, bullir, al forn o al micro-ones. La de Prades , es d'aquesta varietat

Les canyes

canya

1 1 f. [LC] [BOS] Planta perenne i rizomatosa de la família de les gramínies, forta i de gran desenvolupament, de fulles amples i flors agrupades en panícula terminal, procedent de l’Àsia, sovint plantada i naturalitzada a les vores de rambles i torrenteres, riberals dels rius i marges de camins (Arundo donax)(almanac del cordill)
Les canyes són una gran ajuda a l'hort.
Talleu-les en Lluna Vella.
Ens serviran per asprar les tomaqueres i les mongeteres.
Millorarem la producció si asprem també plantes de cogombres i pèsols.

 

Les canyes musicals

 

Una canya, inxa o llengüeta és una tira fina, en un principi de canya, que es fa vibrar per produir música. Les llengüetes dels instruments musicals solen ser fetes de canya de l'espècie Arundo donax, però també n'hi ha de plàstic, fusta o metàl·liques.
Per a un instrument determinat, diferents canyes produeixen sons amb efectes i estils distints. Les canyes varien en resistència, per exemple, i les resistències varien entre els fabricants. La resistència, o duresa, d'una canya afecta l'articulació i la dificultat a produir un so ple. Una bona canya produeix un so lleuger després de ser tocada per una estona, mentre que canyes dolentes poden produir un bon so immediatament i es desgasten de pressa.

Canya simple

Les canyes o llengüetes simples són usades, des de fa més de 4.000 anys, per a instruments variats de vent. L'utilitzen el clarinet i el saxòfon entre els instruments de l'orquestra. Pel que fa als instruments tradicionals no és tan freqüent com la canya doble. Es troba en els bordons de molts tipus de cornamuses, entre ells el sac de gemecs, així com al reclam de xeremies eivissenc, als orgues de boca i al launeddas sard.
Entre els fabricants de canyes es troben Medir de Palamós, Xilema del País Valencià, Vandoren i Rico, entre altres. La millor canya, per fer música, creix a l'Empordà i també a la regió provençal del Var.

Doble canya

Les canyes, llengüetes o inxes dobles, produeixen un so molt diferent de les canyes simples. Hi ha diversos tipus de canyes dobles que fan sonar el fagot, l'oboè, els grall de la gaita i del sac de gemecs, el corn anglès, la Xeremia, la tenora, el tible, la gralla, la dolçaina, etz.

Oboè

Fagot

Tenora

Anada a buscar oli a ASPA (Segrià) 24-01-2015

 Enguany com cada any des de en fa més de 25 hem anat a Aspa.
Abans però hem fet una visita cultural: Casa central del Canal d'Urgell a Mollerussa.

Casa del Canal

Explicació de la seva construcció

 

 

 

 

El terrible bruel dels Estanys...(Almanac del cordill)

En temps de fam, el Comte d'Empúries va manar que es repartís tot el gra de les sitges entre els súbdits.
Un ric de la contrada va voler esquivar l'ordre, enduent-se tot el blat en un carro tibat per una parella de bous.
Però era negra nit, i els bous es van enfonsar als aiguamolls de l'Empordà...

I des de llavors als aiguamolls  se senten els bruels dels bous ofegats...
Que en realitat són els crits del bitó, una au que cria a l'Empordà

Bitó comú.- (Botaurus stellaris) és un ardeid molt solitari, sedentari i escàs als Països Catalans.
Emet crits en forma de brams que recorden els dels mamífers (origen del seu nom castellà avetoro) i el seu vol és lent i pausat, semblant al de l'òliba. A més, i en situacions de perill, es camufla perfectament, tot estirant el bec enlaire i restant immòbil en aquesta posició, perquè, d'aquesta manera, deixa al descobert una sèrie de ratlles obscures i clares en el coll que trenquen la seua silueta i la difuminen en el fons de tiges grogues i d'ombres fosques. Si, en aquests moments, les canyes es belluguen endutes pel vent, el bitó comú oscil·larà al mateix compàs. El resultat és sorprenent puix que aquest ocell, d'aquesta manera, es fa fonedís.^[3]

ELS TRES TOMBS A CASTELLTERÇOL

A Castellterçol les tradicions populars i gremials, s’han mantingut  al llarg dels anys gràcies a la ferma voluntat dels qui cada any organitzen la festivitat del sant.

ELS TRES TOMBS A CASTELLTERÇOL

Sant Antoni Abad, nascut a l’antic Egipte , a la regió de Tebaida, expliquen els seus biògrafs, que va venir a Barcelona a l’època que el Sant obrava prodigis.  En arribar a Barcelona es va trobar amb una truja que portava un porquet a la boca i que no podia caminar ja que havia nascut esguerrat.  La truja va posar el garrinet als peus del sant el qual va beneir l’animaló i al acte es va posar a caminar. Expliquen que la truja va seguir sempre mes al sant fins a  la seva mort als 103 anys, el porc es va cuidar d’enterrar el sant. Des de  llavors se sol dibuixar  i esculpir a sant Antoni amb un poquet al costat.

La festa de Sant Antoni Abad però, en els darrers anys ha agafat una volada que uns quants anys enrere no tenia. Si  bé es cert que cap els anys 50 del segle passat, el bestiar de peu rodó que formaven els cavalls, eugues, mules, burros i burrets a la festa del patró, omplien places i carrers en la seva desfilada dels tres tombs,. Van anar desapareixent de manera  espectacular, tota vegada les maquines i tractors van suplir les tasques que dits animals  feien.

Els abanderats cada any es renovem segons l’ordre que ocupen a la llista d’agremiats, son els qui carreguen amb la responsabilitat d’organitzar la festa en tots  els seus detalls, carrega que porten ben de  gust a canvi de tenir l’honor de ser els  abanderats de l’any.

La festa es molt lluïda, hi participa tot el poble, primer ofici en honor del patró amb benedicció del panet de Sant Antoni, esmorzar amb coca i vi bo al local al pavelló municipal, després la cavalcada, amb la benedicció dels animals i tractors. A les 6 de la tarda cafè concert, per la orquestra  Rosaleda (fa 60 anys  que ens acompanyen) i finalment ball,  traspàs de capes i barrets dels administradors  que surten amb el que entren.

 No ens descuidem el tortell de massapà. Postre que es menja a totes les cases.

La història del Gremi

Tothom coneix a Castellterçol, la vida i miracles del gran patrici Josep Gallés i Malats, el qual va néixer el 1863 i va morir al 1920. Gallés fou un dels castellterçolencs que més va fer, per conservar i potenciar la vida del seu poble. Avui voldria fixar l’atenció del lector en el Gallés tradicionalista i amant de les festes populars.

En el llibre de recull de retalls de premsa, fotografies dels seus quadres, poesies dedicades al poble i tot un ventall de documents escrits que parlen de la Vila dels segles XVIII, XIX i XX, hi ha festes religioses, festes majors, esdeveniments importants, etc, etc, però no hi hem trobat cap crònica, ni cap referència a la festa dels Traginers del 17 de gener. En els àlbums de fotografies, però, si que n’hi ha dues o tres que ja hem publicat en els programes de Sant Antoni d’anys anteriors, on s’hi veuen els homes dalt dels cavalls i d’altres, acompanyant la comitiva, ja sigui a la Plaça de Cal Llauner o a la de l’Ajuntament i fins hi tot davant de l’església. Per què en Josep que va estimar tant el seu poble, les seves festes i les seves tradicions, no va escriure cap crònica ni notícia sobre aquesta escaiença de cada any, el dia 17 de gener festivitat de sant Antoni Abat?

És un misteri que no hem pogut esbrinar. Si que és cert, que com m’explicava fa uns anys el Paco Morell, la festa de Sant Antoni Abat durant dècades es va anar celebrant dins d’un cercle més aviat reduït als traginers, algun pagès i poca cosa més. Que alguns anys amb prou feines si hi havia diners per a llogar una orquestra. Que les primeres dècades d’aquest segle hi havia molta pobresa i quasi misèria al poble que no feien pas massa possible celebracions d’aquesta mena. Malgrat tot, però, trobo difícil de trobar una explicació lògica i satisfactòria al fet que acabem d’apuntar sobre el “periodista o cronista” i escriptor, Josep Gallés.

Dit això retornem a agafar el fil de la història, tal com l’anem fent. Aquest any un dels administradors del Gremi, és en Jaume Vila de la Ginabreda. En Jaume té bona memòria i recorda la Festa en els anys de la seva infantesa. Explica que quan era “una canalla”, entre els 10 i els 12 anys, en la diada de Sant Antoni a la Plaça Prat de la Riba el Ramon Fañé i l’avi de cal Basses, ballaven el “tirotete” vestits amb aquelles bruses fins a sobre els genolls, de color negre o bé ratllades, tal com duia el Benet de Cal Barres.

Quan en Jaume tenia 16 anys, cap el 1950, el seu pare Joan Vila i Forcada va ser administrador de la festa. Es curiós remarcar que tan el pare com el fill es diuen Vila i Forcada, tota vegada que la iaia portava aquest cognom. Doncs bé, aquell any, dèiem, va caure una nevada de 3 pams i el dia de la festa la Cavalcada dels tres tombs no va pas poder sortir.

Segueix explicant en Jaume que quan era un infant, era consuetud passar per les cases de pagès a demanar farina, amb la qual es feien les coques i potser els panets que es beneeixen en acabar l’ofici dedicat al Sant. En aquells anys els cereals es duien a molinar en el Molí d’en Pujol de Moià, a la carretera que duu a Vic, amb la corresponent guia. Eren aquells temps en els quals hom entregava les saques de farina al forner, el qual et donava els corresponents “vales” o tiquets, entregant els quals et donàven el pa, els llonguets o la coca, corresponent cada tiquet a un quilogram. En el forn de dalt hi havia la família d’en Manel Gallés, a la Clusella en Jaume Galí i al forn de baix hi havia en Jaume Padrós. No cal dir que en aquells anys menjar un panet o un tros de coca de forner, era tota una festa. L’abundància d’avui era impensable.

Fa de mal dir quan fou i en quin moment, que la festa va anar en augment i mica en mica va anar engrescant a celebrar-la, no solament als del gremi dels traginers, pagesos del poble i de les cases de pagès, sinó també a la resta, com els treballadors de les fàbriques, -uns set cents en els anys 50/60,- els botiguers, paletes, ram de la construcció i escolars.

La veritat sigui dita, és que a partir de l’any 1978, ara en fa 21 quan es va redactar el reglament del règim interior, del Gremi de Traginers de Sant Antoni Abat de la Vila de Castellterçol, la festa s’ha popularitzat de tal manera que avui la celebra tot el poble i encara més si s’escau com l’any passat que era en dissabte i enguany que cau en diumenge, s’hi afegeixen els forasters o visitants i amics de les tradicions que no es volen perdre pas la vistositat d’una diada en la qual el bestiar n’és el protagonista.

Mentre hi hagi un vilatà que sigui devot d’aquest Sant Ermità tant important, hi haurà festa, festa en la qual els del Gremi no regategen esforços ni treball, per a fer-la brillant i participativa i escampar l’alegria de la diada a tothom qui vulgui ser-hi.

Joan Capdevila

Article publicat al programa del Gremi de Sant Antoni de l'any 1999

Les aranyes (Almanac del Cordill)

Tot i la mala fama, les aranyes són bones caçadores d'insectes.
Ja ho va deixar escrit el poeta i visionari William Blake:
 "el noi que mata l'aranya, haurà de suportar la mosca"

El paisatge (l'Almanac del cordill)

El paisatge parla de la gent del país.
Per això és bo i necessari de vetllar per un paisatge bell i saludable.
Els pagesos tenen una gran responsabilitat en la gestió del paisatge.

Per això necessiten el suport de la gent de tot el país.

L'endevinalla de l'Esfinx (ALMANAC DEL CORDILL)

L'Esfinx és un ésser mitològic, amb cara de dona,
cos de leó i
ales d'àliga,

que va portar el terror als habitants de Tebes, a l'Antiga Grècia.
l'Esfinx destruïa sembrats i estrangulava pagesos.
Però abans de matar, proposava endevinalles.
Un dia va prometre que se n'aniria si algú endevinava el següent enigma:
"QUIN ANIMAL ÉS CAPAÇ DE CAMINAR AMB DUES, TRES I QUATRE POTES?"  

Bones Festes

Qui sap quantes...(almanac del cordill)

Enfilada dalt d'un turó, penjada a la paret d'un cingle, aprofitant un mínim replà, podem trobar, pels corriols del país, qui sap quantes petites ermites romàniques, joies de l'arquitectura mediaval.
Trepitgem les seves lloses, passem la mà per les seves parets.
Ens omplim del seu silenci.
i ens deixem tocar pels rajos filtrats a través dels seus murs.

S. Coloma de Fitor

S. Romà de Valldarques

S. Miquel d'Engolasters

S. Sadurní de Gallifa

S. Julià d'Uixols

La Lluna

Parlem de lluna Nova quan no és visible i comença altra vegada a fer-se visible, per tant agafa la  lluna Nova  i el quart Creixent.
I parlem de lluna Vella quan va perdent lluminositat i comença a minvar i per tant agafa la lluna Plena i el quart Minvant.

La fageda

El faig:  Arbre caducifoli de la família de les fagàcies, d’escorça llisa i grisenca, borrons fusiformes, fulles ovades, enteres i translúcides, flors masculines en aments globosos pedunculats i fruits en núcula, les fages (Fagus sylvatica).
Les fagedes tenen poc sotabosc, perquè les branques del faig no deixen passar gaire llum. 

Fageda

Hi viuen però plantes com els buixols i els grèvols, que floreixen abans que els faig tregui les fulles.

Buixols

  Grèvol