dijous, 4 d’octubre del 2012
Bolets?
dijous, 13 de setembre del 2012
Rugbi del BO!!!
USAP
Dissabte dia 15 a les tres de la tarda a l'estadi Lluís Companys de Barcelona
Partit de bon Rugbi entre : l'USAP i el Toulouse
Hi sou tots convidats, enguany encara queden algunes entrades.
Dissabte dia 15 a les tres de la tarda a l'estadi Lluís Companys de Barcelona
Partit de bon Rugbi entre : l'USAP i el Toulouse
Hi sou tots convidats, enguany encara queden algunes entrades.
dimarts, 11 de setembre del 2012
LA DIADA
Maite Mer i la Principal de la Bisbal
diumenge, 2 de setembre del 2012
L'herbacol (Almanac del cordill)
L'herbacol (Cynara cardunculus) és una planta típicament mediterrània, semblant a les carxoferes. La flor, assecada, es fa servir per a fer matons i formatges. Primer, la flor es posa en remull en aigua tèbia, per a treure'n l'essència natural. Després es cola i s'afegeix a la llet que es vol formatjar.
dijous, 23 d’agost del 2012
Què és la PETJADA ECOLÒGICA?
La gran majoria de les activitats que realitzes en el teu dia a dia impliquen el consum de recursos naturals (energia, aigua, fusta, etc.), la generació de residus i l'ocupació d'un espai on portar a terme aque
stes accions.
La nostra llar requereix d'un consum d'energia per tal que els electrodomèstics i els aparells elèctrics funcionin. Quan mengem, o quan ens desplacem d'un lloc a un altre, requerim d'un consum d'energia i recursos. Al mateix temps, el consum de productes relacionats amb l'alimentació, la neteja o l'oci, també implica el consum de recursos i la generació de tot un seguit de residus.
Tal com veurem, totes aquestes activitats "ocupen" un espai físic en el nostre planeta. Aquest espai físic és el que anomenem petjada ecològica o, dit d'altra manera, la superfície biològicament productiva (boscos, prats, cultius i mars) necessària per produir els recursos que consumim i absorbir els residus que generem.
El concepte de la petjada ecològica va ser creat al principi dels anys noranta per William Rees i Mathis Wackernagel, dos estudiosos de l'ecologia. Amb aquest concepte pretenien elaborar un indicador que permetés unir en un sol valor la superfície necessària per produir els recursos consumits per una determinada comunitat humana, així com la necessària per absorbir els residus que genera, independentment de la localització d'aquestes àrees.
D'aquesta manera, la petjada ecològica integra tant l'impacte que la comunitat realitza sobre la seva pròpia regió o país, com el que realitza en altres parts del món, a través de la importació de materials i energia, i l'exportació de residus. Els resultats obtinguts a través d'aquest indicador s'expressen en hectàrees per persona i any.
Així, per exemple, un ciutadà de Catalunya per viure necessita com a terme mitjà cada any gairebé 4 hectàrees, és a dir, l'equivalent a 5 camps de futbol. Aquesta superfície és la que necessitarà, per exemple, per cultivar els productes dels quals s'alimenta, pescar els peixos que consumeix, tractar els residus que genera, i disposar dels boscos dels quals extraurà la fusta i que, al mateix temps, absorbiran les emissions de gasos derivats de les seves activitats.
QUÈ ÉS LA CAPACITAT DE CÀRREGA?
La capacitat de càrrega és la superfície de terreny biològicament productiu del qual disposem en un territori per produir el que consumim i per absorbir els residus que generem.
Ens indica els recursos naturals als quals podem accedir a partir de les superfícies de boscos, cultius, pastures o mar que existeixen en una regió, un país o el conjunt del planeta. La capacitat de càrrega ens permet conèixer els límits al nostre consum.
Si repartim la superfície productiva de la Terra entre tots els seus habitants, a cada persona li corresponen 1,8 hectàrees per cobrir totes les seves necessitats.
Què passaria si una part de la població del planeta utilitzés més d'aquestes 1,8 hectàrees?
Doncs que no hi hauria suficient territori per produir i absorbir allò que consumim i els residus que generem. En l'actualitat ja són necessaris 2 planetes Terra per satisfer el nostre model de consum! El nostre estil de vida és, per tant, INSOSTENIBLE.
QUÈ ÉS EL DÈFICIT ECOLÒGIC?
Si una població com la de Mataró utilitza major superfície de terreny productiu del que disposa en el seu municipi, diem que es produeix un dèficit ecològic.
Per tant, si la petjada ecològica d'una població és més petita que la capacitat de càrrega del territori en què habita, aquesta població és autosuficient, ja que no consumeix més recursos dels que disposa en el seu territori. És, per tant, una població sostenible.
En canvi, si la petjada ecològica d'una població és major que la capacitat de càrrega del territori en què habita, la regió té dèficit ecològic, ja que s'utilitza més terra que la que la població té disponible. Llavors la població està essent insostenible, ja que utilitza terres productives d'altres llocs del món, o bé recursos de les generacions futures.
La gran majoria de les activitats que realitzes en el teu dia a dia impliquen el consum de recursos naturals (energia, aigua, fusta, etc.), la generació de residus i l'ocupació d'un espai on portar a terme aque
stes accions.La nostra llar requereix d'un consum d'energia per tal que els electrodomèstics i els aparells elèctrics funcionin. Quan mengem, o quan ens desplacem d'un lloc a un altre, requerim d'un consum d'energia i recursos. Al mateix temps, el consum de productes relacionats amb l'alimentació, la neteja o l'oci, també implica el consum de recursos i la generació de tot un seguit de residus.
Tal com veurem, totes aquestes activitats "ocupen" un espai físic en el nostre planeta. Aquest espai físic és el que anomenem petjada ecològica o, dit d'altra manera, la superfície biològicament productiva (boscos, prats, cultius i mars) necessària per produir els recursos que consumim i absorbir els residus que generem.
El concepte de la petjada ecològica va ser creat al principi dels anys noranta per William Rees i Mathis Wackernagel, dos estudiosos de l'ecologia. Amb aquest concepte pretenien elaborar un indicador que permetés unir en un sol valor la superfície necessària per produir els recursos consumits per una determinada comunitat humana, així com la necessària per absorbir els residus que genera, independentment de la localització d'aquestes àrees.
D'aquesta manera, la petjada ecològica integra tant l'impacte que la comunitat realitza sobre la seva pròpia regió o país, com el que realitza en altres parts del món, a través de la importació de materials i energia, i l'exportació de residus. Els resultats obtinguts a través d'aquest indicador s'expressen en hectàrees per persona i any.
Així, per exemple, un ciutadà de Catalunya per viure necessita com a terme mitjà cada any gairebé 4 hectàrees, és a dir, l'equivalent a 5 camps de futbol. Aquesta superfície és la que necessitarà, per exemple, per cultivar els productes dels quals s'alimenta, pescar els peixos que consumeix, tractar els residus que genera, i disposar dels boscos dels quals extraurà la fusta i que, al mateix temps, absorbiran les emissions de gasos derivats de les seves activitats.
QUÈ ÉS LA CAPACITAT DE CÀRREGA?
La capacitat de càrrega és la superfície de terreny biològicament productiu del qual disposem en un territori per produir el que consumim i per absorbir els residus que generem.
Ens indica els recursos naturals als quals podem accedir a partir de les superfícies de boscos, cultius, pastures o mar que existeixen en una regió, un país o el conjunt del planeta. La capacitat de càrrega ens permet conèixer els límits al nostre consum.
Si repartim la superfície productiva de la Terra entre tots els seus habitants, a cada persona li corresponen 1,8 hectàrees per cobrir totes les seves necessitats.
Què passaria si una part de la població del planeta utilitzés més d'aquestes 1,8 hectàrees?
Doncs que no hi hauria suficient territori per produir i absorbir allò que consumim i els residus que generem. En l'actualitat ja són necessaris 2 planetes Terra per satisfer el nostre model de consum! El nostre estil de vida és, per tant, INSOSTENIBLE.
QUÈ ÉS EL DÈFICIT ECOLÒGIC?
Si una població com la de Mataró utilitza major superfície de terreny productiu del que disposa en el seu municipi, diem que es produeix un dèficit ecològic.
Per tant, si la petjada ecològica d'una població és més petita que la capacitat de càrrega del territori en què habita, aquesta població és autosuficient, ja que no consumeix més recursos dels que disposa en el seu territori. És, per tant, una població sostenible.
En canvi, si la petjada ecològica d'una població és major que la capacitat de càrrega del territori en què habita, la regió té dèficit ecològic, ja que s'utilitza més terra que la que la població té disponible. Llavors la població està essent insostenible, ja que utilitza terres productives d'altres llocs del món, o bé recursos de les generacions futures.
dissabte, 18 d’agost del 2012
Arròs a la cassola
Almanac del cordill.
L'arròs a la cassola demana paciència.
Que la ceba del sofregit agafi la densitat de la mel i el color de la fusta vernissada.
I poca cosa més: si de cas, un brou de verdures en comptes d'aigua, un grapat de camagrocs secs i un polsim d'il·lusió.
L'arròs a la cassola demana paciència.
Que la ceba del sofregit agafi la densitat de la mel i el color de la fusta vernissada.
I poca cosa més: si de cas, un brou de verdures en comptes d'aigua, un grapat de camagrocs secs i un polsim d'il·lusió.
dijous, 9 d’agost del 2012
El que fan els veïns!!!
El que cal i no es fa.
Lo que PUEDE hacer un gobierno en 56 días.
P.ej,
ahora mismo el francés. y en 56 días el diferencial del bono de Francia
ha bajado respecto al alemán a 101, y el nuestro con tanto recorte
volando por +500.
Ésto es lo que ha hecho Hollande (hechos, no palabras, pero en serio) en sólo
56 días:Ésto es lo que ha hecho Hollande (hechos, no palabras, pero en serio) en sólo
...
- Ha suprimido 100% de los coches oficiales y los ha subastado; y lo recaudado se destina al Fondo de Bienestar para ser distribuido a las regiones con el mayor número de centros urbanos con los suburbios ruinosos.
- Ha hecho enviar un documento (doce líneas) a todos los organismos estatales dependientes de la administración central en el cual les comunicaba la abolición de los "vehículos de empresa" desafiando de manera provocativa e insultando a los altos funcionarios, con frases como "si un ejecutivo que gana 650.000 euros año, no puede permitirse el lujo de comprar un buen coche con sus ingresos del trabajo, quiere decir que es demasiado ambicioso, que es estúpido, o que es deshonesto. La nación no necesita ninguna de estas tres figuras". Touchè. Fuera los Peugeot y los Citroen. 345 millones de euros salvados de inmediato, y trasladados a crear (apertura 15 de agosto 2012) 175 institutos de investigación científica avanzada de alta tecnología, asumiendo la contratación de 2560 jóvenes científicos desempleados "para aumentar la competitividad y la productividad de la nación".
- Ha abolido el concepto de paraíso fiscal (definido "socialmente inmoral") y promulgó un decreto presidencial de de urgencia estableciendo un porcentaje del 75% de aumento en la tributación para todas las familias que, netos, ganan más de 5 millones de euros al año. Con ese dinero (manteniendo así el pacto fiscal) sin que ello afecte un euro al presupuesto, ha contratado a 59,870 licenciados desempleados, de los cuales 6.900 desde el 1 de julio de 2012, y luego otros 12.500 el 1 de septiembre como profesores en la educación pública.
- Ha privado a la Iglesia de subsidios estatales por valor de 2,3 millones de euros que financiaban exclusivos colegios privados, y ha puesto en marcha (con ese dinero) un plan para la construcción de 4.500 jardines de infancia y 3.700 escuelas primarias, iniciando un plan de recuperación la inversión en la infraestructura nacional.
- Ha establecido el "bono-cultura" presidencial, un mecanismo que permite a cualquiera pagar cero impuestos si se constituye como cooperativa y abre una librería independiente contratando al menos dos licenciados desempleados de la lista de desempleados, con el fin de ahorrar dinero del gasto público y realizar una contribución mínima al empleo y al relanzamiento de nuevas posiciones sociales.
- Ha abolido todos los subsidios gubernamentales a las revistas, fundaciones y editoriales, sustituyéndolos por comités de "emprendedores estatales"" que financian acciones culturales sobre la base de la presentación de planes de negocio relacionados con estrategias de mercado avanzadas.
- Ha puesto en marcha un procedimiento muy complejo en el que ofrece a los bancos una elección (sin impuestos): Quien proporcione préstamos blandos a empresas francesas que produzcan bienes recibe beneficios fiscales, quien ofrece instrumentos financieros paga una tarifa adicional: lo tomas o lo dejas.
- Ha reducido en un 25% el sueldo de todos los funcionarios del gobierno, el 32% de todos los diputados y el 40% de todos los funcionarios estatales de alto nivel que ganan más de 800 000 € por año. Con esa cantidad (alrededor de 4 millones de euros) ha establecido un fondo que ofrece garantías de bienestar a las "madres solteras" en condiciones financieras difíciles garantizándoles un salario mensual por un período de cinco años, hasta que el niño vaya a la escuela primaria, y tres años si el niño es mayor. Todo ello sin modificar el equilibrio del presupuesto.
Resultado: miren qué SORPRESA! El diferencial con los bonos alemanes cayó, por arte de magia. Ha llegado a 101 (el nuestro viajando por 570). La inflación no ha aumentado. La competitividad de la productividad nacional se ha incrementado en el mes de junio por primera vez en tres años. ¿Hollande es un genio de la economía?
dimarts, 7 d’agost del 2012
Sovint el seny i el sentit comú és l'última cosa que pensen fer servir els "POLÍTICS"
Foc, tramuntana i parets de pedra seca
|
|
Foc, tramuntana i parets de pedra seca
Diumenge 22 de juliol a l'Empordà: foc, fum i cendra. Avui, arbres negres, terra grisa, i flaire de carbó cremat. Ens queda la sensació que ha passat una gran catàstrofe a la comarca, sensació amplificada pel que llegim i escoltem a tot arreu: territori arrasat, devastat, destruït. El nostre Empordà! Ara, un cop apagades les flames, convé reflexionar sobre la situació que ha portat a aquest gran incendi, analitzar les seves causes i les seves conseqüències, i valorar les actuacions que cal prendre, o no, a partir d'ara.
Per començar, podem preguntar-nos: és un incendi com aquest una catàstrofe en tots els sentits? Aquesta pregunta pot semblar, a alguns, una mica fora de lloc. Com pot no ser una catàstrofe? Bé, anem per parts: per descomptat, la pèrdua de quatre vides humanes en primer terme, i de béns materials en segon lloc (cases, bestiar, granges, càmpings, etc.) és un fet tràgic, sense pal·liatius. Cal donar suport als familiars de les víctimes de l'incendi, i solidaritzar-nos amb qui ha perdut la casa o els mitjans per guanyar-se la vida.
D'altra banda, és àmpliament acceptat que aquest incendi, o qualsevol altre, suposa una catàstrofe ecològica innegable. La pèrdua del bosc s'assumeix com un fet dramàtic i en tots els casos negatiu. Però cal saber que els boscos de l'Empordà que s'han cremat (com la majoria de boscos que són afectats per incendis al nostre país) són majoritàriament suredes, i també alzinars i pinedes de pi blanc, acompanyats per un sotabosc de brucs, arboços, llentiscles i altres matolls. Aquesta vegetació es regenera amb una facilitat i rapidesa sorprenent després d'un incendi. Les alzines sureres resisteixen el foc gràcies a la capa aïllant que els confereix el suro i rebroten tot seguit des de la capçada, com també ho fan les alzines cremades. D'aquesta manera, en pocs anys la vegetació torna a assemblar-se molt a la que hi havia abans del foc. En el cas del pi blanc, les seves pinyes s'obren per la calor del foc, alliberen els pinyons i aquests germinen durant la primavera següent. Aquests nous pins creixeran fins a formar una nova pineda, similar a la d'abans de l'incendi, al cap d'uns 30 anys després d'haver-se cremat. Pel que fa a la fauna, la zona cremada no és cap desert: moltes espècies sobreviuen al pas del foc, i un cop l'incendi s'ha acabat, van apareixent diferents espècies d'ocells, mamífers, rèptils i invertebrats, que entren a la zona cremada a mesura que el nou hàbitat format per la vegetació en regeneració els és propici. Per tant, convé valorar molts aspectes diferents abans de qualificar un incendi com a catastròfic pel medi natural. El foc forma part dels ecosistemes mediterranis, i moltes de les espècies que en són pròpies hi conviuen bé.
Cal tenir això en compte també a l'hora de plantejar segons quines actuacions a les zones cremades; en especial, ens referim a les repoblacions d'arbres, que ja s'han començat a proposar des de diversos sectors (fins i tot amb campanyes promogudes des de les xarxes socials). Cal fer nosaltres el que, com hem explicat, ja s'encarrega de fer la natura, molt millor que l'home (compta amb una experiència mil·lenària!), i sense invertir-hi ni un ral?
En qualsevol cas, un gran incendi com el de l'Empordà és un risc molt alt per a la població que hi viu, i també per als bombers i altres persones que participen en la seva extinció. Com evitar aquest tipus d'incendis que, amb vent de tramuntana i baixa humitat atmosfèrica, esdevenen incontrolables fins que no canvien les condicions, i poden cremar milers d'hectàrees en poques hores? Sempre acostumem a fixar-nos en les causes més properes: la cigarreta mal apagada. I ens hi hem de fixar, és clar: cal evitar aquesta mena de comportaments, perquè una acció individual posa en perill moltes vides. La cigarreta, apaguem-la al cendrer del cotxe!
No obstant, un cop encès el bosc, mai es produeix un gran incendi si falta l'altre factor clau: combustible en abundància. I d'això, en aquest país, en tenim cada cop més: l'abandonament de les zones rurals, i de les terres abans dedicades al conreu i a la pastura, ha estat continu durant les últimes dècades. La nostra societat ha deixat d'aprofitar els recursos naturals que ens ofereix la natura propera: els ramats pasturant, les vinyes, les oliveres i el cereal van fent-se més rars, com els mateixos pastors i pagesos (la dada esfereeix: en els últims deu anys, la meitat dels pagesos catalans han plegat; per pensar-hi).
Els pins cremats de l'Empordà ens deixen veure, ara, les parets de pedra seca i les feixes que havien construït els nostres besavis per produir el seu vi i el seu oli. De la mateixa manera, dels boscos abans se n'aprofitava la llenya, el carbó, el suro, etc. Tots aquests recursos naturals els seguim necessitant i utilitzant, però ara la major part l'importem d'altres indrets i països. I les terres abans dedicades al seu aprofitament, el bosc les engoleix, lentament però contínua, i peça a peça, les taques forestals es van connectant fins a formar grans masses boscoses contínues. És el combustible ideal, a punt per cremar en forma d'un gran incendi, qualsevol dia d'estiu, sec i amb tramuntana. Poc hi poden fer els mitjans d'extinció davant situacions com aquesta. De fet, tot i haver destinat molts recursos a aquests mitjans en els últims anys, paradoxalment, cada vegada hi ha més incendis i més grans.
Per tant, podríem dir que els grans incendis d'avui cremen sobre les cendres del nostre sector primari. Les activitats agropecuàries i forestals eren la millor gestió per a prevenir aquests grans focs. I encara ho són. Els incendis no s'apaguen a l'hivern, com se sol dir: és completament inviable, pressupostàriament parlant, de netejar tots els boscos (per cert, quina expressió tan desencertada, equiparar la vegetació amb brutícia) per reduir-ne el combustible. Els grans incendis s'eviten gestionant el paisatge en el dia a dia i evitant tanta continuïtat en les masses boscoses com tenim ara. Això es pot aconseguir potenciant el sector primari local, facilitant l'accés a la terra i protegint els nostres pagesos. I cal fer-ho des de dalt, amb programes audaços de l'administració per fomentar el sector primari, i també des de baix, promocionant individual i socialment aquest sector: per exemple, comprant aliments a productors locals, o fent servir biomassa, extreta dels nostres boscos de forma sostenible, per escalfar la casa en comptes d'utilitzar petroli.
La defensa del nostre sector primari, per tant, és una qüestió de vital importància: no només pel que suposaria d'augmentar el nostre grau d'independència actual respecte les importacions de productes de primera necessitat (aliments o energia), i de crear llocs de treball, sinó també per gestionar el territori d'una manera eficaç i prevenir grans incendis com el que ha cremat a l'Empordà fa uns dies. El debat sobre els incendis ens porta al debat sobre l'aprofitament dels recursos naturals, l'economia, la sostenibilitatÉ Com més aviat ens hi posem, menys haurem de lamentar les conseqüències dramàtiques per a la població local d'un altre gran incendi. La gestió que ens cal ara no és plantar més pins; és la defensa i foment d'un sector primari local i sostenible. Aquesta és la millor prevenció.
dilluns, 30 de juliol del 2012
ESPAÑA en DEU frases
Espanya en deu frases
Josep Maria Vall Comaposada
A mitjans segle XVIII, l'enciclopedista francès Louis de Jaucourt es preguntava "Però què es deu a Espanya? Què ha fet Espanya per Europa?". I ell mateix es responia amb un lacònic "res". Un compatriota seu, Montesquieu, sorprès per la inoperància i ganduleria dels espanyols, ja advertia en les Cartes Perses que a Espanya "la noblesa s'adquireix a les cadires".
Com que les opinions dels estrangers podrien ser exagerades o tendencioses, el millor exercici metodològic és analitzar frases o expressions dels propis espanyols que ajudin a comprendre els trets caracterològics que han fet el pensament espanyol d'essència castellana tan irrellevant i antipàtic arreu del món.
És per això que hem cercat deu màximes o sentències prou representatives del pensament espanyol de diverses èpoques. La selecció hagués pogut ser més àmplia, però les conclusions seguirien sent igual d'inquietants. Així, generació rere generació, trobem una mateixa constant: el pitjor del pensament espanyol no desapareix amb el temps sinó que es perpetua i es reformula a sí mateix per donar-se una perversa pàtina de modernitat. Per evitar recular massa en la cronologia, i en el benentès que totes les societats evolucionen, ens hem cenyit a expressions posteriors al 1812, data on els espanyolistes diuen que es fonamenta la seva nació moderna.
1) ¡Muera la libertad! ¡Vivan las cadenas! Amb aquest demencial crit va rebre el poble madrileny al rei Fernando VII, quan aquest va fer la seva entrada triomfal a la capital el 1814, tornant de l'exili francès. Per si fos poc, els madrilenys van desenganxar els cavalls del seu carruatge per estirar-lo amb tracció humana, i el van dur pels carrers de la Villa y Corte com si d'un faraó o un sàtrapa es tractés. No és estrany que veien aquella rebuda premedieval, el borbó restablís el règim absolutista i es permetés tot tipus de demagògies i abusos.
2) Vuelva usted mañana és el títol d'un imprescindible article de Mariano José de Larra, publicat el 1833, que reflecteix magistralment el patètic funcionament de l'administració espanyola posterior a la Primera Restauració borbònica. Malauradament, Ebre enllà, aquesta resposta encara es pot sentir en alguns funcionaris públics. Larra era un madrileny intel·ligent. Potser per això es va suïcidar. Seria conscient que l'Espanya que ell volia reformar era immutable?
3) Mejor honra sin barcos que barcos sin honra va ser la pertorbada divisa que ha anat conduint la política exterior espanyola de derrota en derrota fins el desastre final. Va ser pronunciada el 1866 per l'almirall Casto Méndez Núñez quan, amb l'estat en bancarrota (com ara), es van reclamar quantioses indemnitzacions al Perú i Xile en concepte de reparacions colonials per llurs independències, obtingudes quaranta anys abans. Els sudamericans, lògicament, s'ho van prendre a broma fins que l'armada espanyola va començar a bombardejar els seus ports. Aquesta folla aventura militar va acabar en desastre; les successives també. Fins que el 1898 a Espanya ja no li van quedar ni barcos ni honra.
4) Son españoles los que no pueden ser otra cosa es la frase lapidària que va pronunciar Antonio Cánovas del Castillo, artífex de la Segona Restauració borbònica, durant la redacció de la constitució espanyola de 1876. Davant la dificultat de definir el que era ser espanyol i el desprestigi que representava ser súbdit d'aquell estat fallit, no era fàcil trobar una accepció que convencés. Segle i mig després, les coses no han canviat gaire.
5) ¡Que inventen ellos! Amb aquesta alegre expressió del 1906 el pensador Miguel de Unamuno va sentenciar que majoritàriament els espanyols estan desprovistos d'esperit innovador. Però enlloc de lamentar-se'n com faria Ortega y Gasset, proposava que aquesta mancança fos assumida desacomplexadament com una característica més del caràcter propi. Gairebé tothom hi va estar d'acord.
6) Ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en este mundo va pontificar sense immutar-se José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange, durant un discurs l'any 1934. Una bajanada tan rotunda com aquesta no es troba ni en el Mein Kampf de Hitler ni en els discursos de Mussolini. Potser caldria inscriure l'obra escrita del precursor de la dialéctica de los puños y las pistolas, entre els autors més destacats del surrealisme hispà.
7) ¡Muera la inteligencia! ¡Viva la muerte! El general feixista José Millán-Astray, fundador de la Legión, es va adreçar amb aquest grotesc crit a l'auditori congregat a la Universitat de Salamanca el 1936, tres mesos després del cop d'estat encapçalat pel seu company i amic Francisco Franco. No cal dir que pronunciar aquestes paraules en un temple d'intel·ligència, com és una universitat, ja dóna pistes sobre la categoria intel·lectual i ètica dels oficials de l'exèrcit espanyol.
8) ¡Quieto todo el mundo! ¡Se sienten, coño! Prova que l'esperit ancestral del castissisme espanyol perviu de generació en generació és l'ordre que el coronel de la Guardia Civil, Antonio Tejero, va proferir el 23-F del 1981 durant l'assalt al Congrés de Diputats de Madrid. Tots els cops d'estat solen comportar violència, però no tanta xabacaneria i cutresa. Al costat del chusquero colpista del tricorni, Napoleó, Ataturk o Pinochet semblen els àrbitres de l'elegància.
9) ¿Por qué no te callas? Aquesta pregunta retòrica va ser etzibada pel rei Juan Carlos I al president veneçolà Hugo Chávez durant la XVII Cimera Iberoamericana celebrada a Santiago de Xile el 2007. Chávez estava criticant l'anterior govern de José M. Aznar -qui havia auspiciat el fracassat cop d'estat reaccionari del 2002 a Caracas- i el Borbó, sense guardar cap forma ni educació, va tallar-lo de tant abrupta manera. L'hereu de Franco va demostrar mundialment que, a part d'un penques, és també un prepotent. Qui sap si amb aquella actitud neocolonial pensava fer valer els títols de rey de las Indias, de las Islas y Tierra Firme del Mar Océano.
10) ¡Que se jodan! És l'esperpèntic improperi llençat fa pocs dies a les Corts per Andrea Fabra (PP) contra els ciutadans víctimes de les retallades del govern de Mariano Rajoy. L'únic mèrit de la diputada "popular" per ocupar l'escó és ser la filla del cacic castellonenc Carlos Fabra, fatxa reconegut implicat en múltiples delictes de corrupció. El nepotisme parlamentari ha estat una constant en la vida política espanyola des de la instauració del règim borbònic. I així ens ha anat.
Amb aquests exemples hem vist que el pensament espanyol produït en aquests darrers dos-cents anys no ha donat gaire de sí. I el que és pitjor, els mateixos símptomes d'absurditat, ultramuntanisme, bogeria i aberració d'èpoques pretèrites segueixen vigents en una part significativa de l'espanyolisme actual. Sense anar més lluny, arrel dels greus incendis de l'Empordà d'aquest estiu, les piulades catalanòfobes que els espanyols han fet al Twitter han superat -i de llarg- les mostres de suport. L'odi anticatalà torna a brollar amb virulència a Espanya.
Per no espantar en excés als lectors, oferirem només un petit i amarg tast de les desaprensives paraules que han estat pronunciades amb total impunitat aquests darrers dies. Un tal Javi de la Torre es planyia foteta "Pobres catalufos, pidiendo ayuda en catalán, ahí se quemen todos"; i el genocida en potència anomenat Koke Campos García advertia: "Atención un mensaje para toda ESPAÑA: estos catalanes se creen muchas cosas así que... Muerte a todos, sin compasión. Gracias". De res.
Tanmateix, mai no diré que el pensament català sigui superior a l'espanyol. En català també s'han pronunciat absurditats diverses. Però de debò que costa trobar expressions, col·lectives i individuals, tan aberrants i desproporcionades com les que els espanyols han llegat a la humanitat. Si els defensors de Barcelona durant el setge de 1714 combatien sota el lema "Viurem lliures o morirem" i els madrilenys del 1814 (just un segle exacte després) rebien el Borbó al crit de "Muera la libertad", és que hi ha un abisme profund entre la cosmovisió d'uns i d'altres.
L'explicació a aquesta divergència ens la dóna Antoni Gaudí -que ja va vaticinar el fracàs de la unitat d'Espanya per les diferències insalvables entre el pensament català i l'espanyol de matriu castellana- quan assegurava que mai s'aconseguiria la fusió d'ambdues mentalitats: "No ens podrem soldar mai. Els puntals del poble català són el govern, el comerç, l'art; tot, coses sintètiques. Els castellans són abstractes, i l'abstracció porta sempre als extrems, que són la màxima abstracció. (...) Els catalans som del mig, som la gent d'equilibri. (...) De manera que, les nostres qualitats, els del centre no les tenen, ni tampoc els nostres defectes; no hi ha soldadura." No seré jo qui gosi rebatre al nostre gran arquitecte universal.
I aquí és quan toca preguntar-nos: no seria ja hora que deixéssim que el genuí pensament català rebroti lliure en una Catalunya sobirana i tan allunyada mentalment com sigui possible de les astracanades mesetàries dels nostres colonitzadors? Ni que sigui per conservar la nostra pròpia salut mental...
diumenge, 22 de juliol del 2012
Tramuntana i foc, mals auguris!!!
Un desastre de foc, està cremant l'Alt Empordà sense cap classe de mania, avança a més de 6 quilòmetres per hora, empés per una tramuntana de força 5-7, els bombers només poden apagar o controlar si avança a menys de 4 per hora, per tant la cosa està peluda i el desastre pot ser gran tant pels boscos com per les persones, així és veu el cel en direcció nord-oest des de casa.
dimecres, 18 de juliol del 2012
La barra de viatjar en "first class"
POCA VERGÜENZA....con nombres y apellidos para que los conozcamos...- Un vuelo deBarcelona a Bruselas, en "Bussines Class" de Iberia, ida y vuelta, cuesta unos 1297 euros;- Con Vueling, clase turista , unos 150 euros.- Con la diferencia de cada viaje de un eurodiputado en clase bussines, se paga un maestro durante 20 días.
Nuestros parlamentarios europeos, por votación, se niegan a volar en clase turista. La "crisis" solo existe para los de siempre...CONSECUENCIA:Hospitales con plantas cerradas,Centros de Asistencia que cerraran por las noches,Sueldos recortados, y un largo etc.etc.,pero ellos no pueden prescindir ni tan siquiera de una cosa tan prescindible........ es vergonzoso...El Parlamento Europeo votó el miercoles 6 de abril una enmienda
para restringir los vuelos en primera.
ASI VOTARON LOS EURODIPUTADOS ESPAÑOLES:
A favor de volar en turista :Ramon Tremosa i Balcells (CiU)
Rosa Estaras Ferragut (PP)
Oriol Junqueras Vies (ERC)
Raúl Romeva i Rueda (Iniciativa)
En contra de volar en turista ! :
Francisco Sosa Wagner (UPD)
Jaime Mayor Oreja (PP)
Alejo Vidal-Quadras (PP)
Luis de Grandes Pascual (PP)
Pilar del Castillo Vera (PP)
Carlos Iturgaiz Angulo (PP)
Teresa Jimenez-Becerril Barrio (PP)
Pablo Arias Echeverria (PP)
Pilar Ayuso (PP)
Agustín Diaz de Mera García (PP)
Santiago Fisas Ayxela (PP)
Carmen Fraga Estévez (PP)
Salvador Garriga Polledo (PP)
Cristina Gutiérrez-Cortines (PP)
Esther Herranz García (PP)
Gabriel Mato Adrover (PP)
Francisco Millán Mon (PP)
Ignacio Salafranca Sánchez-Neyra (PP)
Josefa Andrés Barea (PSOE)
Inés Ayala Sénder (PSOE)
Alejandro Cercas (PSOE)
Ricardo Cortes Lastra (PSOE)
Iratxe García Perez (PSOE)
Eider Gardiazabal Rubial (PSOE)
Enrique Guerrero Salom (PSOE)
Sergio Gutiérrez Prieto (PSOE)
Ivan Irigoyen Pérez (PSOE)
Juan Fernando López Aguilar (PSOE)
Miguel Ángel Martinez (PSOE)
Antonio Masip Hidalgo (PSOE)
Emilio Menéndez del Valle (PSOE)
María Muñíz De Urquiza (PSOE)
Andrés Perelló Rodriguez (PSOE)
Teresa Riera Madurell (PSOE)
Antolín Sánchez Presedo (PSOE)
Luis Yáñez-Barnuevo Garcia (PSOE)
Raimon Obiols (PSOE)
Abstenciones:Izaskun Bilbao Barandica (PNV)
María Badia i Cutchet (PSOE)
SON LOS EURODIPUTADOS QUE VOTARON LOS
ESPAÑOLES, SIN SABER QUIENES ERAN, PORQUE CASI NADIE LES CONOCE. LUEGO SE
HA VISTO QUE LA MAYORÍA SON UNA PANDILLA DE
VIVIDORES.
dijous, 12 de juliol del 2012
DÉJAME DORMIR, MAMÁ
DÉJAME DORMIR, MAMÁ
Hijo mío, por favor,
de tu blando lecho salta.
Déjame dormir, mamá,
que no hace ninguna falta..
Hijo mío, por favor,
levántate y desayuna.
Déjame dormir, mamá,
que no hace falta ninguna.
Hijo mío, por favor,
que traigo el café con leche.
Mamá, deja que en las sábanas
un rato más aproveche..
Hijo mío, por favor,
que España entera se afana.
¡Que no! ¡Que no me levanto
porque no me da la gana!
Hijo mío, por favor,
que el sol está ya en lo alto.
Déjame dormir, mamá,
no pasa nada si falto.
Hijo mío, por favor,
que es la hora del almuerzo.
Déjame, que levantarme
me supone mucho esfuerzo.
Hijo mío, por favor,
van a llamarte haragán.
Déjame, mamá, que nunca
me ha importado el qué dirán.
Hijo mío, por favor,
¿y si tu jefe se enfada?
Que no, mamá, déjame,
que no me va pasar nada.
Hijo mío, por favor,
que ya has dormido en exceso..
Déjame, mamá, que soy
diputado del Congreso
y si falto a las sesiones
ni se advierte ni se nota.
Solamente necesito
acudir cuando se vota,
que los diputados somos
ovejitas de un rebaño
para votar lo que digan
y dormir en el escaño.
En serio, mamita mía,
yo no sé por qué te inquietas
si por ser culiparlante
cobro mi sueldo y mis dietas.
Lo único que preciso,
de verdad, mamá, no insistas,
es conseguir otra vez
que me pongan en las listas.
Hacer la pelota al líder,
ser sumiso, ser amable
Y aplaudirle, por supuesto,
cuando en la tribuna hable.
Y es que ser parlamentario
fatiga mucho y amuerma.
Por eso estoy tan molido.
¡Déjame, mamá, que duerma!
Bueno, te dejo, hijo mío.
Perdóname, lo lamento.
¡Yo no sabía el estrés
que produce el Parlamento!
Fray Junípero (1713 - 1784) Religioso franciscano español .
Hijo mío, por favor,
de tu blando lecho salta.
Déjame dormir, mamá,
que no hace ninguna falta..
Hijo mío, por favor,
levántate y desayuna.
Déjame dormir, mamá,
que no hace falta ninguna.
Hijo mío, por favor,
que traigo el café con leche.
Mamá, deja que en las sábanas
un rato más aproveche..
Hijo mío, por favor,
que España entera se afana.
¡Que no! ¡Que no me levanto
porque no me da la gana!
Hijo mío, por favor,
que el sol está ya en lo alto.
Déjame dormir, mamá,
no pasa nada si falto.
Hijo mío, por favor,
que es la hora del almuerzo.
Déjame, que levantarme
me supone mucho esfuerzo.
Hijo mío, por favor,
van a llamarte haragán.
Déjame, mamá, que nunca
me ha importado el qué dirán.
Hijo mío, por favor,
¿y si tu jefe se enfada?
Que no, mamá, déjame,
que no me va pasar nada.
Hijo mío, por favor,
que ya has dormido en exceso..
Déjame, mamá, que soy
diputado del Congreso
y si falto a las sesiones
ni se advierte ni se nota.
Solamente necesito
acudir cuando se vota,
que los diputados somos
ovejitas de un rebaño
para votar lo que digan
y dormir en el escaño.
En serio, mamita mía,
yo no sé por qué te inquietas
si por ser culiparlante
cobro mi sueldo y mis dietas.
Lo único que preciso,
de verdad, mamá, no insistas,
es conseguir otra vez
que me pongan en las listas.
Hacer la pelota al líder,
ser sumiso, ser amable
Y aplaudirle, por supuesto,
cuando en la tribuna hable.
Y es que ser parlamentario
fatiga mucho y amuerma.
Por eso estoy tan molido.
¡Déjame, mamá, que duerma!
Bueno, te dejo, hijo mío.
Perdóname, lo lamento.
¡Yo no sabía el estrés
que produce el Parlamento!
Fray Junípero (1713 - 1784) Religioso franciscano español .
dissabte, 7 de juliol del 2012
dimarts, 3 de juliol del 2012
L'espoli del Ter, fins al 2061
La privatització d'Aigües Ter-Llobregat comporta augmentar l'extracció del Ter
S'incompliria la promesa de retorn de cabal, que el govern havia avalat
El Ter al seu pas per el Pont de la Barca de Girona. Foto: JOAN SABATER.
ICV va anunciar ahir que portarà la concessió als jutjats
El compromís amb el Ter quedarà com a paper mullat. L'anterior govern
de la Generalitat havia planificat un programa per reduir
progressivament el transvasament del Ter cap a l'àrea metropolitana de
Barcelona. Els objectius eren passar dels 190 hectòmetres cúbics
habituals durant bona part de la dècada del 2000 a un màxim de 115 hm³
el 2015. Entremig, el 2010, no es podia passar dels 150 hm³ i el 2012,
dels 130.
El govern entrant va assumir aquest compromís. Fins i tot l'actual director de l'ACA va afirmar l'abril de l'any passat: “El compromís és vigent i volem retornar cabals al Ter en els terminis i quantitats anunciats.” Ara sembla que la situació s'ha capgirat i que les necessitats econòmiques del govern a curt termini poden fer variar aquests compromisos. L'avantprojecte d'explotació per a la privatització d'Aigües Ter-Llobregat inclou una anàlisi econòmica i financera del servei, i compta obtenir fins a mil milions d'euros per la concessió. D'aquests, uns 400 es pagarien aquest mateix any, i la resta serien en diferit.
La concessió seria a 50 anys, fins al 2061, i el document fa una projecció de l'evolució de la demanda i de les fonts de producció d'aigua. La principal font de subministrament continua sent l'aigua del Ter, que oscil·la entre els 120 i els 166 hm³ anuals en funció de les sequeres. La resta, fins a arribar a entre 210 i 250 hm³ de demanda prevista pels municipis, prové sobretot del Llobregat. En canvi, les dessalinitzadores del Prat i de Blanes es mantenen en xifres baixes de funcionament, i només està previst activar-les més a fons els anys de sequera. Això és degut a l'alt cost de l'aigua dessalinitzada, que encariria el preu de l'aigua i de la concessió.
Per tant, el transvasament del Ter es manté com a font principal d'abastament d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona. A més, recuperaria la tendència a l'alça que s'havia aconseguit capgirar aquests últims anys, cosa que posaria en risc el compliment tant de la llei del Ter del 1959 –on s'estableix que el riu ha de portar sempre més de 3 m³ per segon a Girona– i també del pla sectorial de cabals de manteniment. A més, el document no inclou altres variants, com ara la progressiva reducció d'entrada d'aigua a la conca del Ter a causa del canvi climàtic, que diversos estudis ja han detectat.
Des del Departament de Territori i Sostenibilitat es va recordar que el procés de privatització d'Aigües Ter-Llobregat no està tancat. A més, es va insistir que fins ara el govern ha complert els compromisos adquirits amb la conca del Ter.
El govern entrant va assumir aquest compromís. Fins i tot l'actual director de l'ACA va afirmar l'abril de l'any passat: “El compromís és vigent i volem retornar cabals al Ter en els terminis i quantitats anunciats.” Ara sembla que la situació s'ha capgirat i que les necessitats econòmiques del govern a curt termini poden fer variar aquests compromisos. L'avantprojecte d'explotació per a la privatització d'Aigües Ter-Llobregat inclou una anàlisi econòmica i financera del servei, i compta obtenir fins a mil milions d'euros per la concessió. D'aquests, uns 400 es pagarien aquest mateix any, i la resta serien en diferit.
La concessió seria a 50 anys, fins al 2061, i el document fa una projecció de l'evolució de la demanda i de les fonts de producció d'aigua. La principal font de subministrament continua sent l'aigua del Ter, que oscil·la entre els 120 i els 166 hm³ anuals en funció de les sequeres. La resta, fins a arribar a entre 210 i 250 hm³ de demanda prevista pels municipis, prové sobretot del Llobregat. En canvi, les dessalinitzadores del Prat i de Blanes es mantenen en xifres baixes de funcionament, i només està previst activar-les més a fons els anys de sequera. Això és degut a l'alt cost de l'aigua dessalinitzada, que encariria el preu de l'aigua i de la concessió.
Per tant, el transvasament del Ter es manté com a font principal d'abastament d'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona. A més, recuperaria la tendència a l'alça que s'havia aconseguit capgirar aquests últims anys, cosa que posaria en risc el compliment tant de la llei del Ter del 1959 –on s'estableix que el riu ha de portar sempre més de 3 m³ per segon a Girona– i també del pla sectorial de cabals de manteniment. A més, el document no inclou altres variants, com ara la progressiva reducció d'entrada d'aigua a la conca del Ter a causa del canvi climàtic, que diversos estudis ja han detectat.
Des del Departament de Territori i Sostenibilitat es va recordar que el procés de privatització d'Aigües Ter-Llobregat no està tancat. A més, es va insistir que fins ara el govern ha complert els compromisos adquirits amb la conca del Ter.
ICV ho denunciarà
El
grup d'ICV-EUiA va denunciar ahir aquest procés de privatització que ha
iniciat el govern, i l'incompliment del compromís amb el Ter que
representa. El diputat Joan Boada va avisar que “això condemna a mort el
Ter, a les comarques gironines el riu també és vida, i el govern el que
fa és vendre el Ter a una empresa”. Salvador Milà, també diputat d'ICV
al Parlament, va avisar que, tal com s'està plantejant la concessió
d'ATL, “és una concessió il·legal que portarem als jutjats i també a la
Unió Europea”. En aquest sentit, va advertir que les previsions respecte
al Ter incompliran les directrius europees referents a la qualitat de
l'aigua i dels rius, i també el compromís amb el Ter i el pla de gestió
de conques. A més, van recordar que l'estació d'aforament de Girona fa
mesos que no funciona i que, per tant, no hi ha dades actualitzades.
LA XIFRA
166
hectòmetres cúbics
és el que es preveu transvasar habitualment i en condicions normals del Ter a Barcelona.
2015
segons
el compromís del Ter, és l'any a partir del qual només es podrien transvasar 115 hectòmetres cúbics del riu.
Paelles (Almanac del cordill)
dimarts, 26 de juny del 2012
Cop letal al Català des del Colonialisme ESPAÑOL
Cop del Suprem espanyol a la immersió en l'ensenyament infantil
El tribunal anul·la el caràcter vehicular del català en aquest període formatiu entre els 3 i 6 anys
En la sentència, el tribunal es basa en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut, i anul·la els articles d'aquest decret de la Generalitat que regula l'ensenyament entre els tres i sis anys en els aspectes lingüístics; diu que el castellà s'ha d'incorporar com a llengua docent vehicular. El Suprem accepta el recurs presentat per un pare contra la sentència del Tribunal Suprerior de Justícia de Catalunya que no tocava la immersió en aquest àmbit educatiu.
Què anul·la el Suprem?
També queda anul·lat l'article 4.3: 'Els nens i les nenes que cursin el segon cicle de l'educació infantil tenen el dret a rebre l'ensenyament en català i a no ser separats en centres ni en grups classe diferents per raó de la seva llengua habitual. En qualsevol cas es respectaran els drets lingüístics individuals de l'alumne o alumna, d'acord amb la legislació vigent.'
La sentència ataca de ple a immersió lingüística en català. Queda clar amb l'anul·lació d'aquest altre article, el 4.4: 'En funció de la realitat sociolingüística de l'alumnat, s'implementaran metodologies d'immersió lingüística de la llengua catalana amb la finalitat de potenciar-ne l'aprenentatge'.
A més, elimina l'article 10, sobre 'la normalització en l'ús de la llengua catalana en totes les actuacions docents i administratives i el tractament de les diferents llengües en el centre.'
I encara suprimeix l'article referent a l'atenció preferent en català dels alumnes nouvinguts. 'A fi de procurar la més ràpida integració possible de l'alumnat estranger que s'incorpora al sistema educatiu de Catalunya, els centres han de dedicar una atenció preferent a l'aprenentatge de la llengua catalana, vehicle d'expressió normal en les activitats educatives de les escoles', diu l'article 14.3, anul·lat pel Suprem.
Ara a pagar les autopistes de Madrid
Foment salva les radials de Madrid amb 290 milions d'euros més
La ministra Ana Pastor ha afirmat que moltes de les autopistes de peatge estan en una situació "insostenible"
Cau la primera concessionària d'autopista radial de Madrid GAIZKA RODRÍGUEZ
El govern espanyol disposarà aquest any de 290 milions d'euros en préstecs participatius per ajudar les concessionàries d'autopistes en risc de fallida –les radials de Madrid– pel sobrecost generat per l'expropiació de terrenys. Així ho ha indicat aquest dilluns la ministra de Foment, Ana Pastor, durant unes jornades sobre infraestructures a Santander. Segons ha explicat la ministra, els crèdits participatius i l'ampliació dels comptes de compensació a les autopistes fins l'any 2021 són algunes de les solucions per aconseguir que el sector pugui sobreviure.
La ministra ha assegurat que són "mesures provisionals", ja que Foment treballarà per millorar la llei d'expropiacions forçoses i aconseguir un repartiment "equilibrat" dels risc en les concessions. Pastor ha recordat que moltes de les autopistes de peatge estan en una situació "insostenible" pel descens del trànsit i pel "sobrecost" de les expropiacions, que en alguns casos s'han disparat fins al 175%.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)