Sant Julià d'Uixols a Castellterçol

Església romànica.

Queda el seu campanar de base quadrada i forma tronco-piramidal del segle X.

Sant cugat de Gavadons a Collsuspina

Ermita romànica del segle XII.

El Montseny amb el Matagallls

L'olivera de Can Llorà de Rupià

Aquesta olivera va patir un incendi per llamp els anys 70, va cremar tot un mes.

Deien que feia uns 12 metres d'alçària.

Fa més de 100 anys.

Fa una vintena d'anys

Estat actual de l'olivera de Can Llorà de Rupià

El mildiu

Enguany les pluges de la primavera semblaven que serien bones per les collites, però tant els cereals com els tomàquets i la vinya, han estat greument afectats per els fongs.

Heus ací el resultat:

Un Gran i Vell suro

Avui amb els de la BTT, hem anat a veure el suro de Sant Climent de Peralta.

Podeu comparar-lo amb el Suro d'en Xarpo, que està sobre la font de Cantagalls.

De què serveix una estàtua?

  Text d'en Marius Serra a La VANGUARDIA del dimarts 30-06-2020

El Canuto dalt del seu pedestal.

         Probablement la pitjor manera de passar a la posteritat sigui dalt d’un pedestal, fet estàtua de pedra. Aquests dies de fúria antiracista hem vist com, als Estats Units i arreu, la impotència dels desposseïts s’acarnissava en les estàtues de prohoms del passat (en sentit ampli) amb idees racistes (en sentit tan ampli que fins i tot una estàtua d’Abraham Lincoln acompanyat d’un esclau agemolit n’ha estat objectiu). Fra Juníper Serra no se n’ha deslliurat i els debats sobre Churchill, Colom et alii provoca un desconsol que ens fa refugiar en l’escultor Llimona. Pot semblar que no hi ha res més inútil que una estàtua, però el cert és que els països en van plens i deu formar part dels somnis humits de molts salvapàtries. A Castellterçol hi ha un cas que em sembla exemplar per demostrar de què serveixen les estàtues. És l’estàtua de marbre blanc que s’alça al xamfrà dels carrers Calvet i Sant Roc, a l’entrada del barri del Pedregar, erigida l’any 1919. No és gaire diferent de les estàtues de prohom a l’ús. S’hi veu un home elegant, segons els cànons de fa un segle, amb jaqué i armilla, posat senyorívol i silueta ventruda, amb un panxot de ca l’ample treballat a còpia de sobretaules. Duu a la mà dreta el preceptiu bastó i l’esquerra reposa sobre una mena de passamans de pedra amb motius vegetals. Rostre adust, mirada desafiadora, pòmuls pronunciats, una mica de sotabarba i unes orelles aerodinàmiques com les que John Carlin atribueix als mascles alfa quan visita la Moncloa. Tot plegat, la imatge d’un home benestant, decidit, tal vegada una mica ensuperbit per l’èxit.

         És la imatge de Cebrià Calvet Jané, àlies Canuto (1855-1932) que ell mateix es va fer erigir quan tenia 64 anys just al marge de les seves terres. Calvet, fill d’un traginer barceloní del qual li prové l’àlies, va fer fortuna dedicant-se a proveir materials per a la construcció de la línia de ferrocarril que la meva família de Vilanova agafava per anar a Barcelona i va construir desenes de segones residències per a barcelonins a Castellterçol. No sé pas què devia pensar en Canuto de les races, tot i que m’ho puc imaginar, però la peculiaritat de la seva estàtua és la motivació per erigir-la. La gent de Castellterçol n’explica la curiosa ubicació (en un extrem del seu terreny, mirant enfora cap a cal veí) perquè volia tocar la pera als de La Violeta, l’hostal veí on hi havia la parada de les diligències i ara hi ha la de busos de la Sagalés. En Canuto se les devia tenir amb ells i va pensar: “cada matí quan et llevis em veuràs la cara”. Per això serveix una estàtua. Els gossos marquen el terreny pixant a les cantonades. Alguns homes s’hi fan erigir una estàtua.

El Míldiu

És una malaltia provocada per un fong que provoca la mort d'una part de la planta.

Ataca a les fulles, a la tija i a les fruites i produeix una pèrdua del seu color. Es pot identificar per les taques produïdes pels micelis dels fongs, que apareixen a conseqüència del seu creixement.

Míldiu de la vinya

És el més conegut. És produït pel fong Plasmopara viticola. Afecta a les fulles i als raïms dels ceps. Les fulles afectades s'esgrogueeixen fins que cauen. En els raïms, als grans, es veu el miceli dels fongs, que hi forma un borrissol d'un color grisós. El míldiu de la vinya va arribar d'Amèrica, juntament amb els empelts que es portaven per evitar la fil·loxera. Els ceps europeus eren molt sensibles al míldiu i això va produir una nova plaga, però el remei per evitar-lo (el brou bordelès, que és sulfat de coure i calç apagada) va ser descobert prou ràpid com per evitar una nova gran crisi com la que havia produït la fil·loxera. Mesures preventives contra el míldiu de la vinya són escollir indrets on la vinya obtingui una alta insolació i garantir un bona circulació de l'aire i el bon drenatge dels sòls.

Enguany afecta als ceps, les patates  i els tomàquets.

La cuereta blanca (motacilla alba)

Ocell que fa uns 18 cm de llargada, de llarga cua i de coloració blanca, grisa i negra.

El mascle té la part superior del cap de color negre, la cara blanca i la gorja negra. El dors és grisós i la panxa blanquinosa. Les ales són negres amb línies blanques.
La cua també és negra.

La femella és més grisosa.

Reproducció: Fa el niu en escletxes de les roques i també en forats d'edificis. El recobreix amb pèls, llana i plomes.
La femella pon 5-6 ous i els incuba entre 12 i 14 dies.
Els pollets marxen del niu al cap de 2-3 setmanes.

Alimentació: Menja: llavors, insectes i aràcnids.

Hàbitat: Viu prop de rierols, horts i zones amb vegetació baixa; també abunda en zones habitades.

Camina amb rapidesa movent el cap i la cua de manera molt elegant.

Els adults acostumen a estar tot l'any en el mateix territori on crien; però també n'hi ha que migren.
Viu uns 5-10 anys.

Enguany és ja la segona niuada que han fet a la finestra de CMdlG.

Els pollets ja estan a punt de sortir del niu.

Varen fer 5 ous, van nàixer 4 pollets i un ha desaparegut del niu avui!!!

100 anys del Besavi Bolibar

El 22 de juny del 1920, va nàixer a Barcelona.

                      Diumenge 21 vàrem fer-li una festa tal com es mereix. 

esmorzar de xocolata desfeta

 

Va rebre quasi 100 felicitacions amb dibuixos i escrits agradables

Dinar amb els fills i sobrevinguts.

 

Després del dinar varem projectar un audiovisual amb imatges de la seva vida.

El Gremi de Ferreters, del qual n'havia estat president, li va enviar un quadre commemoratiu de l'efemèride.

Finalment a la tarda i al terrat vam fer-li una festa  amb els nets i besnéts.

Amb la Vilma, la senyora que els cuida i ha cuidat durant tot aquest llarg confinament, amb la samarreta commemorativa de l'aniversari.

                                       

                       Foto de família dels 100 anys, al terrat 21-06-2020

Les abelles (Apis Mellifera)

Insecte de l’ordre dels himenòpters de la família dels àpids.

De color negrós, amb el cos recobert d’una pilositat generalment groga, proveït de dos parells d’ales (les dues de cada costat romanen unides durant el vol mitjançant una sèrie de ganxets especials anomenats frens) i d’un aparell bucal especialment estructurat per a poder mastegar i llepar: les maxil·les i el llavi formen com una mena de tubs que permeten, per capil·laritat, de succionar el nèctar, i les mandíbules poden triturar les parts dures. Al final de l’abdomen, les femelles tenen un fibló amb el qual es defensen de llurs enemics; en picar, el fibló es desprèn, i l’abella mor. La picada d’abella produeix dolor agut, pàpula, eritema local i pruïja intensa; en individus hipersensibles i, sovint, per l’acció sensibilitzant de picades prèvies, pot desencadenar un quadre agut d’anafilaxi. Les abelles presenten metamorfosi completa, amb larves mancades de potes.

 Com altres himenòpters (formigues, vespes) estan organitzades socialment. Cada comunitat (10.000-60.000 individus) viu en un habitacle anomenat rusc, dins el qual les abelles fabriquen les bresques (bresca) amb la cera que segreguen llurs anells abdominals. Cal distingir tres tipus o castes diferents: la reina, les obreres i els abellots. La reina, única femella fèrtil de la colònia, és l’encarregada fonamentalment de la reproducció; quan en un rusc neix una segona reina, s’esdevé l’escissió de la comunitat: una de les dues reines marxa seguida de part de la colònia (eixam) per tal d’habitar un altre rusc. Les obreres, o femelles estèrils, són els individus més petits de la comunitat; estan encarregades de gairebé totes les tasques de la colònia. Els abellots, mascles fèrtils, presents al rusc solament a la primavera, són més grossos que la reina, i amb llur constant moviment d’ales a les boques del rusc temperen l’ambient. Un d’ells fecunda la reina durant el vol nupcial, i els altres, si no moren en l’intent o no tenen oportunitat d’efectuar-lo, són eliminats per les obreres. La reina sol viure tres o quatre anys; les obreres un o dos mesos, i els abellots uns quants dies. Les abelles s’alimenten del nèctar de les flors i del pol·len. Traslladen el pol·len o bé enganxat a les pilositats del cos o en una concavitat adient de les potes posteriors. Amb el pol·len i mitjançant reaccions estomacals, formen la mel, la qual serveix per a nodrir les larves. Segons el tipus d’alimentació administrada neixen reines o obreres. Les larves destinades a ésser reines són alimentades amb una substància especial, rica en proteïnes, anomenada gelea reial. (tret de Enciclopèdia.cat)

Les abelles col·laboren especialment en la pol·linització

(La pol·linització consisteix en el transport del gra de pol·len que es correspon amb la micròspora des del sac pol·línic de l’estam fins a l’estigma (en les angiospermes), o fins al micròpil (en les gimnospermes) on finalment germinarà. Es tracta, per tant, d'un pas important en la reproducció de les plantes amb llavors, de manera que els diversos grups d’espermatòfits han adquirit evolutivament mecanismes de pol·linització complexos i molt eficients.

Unes 308.000 espècies de plantes (87,5% de les angiospermes) depenen de la pollinització per a la seva supervivència.^{[1] )}

^{Abelles treballant en un til·ler}

Transhumància-2020

Enguany la pujada del ramat cap al barri de Feitús al Poble de Llanars, s'ha fet des del 4 fins el 8 de juny.

Hem tingut 4 dies de pluja i un de bon temps el segon.

1.   dia (04-06-20) plujós una quarantena de litres repartits durant tot el dia, hem tingut la sort que ha parat una hora que ha coincidit amb el ramat menjant al molí de la Cadamont, passat S. Llorenç de la Muga. I hem aprofitat per dinar nosaltres. El ramat ha dormir al oliverar del càmping d'Albanyà i nosaltres a la barraca esplèndida dels caçadors d'Albanyà, amb una llar de foc on ens hem escalfat i assecat.
2.  dia assolellat, perfecte per fer el coll del Bassagoda i el de la Creu de Principi, dinar i preparar la marrada amb fil per baixar cap a la Comella.
3. dia bo per arribar al Morató, on alguns s'han pogut banyar a la riera de les Falgueres o de S. Aniol. després un canvi radical que ha estat un calvari: pluja, vent i pedregada.
4. dia tot sencer amb pluja . Pujada difícil i molt llarga  pel coll de Falgueres, entrant a França, baixada cap a La Manère i pujada per un GR secundari, molt estret, on les vaques pugen d'una en una fins a coll de Malrem, al no fer calor les primeres vaques han arribat a dalt a 2/4 de 12 i a 2/4 d'una les últimes amb la mainada, amb el ramat junt hem baixat per les boixeres, que han quedat sense fulles per culpa de l'eruga que va arribar fa dos anys, fins a l'Oratori (el Roure) a la pista del Comanegre, hem dinat plovent de tramuntana, hem intentat posar un "toldu" entre dos cotxes i l'altra fent de paravent al final tothom tenia fred de mans i els que han pogut s'han amagat dintre dels cotxes, cap a 2/4 de 4 hem aviat el ramat cap a Rocabruna on hem arribat amb pluja.
5. dia mig-mig, hem sortit plovent però des de Font-rubí  fins a Camprodon i Llanars, ha sortit el Sol una estona, al separar els ramats a l'entrada de Llanars, les postres: aigua a dojo una mitja hora. Després hem portat les vaques fins a la Moixa i un dinar familiar amb els Fontdecaba.

501- el magraner

La floració del magraner (punica granatum)

La flor

Punica, nom antic de la regió on es trobava Cartago,

i granatum, granat, que té grans.

El mot magrana també ve del llatí malum granatum, poma granada, que té grans, i magraner és un derivat de magrana amb el sufix -er. Punica, el nom del gènere, establert per Linné, prové del fet que aquests arbres eren originaris d'aquesta regió africana.

És un arbre caducifoli, dens, que arriba fins als 5 metres d'alçària, de capçada irregular. De fulles simples, oposades, peciolades, oblongues, enteres, lluents, glabres i caduques, amb espines.

Les flors, dites balàusties o badocs, apareixen de maig a agost, són flors solitàries, aïllades, de 3 a 4 cm, vermelles, grosses i vistoses. El calze te forma d'urna carnosa, obert a manera d'estrella de 5 a 7 puntes.