Aclariments:
1. El conjunt dels éssers vius no és jerarquitzat
Habitualment, es descriu l'evolució com una mena de jerarquia del vivent, dins la qual els organismes més senzills (els bacteris) estarien en la base i els més complexes al cim. En aquest sentit, l'evolució anà del bacteri a l'animal unicel·lular, al peix, al mamífer, per arribar, finalment, a l'ésser humà; del nivell més baix al més alt, del més simple al més complex.
Però aquesta visió de les coses no se sosté quan tractem d'omplir, de manera exhaustiva, aquesta jerarquia del vivent: per exemple, com es determinaria quin és l'animal més "elevat" en aquesta escala si volguéssim col·locar-hi el lleó i l'elefant, o les formigues i les abelles? De fet, l'evolució no descriu pas una jerarquia del vivent, sinó més aviat de quina manera els éssers vius actuals estan emparentats.
La selecció natural, el principal mecanisme de l'evolució4, estipula que tots els individus que existeixen avui provenen de llinatges que han aconseguit transmetre llur patrimoni genètic a través de les generacions. Al llarg del temps, han sorgit innombrables estratègies per transmetre l'herència genètica i tots els organismes actuals en tenen una de pròpia5. En aquest sentit, es fa difícil qualificar els bacteris com a "inferiors": han aconseguit, amb el mateix èxit que altres organismes, reproduir-se fins als nostres dies.
Tots els organismes vius, dels bacteris als humans, passant per els roures i les formigues, ens trobem en el mateix "esglaó" de l'evolució: el conjunt dels que segueixen existint i segueixen reproduint-se encara avui. L'evolució no ha "anat del més simple al més complex", o no ha "anat de l'inferior al superior". Ha anat de l'organisme ancestral al conjunt dels organismes actuals.
Per a les persones que classifiquen els éssers vius d'aquesta manera, la força o la intel·ligència de l'animal són bons criteris per ordenar els éssers vius. Però veurem ara que aquestes característiques no són sempre tan crucials des del punt de vista de la selecció natural.
2. La "llei del més fort" no és una llei de la natura
La selecció natural no descriu una lluita despietada entre individus per tal de poder transmetre llurs gens? en aquest context, no és lògic pensar que l'individu més fort serà capaç de matar sa presa, d'amenaçar el predador i de vèncer els seus rivals per reproduir-se? Ser el més fort sembla ser la clau per tenir més menjar, menys perill i cap competència sexual –tot allò necessari per a tenir molta descendència–, i la millor estratègia per a tornar-se "el guanyador de l'Evolució".
El problema és que, en general, ser fort, té un cost, i aquest cost no compensa els beneficis en tots els contextos. Quan es fa front a un predador, pot ser més avantatjós volar ràpidament o ser prou petit per poder amagar-se fàcilment, en lloc d’enfrontar el predador directament; en cas de fam, és millor haver acumulat greix que haver produït un gran volum de massa muscular.
De fet, la selecció natural no va en la mateixa direcció en tots els contextos: cada individu és el resultat d'una selecció que el fa adequat per a un entorn particular (que inclou el clima, els recursos, però també els seus congèneres i les altres espècies que l'envolten). Si dins d'aquest entorn, ser el més fort per poder dominar els altres és un avantatge reproductiu, llavors sense cap dubte, la selecció natural afavorirà aquesta característica. Llevat que la selecció natural no és només un duel físic entre individus; en molts casos, al contrari, és més beneficiós ser discret, parsimoniós o prudent.
Éssers tan poc "forts" com ara els ratolins o els pardals també van ser seleccionats en el transcurs del temps geològic; si ara són aquí, no és a causa d'algun anomenat "error de la naturalesa", sinó perquè en el seu context evolutiu, ser el més fort no és un avantatge.
Així doncs, la llei del més fort no s'aplica a la natura, ja que hi ha altres característiques que, en funció de l'entorn, poden donar una major possibilitat de supervivència. L'important llavors és tenir característiques que permetin als individus de sobreviure, oi? Bé, en realitat ... No del tot ...
3. La supervivència no és l'objectiu final de la selecció natural
Ser capaç de sobreviure sembla ser una característica clau de la Naturalesa. Crida l'atenció constatar que l'aptitud per a sobreviure és universalment compartida per tots els éssers vius. Un animal pot gastar tota la seva energia a fugir d'un depredador, els bacteris poden respondre a l'amenaça d'antibiòtics, etc. A partir d'aquestes observacions òbvies, sembla lògic afirmar que la supervivència és l'objectiu final en termes de selecció natural.
No obstant això, alguns casos de mort deliberada es poden observar en la naturalesa: en algunes espècies d'aranyes, les mares es deixen morir prop de llur descendència per, finalment... ser menjades pels nounats!7 Aquest comportament és una forma de donar a la progènie un bon començament en la vida. Un cas més conegut és el de l'abella obrera que no dubta a sacrificar-se picant l'animal que s'apropi massa del rusc i això, simplement per poder protegir les seves germanes aptes a reproduir-se (en un rusc, totes les abelles són germanes) –germanes, per tant, que posseeixen gran part del seu patrimoni genètic. De fet, encara que la supervivència és un instint que ha estat àmpliament seleccionat durant l'Evolució no és per això el principi fonamental de la selecció natural, sinó solament una de les seves conseqüències.
Sobreviure és, sens dubte, un requisit previ per reproduir-se: un animal que sobreviu fins al moment de la seva reproducció té sobrades probabilitats de veure els seus gens transmesos a futures generacions. Però més enllà de la reproducció, si l'individu és més útil mort que viu per a la transmissió del patrimoni genètic, no hi ha cap dubte que el seu sacrifici serà afavorit per la selecció natural. La qüestió no és tant si l'individu és capaç de sobreviure, sinó més aviat si aquesta supervivència contribueix d'alguna manera a tenir major probabilitat de transmetre els seus gens.
4. La selecció natural no fa actuar l'individu per al bé de la seva espècie
Reprenguem l'exemple de les abelles que se sacrifiquen. L'insecte sembla tenir un comportament purament altruista. La seva acció és perjudicial per a ella (en aquest cas, es mor) i només beneficia les seves congèneres. La cooperació, com en el cas de les lleones que cassen en grup, és un altre comportament que sembla indicar que l'individu té una tendència natural a ajudar els seus semblants. Tant l'altruisme com la cooperació resulten totalment comprensibles si tenim en compte que una espècie és un grup solidari, que lluitarà contra les amenaces comunes, sovint representades per altres espècies: abelles contra vespes, lleons contra elefants, etc.
És important fer notar que el concepte d'espècie és delicat de manejar, fins i tot per als especialistes. Per exemple, si considerem que una espècie és un grup d'individus que es poden reproduir entre ells (com solem explicar-ho als cursos de biologia), es deixa de banda la majoria dels éssers vius: bacteris, llevats i altres organismes unicel·lulars que es reprodueixen de manera asexuada.8
Però hi ha una cosa més important, el problema dels individus que no cooperen. Posem un exemple: una colònia bacteriana on la majoria de les cèl·lules sembla altruista perquè produeix i difon en l'entorn una proteïna complexa que permet consumir un recurs. Si el producte no és directament beneficiós per a la cèl·lula que el produeix, però ajuda totes les altres cèl·lules, i (i això és important) sense distinció, aquesta manera de comportar-se pot considerar-se com purament altruista: les cèl·lules utilitzen recursos seus per produir alguna cosa que tothom pot utilitzar. Semblaria, en aquest cas, que els bacteris tenen una tendència natural a ajudar els membres de llur espècie.
Però aquesta explicació senzilla no se sosté: imaginem que un dels bacteris té una mutació que li impedeix produir aquesta proteïna particular. Es podria llavors beneficar de l'altruisme (perquè pot consumir el recurs) sense per això pagar el cost de la producció de la proteïna. Aquest guany d'energia pot ser invertit en la seva reproducció. D'acord amb la selecció natural, després d'algunes generacions, aquesta mutació es trobarà àmpliament difosa entre la població i el comportament altruista disminuirà.
Amb aquest exemple, es mostra que les afirmacions del tipus: "els individus tendeixen a actuar pel bé de llur espècie", no permeten explicar el comportament altruista i cooperatiu en els organismes vius; necessitem explicacions molt més subtils. Per als exemples anteriors, els biòlegs que estudien l'evolució, solen donar com a explicació, que l'emergència d'aquestes conductes es deu a interessos purament individuals: l'objectiu és, sempre, transmetre, millor que els congèneres, els propis gens.
Les abelles que es sacrifiquen picant el depredador no ho fan per totes les abelles del món, sinó només per les seves germanes del propi rusc amb les quals comparteixen la major part de llur patrimoni genètic9. Si alguns animals cacen junts, no és per solidaritat per a l'espècie, sinó simplement perquè si són més, més gran és la presa potencial. Si la proporció de cada caçador és més gran del que hauria obtingut caçant sol, llavors a cada membre del grup li interessa caçar juntament amb els altres.
Si els principis de la selecció natural són tan difícils de transmetre a l'opinió pública és que van en contra de certes idees profundes que hom té de la vida i de l'ésser humà. Ens agradaria veure'ns a la part superior del regne de la vida, com el resultat, necessàriament, d'una selecció que sempre porti a ser el més fort i el més intel·ligent o com formant part, naturalment, d'un grup solidari que enfronta conjuntament l'adversitat. Malauradament, o afortunadament, la ciència no sempre segueix les nostres aspiracions filosòfiques. No està aquí per complaure'ns o per afalagar al nostre ego, sinó simplement per donar-nos una visió coherent de com és el món. RENAUD HELBIG
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada