Aclariments:
1.
El conjunt dels éssers vius no és jerarquitzat
Habitualment, es descriu l'evolució com una mena de
jerarquia del vivent, dins la qual els organismes més senzills (els bacteris)
estarien en la base i els més complexes al cim. En aquest sentit, l'evolució
anà del bacteri a l'animal unicel·lular, al peix, al mamífer, per arribar,
finalment, a l'ésser humà; del nivell més baix al més alt, del més simple al
més complex.
Però aquesta visió de les coses no se sosté quan
tractem d'omplir, de manera exhaustiva, aquesta jerarquia del vivent: per
exemple, com es determinaria quin és l'animal més "elevat" en aquesta
escala si volguéssim col·locar-hi el lleó i l'elefant, o les formigues i les
abelles? De fet, l'evolució no descriu pas una jerarquia del vivent, sinó més
aviat de quina manera els éssers vius actuals estan emparentats.
La selecció natural, el principal mecanisme de
l'evolució4, estipula que tots els individus que existeixen avui provenen de
llinatges que han aconseguit transmetre llur patrimoni genètic a través de les
generacions. Al llarg del temps, han sorgit innombrables estratègies per
transmetre l'herència genètica i tots els organismes actuals en tenen una de
pròpia5. En aquest sentit, es fa difícil qualificar els bacteris com a
"inferiors": han aconseguit, amb el mateix èxit que altres
organismes, reproduir-se fins als nostres dies.
Tots els organismes vius, dels bacteris als humans,
passant per els roures i les formigues, ens trobem en el mateix
"esglaó" de l'evolució: el conjunt dels que segueixen existint i
segueixen reproduint-se encara avui. L'evolució no ha "anat del més simple
al més complex", o no ha "anat de l'inferior al superior". Ha
anat de l'organisme ancestral al conjunt dels organismes actuals.
Per a les persones que classifiquen els éssers vius
d'aquesta manera, la força o la intel·ligència de l'animal són bons criteris
per ordenar els éssers vius. Però veurem ara que aquestes característiques no
són sempre tan crucials des del punt de vista de la selecció natural.
2.
La "llei del més fort" no és una llei de la
natura
La selecció natural no descriu una lluita despietada entre
individus per tal de poder transmetre llurs gens? en aquest context, no és
lògic pensar que l'individu més fort serà capaç de matar sa presa, d'amenaçar
el predador i de vèncer els seus rivals per reproduir-se? Ser el més fort
sembla ser la clau per tenir més menjar, menys perill i cap competència sexual
–tot allò necessari per a tenir molta descendència–, i la millor estratègia per
a tornar-se "el guanyador de l'Evolució".
El problema és que, en general, ser fort, té un cost, i
aquest cost no compensa els beneficis en tots els contextos. Quan es fa front a
un predador, pot ser més avantatjós volar ràpidament o ser prou petit per poder
amagar-se fàcilment, en lloc d’enfrontar el predador directament; en cas de
fam, és millor haver acumulat greix que haver produït un gran volum de massa
muscular.
De fet, la selecció natural no va en la mateixa
direcció en tots els contextos: cada individu és el resultat d'una selecció que
el fa adequat per a un entorn particular (que inclou el clima, els recursos,
però també els seus congèneres i les altres espècies que l'envolten). Si dins
d'aquest entorn, ser el més fort per poder dominar els altres és un avantatge
reproductiu, llavors sense cap dubte, la selecció natural afavorirà aquesta
característica. Llevat que la selecció natural no és només un duel físic entre
individus; en molts casos, al contrari, és més beneficiós ser discret,
parsimoniós o prudent.
Éssers tan poc "forts" com ara els ratolins o
els pardals també van ser seleccionats en el transcurs del temps geològic; si
ara són aquí, no és a causa d'algun anomenat "error de la
naturalesa", sinó perquè en el seu context evolutiu, ser el més fort no és
un avantatge.
Així doncs, la llei del més fort no s'aplica a la
natura, ja que hi ha altres característiques que, en funció de l'entorn, poden
donar una major possibilitat de supervivència. L'important llavors és tenir
característiques que permetin als individus de sobreviure, oi? Bé, en realitat
... No del tot ...
3.
La supervivència no és l'objectiu final de la selecció
natural
Ser capaç de sobreviure sembla ser una característica
clau de la Naturalesa. Crida l'atenció constatar que l'aptitud per a sobreviure
és universalment compartida per tots els éssers vius. Un animal pot gastar tota
la seva energia a fugir d'un depredador, els bacteris poden respondre a
l'amenaça d'antibiòtics, etc. A partir d'aquestes observacions òbvies, sembla
lògic afirmar que la supervivència és l'objectiu final en termes de selecció
natural.
No obstant això, alguns casos de mort deliberada es
poden observar en la naturalesa: en algunes espècies d'aranyes, les mares es
deixen morir prop de llur descendència per, finalment... ser menjades pels
nounats!7 Aquest comportament és una forma de donar a la progènie un bon
començament en la vida. Un cas més conegut és el de l'abella obrera que no
dubta a sacrificar-se picant l'animal que s'apropi massa del rusc i això,
simplement per poder protegir les seves germanes aptes a reproduir-se (en un
rusc, totes les abelles són germanes) –germanes, per tant, que posseeixen gran
part del seu patrimoni genètic. De fet, encara que la supervivència és un
instint que ha estat àmpliament seleccionat durant l'Evolució no és per això el
principi fonamental de la selecció natural, sinó solament una de les seves conseqüències.
Sobreviure és, sens dubte, un requisit previ per
reproduir-se: un animal que sobreviu fins al moment de la seva reproducció té
sobrades probabilitats de veure els seus gens transmesos a futures generacions.
Però més enllà de la reproducció, si l'individu és més útil mort que viu per a
la transmissió del patrimoni genètic, no hi ha cap dubte que el seu sacrifici
serà afavorit per la selecció natural. La qüestió no és tant si l'individu és
capaç de sobreviure, sinó més aviat si aquesta supervivència contribueix
d'alguna manera a tenir major probabilitat de transmetre els seus gens.
4.
La selecció natural no fa actuar l'individu per al bé
de la seva espècie
Reprenguem l'exemple de les abelles que se sacrifiquen.
L'insecte sembla tenir un comportament purament altruista. La seva acció és
perjudicial per a ella (en aquest cas, es mor) i només beneficia les seves
congèneres. La cooperació, com en el cas de les lleones que cassen en grup, és
un altre comportament que sembla indicar que l'individu té una tendència
natural a ajudar els seus semblants. Tant l'altruisme com la cooperació
resulten totalment comprensibles si tenim en compte que una espècie és un grup
solidari, que lluitarà contra les amenaces comunes, sovint representades per
altres espècies: abelles contra vespes, lleons contra elefants, etc.
És important fer notar que el concepte d'espècie és
delicat de manejar, fins i tot per als especialistes. Per exemple, si
considerem que una espècie és un grup d'individus que es poden reproduir entre
ells (com solem explicar-ho als cursos de biologia), es deixa de banda la
majoria dels éssers vius: bacteris, llevats i altres organismes unicel·lulars
que es reprodueixen de manera asexuada.8
Però hi ha una cosa més important, el problema dels
individus que no cooperen. Posem un exemple: una colònia bacteriana on la
majoria de les cèl·lules sembla altruista perquè produeix i difon en l'entorn
una proteïna complexa que permet consumir un recurs. Si el producte no és
directament beneficiós per a la cèl·lula que el produeix, però ajuda totes les
altres cèl·lules, i (i això és important) sense distinció, aquesta manera de
comportar-se pot considerar-se com purament altruista: les cèl·lules utilitzen
recursos seus per produir alguna cosa que tothom pot utilitzar. Semblaria, en
aquest cas, que els bacteris tenen una tendència natural a ajudar els membres
de llur espècie.
Però aquesta explicació senzilla no se sosté: imaginem
que un dels bacteris té una mutació que li impedeix produir aquesta proteïna
particular. Es podria llavors beneficar de l'altruisme (perquè pot consumir el
recurs) sense per això pagar el cost de la producció de la proteïna. Aquest
guany d'energia pot ser invertit en la seva reproducció. D'acord amb la
selecció natural, després d'algunes generacions, aquesta mutació es trobarà
àmpliament difosa entre la població i el comportament altruista disminuirà.
Amb aquest exemple, es mostra que les afirmacions del
tipus: "els individus tendeixen a actuar pel bé de llur espècie", no
permeten explicar el comportament altruista i cooperatiu en els organismes
vius; necessitem explicacions molt més subtils. Per als exemples anteriors, els
biòlegs que estudien l'evolució, solen donar com a explicació, que l'emergència
d'aquestes conductes es deu a interessos purament individuals: l'objectiu és,
sempre, transmetre, millor que els congèneres, els propis gens.
Les abelles que es sacrifiquen picant el depredador no
ho fan per totes les abelles del món, sinó només per les seves germanes del
propi rusc amb les quals comparteixen la major part de llur patrimoni genètic9.
Si alguns animals cacen junts, no és per solidaritat per a l'espècie, sinó
simplement perquè si són més, més gran és la presa potencial. Si la proporció
de cada caçador és més gran del que hauria obtingut caçant sol, llavors a cada
membre del grup li interessa caçar juntament amb els altres.
Si els principis de la selecció natural són tan
difícils de transmetre a l'opinió pública és que van en contra de certes idees
profundes que hom té de la vida i de l'ésser humà. Ens agradaria veure'ns a la
part superior del regne de la vida, com el resultat, necessàriament, d'una
selecció que sempre porti a ser el més fort i el més intel·ligent o com formant
part, naturalment, d'un grup solidari que enfronta conjuntament l'adversitat.
Malauradament, o afortunadament, la ciència no sempre segueix les nostres
aspiracions filosòfiques. No està aquí per complaure'ns o per afalagar al
nostre ego, sinó simplement per donar-nos una visió coherent de com és el món. RENAUD HELBIG
